Nous iconoclastes

És una llàstima que John Lennon oblidara d’incloure  en el seu himne intergeneracional Imagine alguna referència a la iconoclàstica, és a dir, als  enemics del culte a les imatges sacres i, per extensió a les civils, i per tant proclius a la seua destrucció. L’ona d’estatuafòbia o aversió a les estàtues arran de la mort de George Floyd és digna d’atenció. De sobte, tot el que pareixia assentat i segur al llarg del temps, també el llegat  i la memòria dels pares de la pàtria nord-americana, adquireix un nou significat quan  passa pel colador del racisme. De la nit al dia tot es mira des d’una òptica supremacista i es fa una lectura de la discriminació racial de la història.

Així, tornant a l’himne de Lennon, deia que haguera estat molt encertat en el seu moment que a més de parlar d’absència de cel i de religió, d’un món sense països ni fronteres on tots visquérem en pau i harmonia i on no fóra necessari tindre més i més coses cada dia, d’un món sense avarícia i sense fam, eixa cançó haguera inclòs dos versos sintètics sobre la insensatesa del culte a les imatges al llarg de la història. Perquè el culte a les imatges, siguen de la classe que siguen, sols porten, amb el pas dels temps, enfrontaments i divisió d’opinions.

Bé, de tota manera, hui en dia molt poca gent presta atenció a estàtues eqüestres, bustos, plaques commemoratives, etc. que evoquen gestes i personatges més o menys insignes: amb el pas de dues generacions ningú no recorda quines eren les obres d’aquells personatges que un dia una corporació municipal va acordar que eren dignes que un carrer o una plaça portara el seu nom per a record i lliçó de generacions futures. Ni recordem qui eren ni què van fer, perquè, siguem clars, no ens han ensenyat a estimar la nostra història, ni l’escrita amb majúscules ni l’escrita amb minúscules. Sembla com si tot estigués condemnat a l’oblit i sols importara el dia a dia. I que conste que si no oblidem més, i tornem a ser clars, és perquè el sistema educatiu ha inventat unes duanes o proves d’accés a la universitat —no massa duanes en la meua opinió, però això seria matèria d’una altra discussió— que fa que als 17 o 18 anys els estudiants hagen de mostrar públicament el coneixement del contingut de la seua motxilla d’aprenentatges, a l’interior de la qual probablement no es trobe el compartiment històric.

El beatle John Lennon va nàixer en un país protestant, un país que va trencar gradualment amb la religió tradicional (el catolicisme) en diferents etapes i al llarg de diversos regnats dels segles XVI i XVII, mentre la gent del poble assistia com a espectadora atònita i resignada als canvis de religió del seu país procurant no acabar en la foguera, el destí final de molts que no tenien les mateixes creences que els prínceps: cuius regio, eius religió era la màxima que imperava des de mitjans del segle XVI.

Perquè és en el segle XVI quan naix eixa afecció tan arrelada en els països anglosaxons (Regne Units i les colònies nord-americanes) de destruir qualsevol mostra de religió popular de finals de l’Edat Mitjana amb unes determinades pràctiques religioses i símbols sagrats propis del moment. Les imatges sacres per als iconoclastes eren portadores d’una dimensió eròtica idòlatra, sobretot la de les femenines, inclosa la verge Maria, i els qui les adoraven i veneraven eren qualificats d’ignorants. Calia, per tant,  acabar amb tot: missals, revestides, creus, crucifixos, altars, imatges de sants, ciris, candeles,  peregrinacions, lletanies invocant sants, palmes, cendres, piles baptismals, pintures murals, vidrieres, santuaris, reliquiaris… incloses també les obres teatrals que escenificaren parts de la vida de Jesucrist i dels sants. Eixe és el motiu pel qual en el teatre renaixentista anglés (W. Shakespeare, C. Marlowe, B. Johnson, etc.), molt influenciat pel calvinisme (eixa és la característica del primer protestantisme anglés), no aparega la temàtica religiosa, prohibida per llei (el nom de Déu no es podia nomenar en l’escenari), mentre que en el teatre espanyol eixa temàtica és central en els autos sacramentals del Segle d’Or castellà (Calderón de la Barca, Tirso de Molina, Lope de Vega). Per eixe motiu, també el teatre anglés dels segles XVI i XVII es pot considerar el teatre de la Reforma anglesa. D’eixa manera, el sacrament central de la Reforma protestant passa a ser la iconoclàstica, amb Enric VIII com a primer mestre de cerimònies sota el consell del seu primer ministre Thomas Cromwell.

És a dir, de la iconofília característica de la religió tradicional es passa a l’abolició de tot el seu imaginari i cerimonials. És un acte d’alliberació segons els protestants

Eixe és el brou de cultiu pel qual Calví ha vençut Calviño fa uns dies en la competició a la presidència de l’Eurogrup. Per cert, Calví, a diferència de Luter, odiava els instruments musicals, els òrguens i cors a les esglésies, perquè distreien l’atenció i despertaven apetits carnals, i sols permetia càntics de salms (característica aquesta del protestantisme que es pot veure encara hui en dia quan els seguidors d’un equip anglés canten els himnes dels seus equips als estadis de futbol). Els països calvinistes, defensors de la moralitat i de l’ètica professional, de la disciplina, de l’estalvi i la reinversió, de la modèstia, de l’austeritat i del treball dur, miren els països mediterranis amb molta suspicàcia i ens consideren vividors nats sense remei.

Com que el protestantisme és la religió de la paraula (la Bíblia), Calví era addicte a sermonejar incansablement tot l’any. En els seus sermons denunciava que les imatges de les esglésies no eren divines, ni tenien cap poder màgic ni miraculós; així doncs, encoratjava els assistents a destruir-les  totes.

Amb eixe genoma destructor dels països protestants no sorprenen gens hui en dia els  episodis de destrucció d’estàtues erigides en memòria dels colonitzadors, dels esclavistes i d’aquells que van intentar que els indígenes i indis nadius deixaren de ser-ho sense demanar-los l’opinió. D’aquella pols vénen aquests fangs.