Neurobiologia

Els científics afirmen que l’amor és una sensació extraordinària, addictiva, però completament vulgar en el regne animal. Ara que tantes coses són explicades per la neurociència, els investigadors diuen tindre la resposta a la felicitat i l’infortuni sentimental amb un enfocament senzill. Conclouen que la idealització que de l’amor han fet, per exemple els poetes, no és més que l’expressió dels focs d’artifici causats per la fisiologia i l’evolució, per tant -això no ho diuen ells, ho dic jo- els dramaturgs i tota la cort que els segueix se’n poden anar a fer punyetes per llepafils i per no saber ni que existeix el mètode científic.

L’amor -diu l’antropòloga Helen Fisher- no és altra cosa que la resposta d’un cervell inundat d’hormones i neurotransmissors que s’encén i s’apaga com els llums multicolors d’una fira. Als enamorats se’ls activa el sistema límbic, talment com si prengueren drogues sintètiques, i se’ls desactiven altres àrees responsables del pensament crític i els judicis socials. Si això és cert ja està tot dit. La situació es dramatitza en allò que ells anomenen l’embriac de l’amor, és a dir, un batibull de substàncies segregades a doll que tenen com a objectiu últim la perpetuació de l’espècie i, circumstancialment, la felicitat de l’individu.

De fet, han sigut capaços de caracteritzar les substàncies implicades en el sentiment amorós cosa que, per altra banda, produeix una certa repulsió quan hom imagina una sala plena d’enamorats estirats sobre les lliteres mentre els tècnics, imbuïts en bates blanques, els fan tota mena d’anàlisis com si es tractara d’una prospecció alienígena a la Terra.

O siga que Cupido, lluny de ser el deuet alat d’ulls embenats que ha anat per la vida llençant fletxes a tort i a dret, té més aïna el perfil d’un camell penjat, d’un traficant de neurotransmissors en tota regla. Trobe aquesta idea interessant perquè demostra que l’amor romàntic, a banda de ser el reclam racional per a la reproducció, és, també, un motiu perquè els mortals puguen guanyar-se la vida investigant, pintant quadres, esculpint estàtues o erigint monuments.

Fa anys que el fisiòleg Gareth Leng, de la Universitat d’Edimburg, va descobrir que l’oxitocina, que veu augmentada la concentració sanguínia en els enamorats, és l’hormona responsable d’establir vincles permanents entre les persones. Ho és fins al punt que es coneix com l’hormona de les abraçades. L’augment de contacte augmenta la síntesi d’aquest neuromodulador que, al seu torn, produeix la consolidació de noves connexions neuronals i per extensió dels circuits cerebrals. Jo crec que en aquest ordre d’afirmacions els Teletubbies, experts en abraçades, ja haurien d’haver-se pronunciat, de no ser que s’hagen jubilat.

També augmenta la dopamina que és un neurotransmissor relacionat amb el sistema de recompensa i, aleshores, bàsic en les funcions de supervivència com l’alimentació, la reproducció, l’amor maternal, etcètera. Fins i tot parlen de l’efecte Romeu i Julieta pel qual diuen que queda demostrat que en els amants augmenta el nivell de dopamina davant l’adversitat. Això mateix passa amb la noradrenalina, responsable de l’eufòria amatòria i del seu aprenentatge, o de la vasopressina, garant de la recaptació d’aigua a conseqüència de reduir el volum d’orina; però que també actua com a l’hormona de la monogàmia. El nivell de serotonina, tanmateix, baixa i causa una obsessió o pensament cíclic envers la parella.

En resum: l’enamorat és un ésser sostingut en un estat transitori de tolerància al dolor, a l’insomni, amb l’atenció alterada i una memòria tan i tan estreta que se li oblida quasi tot. És a dir, la manifestació d’una pulsió bàsica que igualment es dóna en altres mamífers, aus o peixos sense tant de romanç. Però els científics aprofundeixen en el tema i inclouen el component cultural i la intriga que suscita l’amant per a ser triat com a futur concertant dels gens. En l’explicació científica de l’amor es detecta un dels principis rectors de la biologia com és la intenció d’obtenir la màxima i òptima variabilitat genètica en la descendència, sense reparar en carantoines.

Però també es puntualitzen algunes diferències entre els dos gèneres biològics que emanen de la part del cervell primitiu que encara conservem: mentre que als homes l’amor els entra pels ulls, a les dones els interessa més la rememoració dels fets. Es a dir, els mascles manifesten una por secular a ser enganyats i haver d’emprar l’energia vital a criar fills no engendrats per ells -o siga, els zels-, mentre que les femelles evoquen una aprensió ancestral a quedar-se soles i posar en perill la viabilitat de la descendència per manca de recursos.

El tema no deixa de ser força interessant però la meua tendència a la fabulació em du a preguntar-me què faran la Dra. Fisher o el Dr. Leng quan arriben a casa. Si tindran algú segregant oxitocina esperant-los o si hauran de calfar-se el sopar en el microones tots sols. Mentrestant, a l’altra part de la ciutat, els enamorats a què han estudia al laboratori, potser es besaran apassionats sota els llençols mig caiguts sentint el plugim plàcid que cau al carrer, cosa que dissortadament, tampoc no poden fer els peixos.