No sabem el que podem

Sovint escoltem de part dels nostres pares i mares, dels nostres professors i professores, els i les nostres majors en general, que no sabem el que podem, que tenim el món a les nostres mans, ‘la joventut sou el futur’, diuen. I, en efecte, serem nosaltres els i les qui durem endavant la societat el dia de demà.

Així doncs, al nostre abast tenim un ampli ventall d’associacions compromeses amb la joventut, tant esportives o culturals, que ens milloren la qualitat de vida, com reivindicatives: ecologistes, feministes o estudiantils, que ens acosten a un millor futur; és a dir, disposem de tot el que ens cal per a desenvolupar-nos com a personetes i, ja que estem, millorar la situació que ens van deixant els i les nostres avantpassats. D’oferta, per tant, no manquem; no obstant, parlem de la demanda.

Sembla que la participació i la implicació en aquestes associacions està sofrint una lleu però constant recessió per part del jovent. Els mòbils, els smartphones, els ordinadors i la televisió ens inunden d’informació, ens permeten comunicar-nos gairebé a la velocitat de la llum. Total, que faciliten que ens acomodem. I el que és més preocupant: manipulables; per no parlar d’eixe imperatiu que ens arriba des del conjunt de la societat i que ens insta a madurar, a ser independents, a escollir el nostre futur, en definitiva, a pensar més en els nostres assumptes que no pas en els del nostre col·lectiu (del qual, no hem d’oblidar, formem part). Es premia avui en dia l’immobilisme i l’individualisme, en detriment de l’associacionisme. On queda, doncs, el bon costum de ‘fer pinya’, de relacionar-nos sense que importe cap barrera, duent a terme activitats que any rere any desenvolupen a Ontinyent les nostres associacions? Sembla que se l’ha endut el nou costum de revisar l’instastory o veure l’últim capítol de la sèrie que ha pujat Netflix. Resultarà que tindrem el món a les nostres mans, però no sabrem com dur-lo endavant. Iniciatives juvenils com algun tipus de voluntariat, tant humanitari com ecologista, poden ser bones idees per a revitalitzar les nostres consciències i treure’ns aquestes mancances.

Per tant, és ací on radica la importància d’aquestes associacions, que treballen per una joventut més cohesionada i conscient de si mateixa i de la seua capacitat per a resoldre els problemes a què està destinada, si té voluntat, a resoldre. Usem-les, doncs, en el nostre benefici. Trenquem eixa tendència que s’està afermant entre nosaltres. Relacionem-nos més; no ens falten mitjans, només ganes. No ens quedem tampoc tancats en la nostra generació. Que sí, heretarem el món, però, a hores d’ara, no és nostre encara: coordinem-nos si cal amb els i les qui l’estan gestionant avui en dia (alguns millor que d’altres, no ens enganyem) per saber què cal corregir. Deia el premi Nobel de Literatura José Saramago que ni la joventut sap el que pot ni les persones grans poden el que saben. Posem, doncs, remei al desinterés que sofrim abans que siga massa tard.