No cal ferir els sentiments dels cristians

El cartell de l’organització Endavan-OSAN, amb el qual han convocat una concentració per al dia de l’Orgull LGTB, ha estat, al meu entendre, una manera innecessària, gratuïta i absurda de ferir la sensibilitat de molts valencians. I no només dels valencians que són cristians. El que pretenia Endavan-OSAN ho ha aconseguit: eixir a la primera pàgina dels mitjans de comunicació. Perquè amb una altra presentació, no hauria estat notícia.

Però ferir la sensibilitat dels cristians en un tema tan estimat per nosaltres com és la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats o la de Montserrat és faltar al respecte a milers i milers de creients que estimem i venerem Santa Maria, la mare de Jesús. Però no és només no respectar els sentiments religiosos dels qui som seguidors de Jesús. Sé que hi ha molts valencians que, sense ser creients, estimen i respecten la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Són milers de valencians (creients i no creients) que cada 17 i 18 de març, en l’ofrena a la Mare de Déu, s’acosten a la seua imatge, a qui confien els sentiments, les angoixes, les dificultats i els neguits que porten al cor. Milers i milers de valencians que s’esperen hores per poder arribar a la plaça de la Mare de Déu i portar els seus rams de flors. O milers i milers de valencians que aclamen la Mare de Déu dels Desemparats en el dia de la seua festa, o que al llarg de l’any s’acosten a la seua basílica per pregar o per restar un moment en silenci. Per això em dol que es banalitzen d’aquesta manera dues imatges que són tan estimades.

Encara hui són milers els cristians que a Síria, a l’Irac o a Egipte pateixen persecució per raó de la seua fe, sense que Occident (desgraciadament) s’immute ni faça res per evitar-ho. Sense cap protesta del món ‘civilitzat’! Sense cap acció a favor d’aquests cristians desposseïts dels seus béns, de les esglésies destruïdes i dels qui, fins i tot són assassinats.  

Si l’1 d’abril de 1933 els nazis van pintar l’estrela de David i la paraula ‘Jueu’ als comerços dels jueus d’Alemanya, el juliol de 2014, els jihadistes de l’Irac van pintar en roig l’equivalent a la lletra N (de natzaré o cristià) a les casses dels cristians de Mosul, davant la indiferència i el silenci vergonyós d’Occident. D’aquesta manera s’han eliminat, en ple segle XXI, els cristians d’Irac, presents en aquell país des dels inicis del cristianisme, molt abans que s’hi establiren els musulmans. Més de 100.000 cristians han estat desposseïts dels seus béns i expulsats del Califat Islàmic. Cristians que han estat crucificats o decapitats. Cristians que són abandonats al desert, sense aigua ni aliments, perquè acaben morint de set i de fam. mentre Europa calla. I és que del milió i mig de cristians que hi havia a l’Irac el 2003, quan el Sr. Aznar i els seus ‘col·legues’ van atacar aquell país amb la mentida de l’existència d’armes de destrucció massiva, els deixebles de Jesús han quedat reduïts a menys de 400.000. Per això és una vergonya que estiguem assistint a un genocidi davant el silenci del món civilitzat i que només el papa Francesc haja apel·lat a la raó i al diàleg per acabar amb aquest extermini dels cristians.

El professor Joan Francesc Mira el 12 d’agost de 2014 va escriure un article valent a la revista El Temps, (La destrucció dels cristians) sobre la tragèdia  dels cristians d’Irac i el genocidi que viu aquest poble.

L’Irac, Síria, Palestina i tot el Pròxim Orient viuen aquest drama d’uns germans en la fe, perseguits i assassinats o que han hagut de fugir del propi país.

I malgrat que la Declaració Universal dels Drets Humans defensa el dret a la llibertat (art 1), a la vida (3), i a la llibertat de pensament, de  consciència i de religió, així com a manifestar públicament aquests drets (18), desgraciadament, al segle XXI aquests drets són conculcats, i les minories cristianes dels països de majoria musulmana es veuen perseguides o expulsades. Per això, un informe de la revista Der Spiegel afirma que els cristians són el grup religiós més perseguit, des de Corea del Nord a l’Iran i des d’Aràbia Saudita a Afganistan o Somàlia.

És per tot això que em dol i m’entristeix que, tant com estan patint molts cristians, s’utilitzen dues imatges de la Mare de Déu per convocar una manifestació i per ridiculitzar el fet religiós. Una realitat, la del cristianisme (amb les seues ombres també) sense la qual no es podria entendre Europa.   

Com va dir el papa Francesc de retorn del seu viatge al Brasil el juliol de 2013, qui som nosaltres per jutjar els homosexuals? Per això el meu respecte a tots ells i la meua condemna per les agressions que sofreixen, i d’una manera particular, pel recent atemptat que ha tingut lloc a Orlando.

Si som molts els qui ens sorprenem d’un món ‘civilitzat’ que calla davant els assassinats dels cristians, també en som molts qui ens sorprenem de la utilització de les imatges de la Mare de Déu dels Desemparats i de Montserrat per ridiculitzar la fe dels deixebles de Jesús de Natzaret, que malgrat que no sempre hem estat prou fidels a l’Evangeli, no per això s’han de banalitzar unes imatges tan estimades i tan respectades. I no em serveix de res que s’apel·le a la llibertat d’expressió, ja que l’ofensa als sentiments de les persones (de totes!) no justifica la ridiculització d’unes creences o d’uns sentiments. Demanar respecte a la diversitat, a qualsevol diversitat, vol dir també demanar respecte per als cristians, per als nostres símbols i creences i per a les imatges que venerem.