“Noruega”, de Rafa Lahuerta

Aquest mes la biblioteca d’Aielo de Malferit us mostra un autor valencià, Rafa Lahuerta i una editorial valenciana, Drassana. S’ha de fomentar la lectura en la nostra llengua i els nostres autors i autores, que no en són pocs. Rafa Lahuerta n’és un. Noruega és la seua segona novel·la i ha estat mereixedora del premi Lletraferit 2020. I sobre l’editorial Drassana, què dir? Només cal llegir la carta de presentació per a destacar-la: Valencians, Mediterranis. Fem llibres de la mateixa forma que en les drassanes medievals es construïen vaixells: fruint del procés, cuidant cada detall… que bonic no?

El primer que crida l’atenció de la novel·la és el títol: Noruega fa pensar que el contingut no té res a veure amb el nostre entorn. Noruega no és un país escandinau? Deu ser un llibre de viatges? Però res més lluny de la realitat. O no, perquè mirant-ho bé, sí que parla d’un viatge, però el que fa el protagonista a l’interior de l’ànima, i a més a més, ens mostra en profunditat València, de fet és l’eix central del relat. Així que la catalogació de llibre viatger, metafòricament parlant, no és tan desgavellada.

Qui ens mostra València, la que va de la dècada de 1980 fins al present, és Albert Sanchis Bermell, que en 1984 tenia catorze anys. L’autor crea una biografia imaginària, relatada en primera persona. Mostra l’evolució personal i l’evolució de la ciutat quant a urbanisme, costums, llocs d’oci o botigues. Es nota que l’autor coneix la ciutat a fons i l’estima, a més que li agrada el cinema, la música i la lectura. Quants noms de carrers, de places, de comerços, de bars, de clubs d’oci…! I quantes referències a llibres i autors, a periodistes, actrius, actors, personatges reals dels barris, pel·lícules o música! Quantes anècdotes i històries! Diu el mateix Rafa Lahuerta que ha tardat més de cinc anys a acumular tota la informació. Cert que s’hi veu un gran treball de recopilació que mostra de manera intel·ligent sense caure en la fanfàrria.

Albert és un jove de classe mitjana criat al costat del Mercat Central i educat en un col·legi religiós, però els seus amics de la preadolescència pertanyen als més baixos fons. És fill de botiguers i venen saladures i conserves i també el salmó de Noruega, que fa que la família porte per malnom ‘els noruecs’. El malnom familiar dóna títol a la novel·la. A més a més Noruega té un altre significat que fins al final no es destapa.

Precisament són els amics, tots carn de canó, els que durant la dècada de 1980 li mostren per primera vegada les entranyes de València, desconegudes per a molts: la delinqüència, l’alcoholisme, la prostitució, la droga, el sexe… i mentre viu totes les passions mundanes existents, unes vegades frenèticament i altres intentant desenganxar-se del poder d’atracció que exerceixen sobre ell, les mostra al lector creant una atmosfera enrarida i fosca que anuncia que algun dia passarà alguna fatalitat. Eixa espera de saber si passarà o no, si Albert se’n sortirà o no d’eixa vida que haguera pogut ser d’una altra manera i en la que sempre està començant de nou, crea intriga i ganes d’avançar en la lectura. També crea desassossec. Cap a mitjan novel·la ja dona pistes del final personal, que siga dit de pas, manté el cor en un puny.

El protagonista sent dolor i amor a una València que ja no existeix, però que forma part del passat recent que no s’ha d’oblidar, mostrant-nos el nucli històric, el que ara està destruït o degradat, el que el temps i el turisme ha canviat. Alhora, els records de la infantesa deambulant per València el fan pensar en el sentit de la vida. Pàgina a pàgina fa un cant d’enyor comparatiu mostrant què hi havia abans i què queda ara, i en l’àmbit personal compara com era de xicotet i en què es va convertir passats els anys vivint una vida que considera falsa.

La germana Rocio, la que Albert enyora tant, forma part important de la història. Hi és sense ser-hi. Era l’artista de la família que ja de menuda apuntava creativitat  inventant una platja enmig de la plaça del Mercat; era l’ullet dret del pare i la que apuntant alt se’n va anar a estudiar a l’estranger. Era la més lliure, la més somniadora… Albert l’enyora i també sent enveja perquè coneixia el pare com ell no ho va fer mai. També és de gran influència per a Albert l’entranyable iaio, que amb les seues ocurrències demostra ser espontani, sincer i pràctic, i és qui motiva el net a ser novel·lista. Els seus comentaris trauen somriures. També el mestre Martorell li deia de menut que tenia do per a l’escriptura. Des de xiquet, Albert escriu una mena de diari.

Tot li sembla novel·lable… cada personatge, cada situació… la vida dels amics… però Albert no es veu capaç d’escriure una novel·la. Ho intenta en tres ocasions i no les enllesteix, tot es queda en projectes. I resulta original que estiguen inclosos dins  Noruega, per la qual cosa podem llegir els tres inicis de novel·la que, comptat i debatut, formen la novel·la que Albert vol contar, la que escriu amb dolor contagiós. Noruega és la seua vida quotidiana a la València que tant estima perquè s’adona que realment les novel·les no necessiten presentar herois, i que cadascú té la seua novel·la pròpia en la qual viu dia a dia. En un dels projectes de llibres, L’últim calendari, escriu una nota curiosa. Diu que per a documentar-se ha de parlar amb Rafa Lahuerta (que és l’autor de la novel·la) perquè els seus pares tenien un forn (és real) i el podria ajudar. I afegeix: “però sense donar-li massa bola, Lahuerta se’n va per les branques amb facilitat”; també afegeix: “estrany personatge Lahuerta, un dels més rars que he conegut i això que el llistat és llarg”. M’ha tret un somriure eixa manera de parlar de si mateix i incloure el seu nom en el relat, com Hitchcock que sempre apareix en alguna seqüència de les seues pel·lícules.

Vol canviar de vida, vol oblidar, vol començar de nou. Però fugir no serveix de res. Albert vol ser escriptor i fracassa, vol intentar ser feliç i no ho aconsegueix tampoc, tot perquè el persegueixen moltes ombres. És un llibre desolador, trist des de l’inici fins al final, simplement perquè Albert se sent així vivint una lluita contínua per viure. I en eixa lluita sempre l’acompanyen els llibres. Cal ressaltar-ho. Els llibres sempre són la millor companyia, en moments bons o dolents.

Es nota que és una novel·la estudiada, no hi ha precipitació, com es veu de vegades en algunes. De fet, la novel·la pot pecar d’aglutinar massa reflexions, de pegar-li massa voltes… com diu l’Albert potser Lahuerta “se n’ha anat per les branques”, però el que no es pot discutir és que tot està escrit  amb mestria, la d’un gran professional encara que ell negue ser-ho. Tal volta el fet de negar-ho dóna més valor al seu treball, perquè és humil i sincer i demostra ser un gran coneixedor de l’interior humà.