Ni vergonya, ni memòria

Abans eren d’Alianza Popular; després, des de 1989, es van fer del Partit Popular, volent-nos fer creure que s’havien modernitzar i eren més liberals i honestos, que ja no eren tan franquistes com quan eren en Alianza. Eren, són i seran els mateixos, han mudat de moliners sense escapar de lladres: són la dreta nostàlgica hereva del franquisme, disposats a no trair la memòria de qui es va carregar la democràcia quan la segona república. I ací els tenim encara votant un 30% al polític gallec; negant-se a donar compliment a la llei de la Memòria Històrica; seguint demostrant que la frase ‘el poder corromp’ està plenament vigent; convertint-se el Partit, en paraules del jutge José de la Mata, en una ‘organització criminal’ amb més de 500 imputats, un d’ells el president de la Comunitat de Múrcia. Trenta-una trames investigades demostren que són el partit polític més corrupte de la història de la feble democràcia que van pactar, mal pactada, fa quaranta anys.

Els votants del Partit Popular, amb totes les excepcions que hom vulga defensar, són aquells que defensen el seu partit a ultrança conscients, o no, dels continus plets amb la justícia dels seus líders, excusant-se de fer-ho així, perquè, diuen, ‘tots els partits són iguals, i almenys els nostres pensen com nosaltres’. I ben cert que és així, votants i votats solen compartir una semblant rància ideologia basada en: prioritzar com a valor essencial l’èxit personal enfront de l’interés general de la societat; l’ambició per aconseguir allò desitjat sense importar els mitjans usats per fer-ho; els objectius d’acumular com més diners millor; l’assoliment, individualment i com a grup excloent, de la màxima quantitat de poder polític i de l’elevació de la pròpia imatge i de l’estatus social per sobre de la resta dels mortals.

Hi ha també una sèrie de ‘vicis’ adquirits o heretats que formen part de l’ADN dels votants del partit de la corrupció que criden molt l’atenció: solen estar en contra de la llibertat d’expressió quan qui s’expressa no és dels seus; sí que reclamen llibertat d’expressió per proclamar les seues consignes encara que siguen per incitar a l’odi (‘el niño tiene pene…’); s’entesten a seguir negant l’escalfament global; estan en contra de qualsevol regulació de l’administració que els pose pegues a l’hora del seu dret a l’enriquiment individual o tribal; estan en contra de les inversions públiques que pretenen igualar la qualitat de l’educació i la sanitat públiques amb les ‘seues’ privades (però subvencionades, alto!); són radicalment centralistes (‘España una y no cincuenta y una’); defensen la monarquia com a institució necessària i modèlica per a la classe social a què pertanyen (o a què voldrien pertànyer, ai!); tenen una particular veneració davant institucions que carreguen amb l’adjectiu reial (Real Academia de la Lengua, Teatro Real de Madrid, Real Club de Equitación, Real Madrid…); defensen les ancestrals tradicions espanyoles fins a l’extrem de considerar-les intocables (el bous, la picaresca, la chulería, la bravuconería, el masclisme, el maltractament dels animals en festes populars…); s’escuden en l’honor personal pels mitjans que siguen; són misògins (‘dona havia de ser!’); solen donar suport a les manifestacions del fonamentalisme religiós; són rabiosament homòfobs i trànsfobs (‘bote, bote, bote, maricón el que no bote‘, canten eufòriques les noves generacions festeres i no només dels ontinyentins Bucaneros); són radicalment conservadors en el funcionament de tota mena d’activitats socials (‘això és així, sempre ha sigut així i així ho serà!’); presumeixen d’haver aconseguit eludir el pagament de tota mena d’impostos o d’haver-se emportat la tovallola de l’hotel; la seua norma en les transaccions comercials ha de ser la d’un percentatge en negre i un altre en blanc; en la conducció solen ignorar les normes que afavoreixen els idiotes dels altres; pensen que fer trampes en el joc és d’intel·ligents; miren aquell que és diferent (color, religió, llengua, discapacitat, ideologia…) amb agra displicència; no solen classificar ni reciclar les deixalles; admiren els ‘llestos’ que han sabut burlar les normes per enriquir-se; entenen com a normal la corrupció política (‘tu també ho faries si et deixaren!’); no saben, no contesten, no recorden (la seua és una memòria selectiva) quan els intentes demanar explicacions sobre casos com Acuamed, Púnica, Bárcenas, Pokémon, Campeón, Inestur, Palma Arena, Nóos, Brugal, Emarsa, Taula…; diuen tenir la consciència ben tranquil·la, no sentir cap vergonya, quan els preguntes per què segueixen votant uns polítics que saben que són corruptes (‘roben, sí, però també fan moltes coses bones’); acostumen a defugir tot tipus de raonaments i reflexions sobre la seua posició política; com a bons conservadors solen fer les coses sempre igual (‘com tota la vida hem fet’)…

Ni tenen vergonya, ni memòria!