Ontinyent Rural: quan la memòria deixa de sobreviure per a reviscolar

Kike i Jordi Mollà, són dos germans d’Ontinyent que, a banda del llinatge, comparteixen la passió per la història i pel patrimoni. L’any 2015 van encetar un projecte de divulgació a través de la pàgina de Facebook Ontinyent Rural. En una entrevista, ens expliquen quina ha estat l’evolució d’aquell projecte primerenc que ha acabat convertint-se en un llibre.

De l’entorn rural al digital

Els germans Mollà van nàixer i van créixer a una heretat, i l’estima pel patrimoni rural d’un dels pobles -ara ja ciutat- més industrialitzats de la Vall d’Albaida, ha estat un eix vertebrador de les seues personalitats i de la memòria familiar dels seus: “El nostre pare ha sigut llaurador durant més de mitja vida. Nosaltres sempre hem estat molt a prop de la gent que ha treballat el camp, i tot plegat ha contribuït al nostre interés per l’entorn rural”, afirmen. Tots dos han posat al servei d’un projecte comú els seus coneixements particulars per tal de rescatar de l’oblit els últims reductes de la ruralitat del seu poble, que a penes sobreviuen en alguns paratges, no molt lluny de les fàbriques de tèxtil, i en la memòria i els cors d’alguns ontinyentins. Malgrat que, professionalment, es dediquen a fer funcionar una xicoteta empresa tèxtil familiar, la seua vocació és una altra: Kike Mollà és llicenciat en Geografia i Història per la UNED, i Jordi té formació relacionada amb la fotografia.

Motivats pel seu propi interés en el patrimoni i la història local, els dos germans van obrir un espai web interactiu per a intercanviar coneixements al respecte, fa ara uns set anys. ‘Jordi i jo vam començar a redactar els nostres propis treballs, que constaven de text i fotografia, i que cada vegada eren més complexos. Molta gent ens deia que seria una llàstima que algun dia es perdera tota la informació que havíem recollit perquè, si bé és cert que internet ens dona moltes opcions, també és un espai molt efímer. Hi hagué un punt en què un treball que ens havia costat mesos de preparar s’oblidava en la xarxa després de l’auge momentani. D’ací és d’on naix la idea del llibre’, explica Kike. Amb tot, encara que Ontinyent Rural es va plantejar des del principi com un espai obert que pretenia abraçar la iniciativa i la participació de tothom, Jordi i Kike van considerar adient d’exercir de moderadors perquè consideren que les xarxes socials només són una ferramenta útil quan se’n fa un bon ús: “Cada vegada que es publica una entrada al grup de Facebook, les persones que en formen part reben una notificació. Moderant la participació pretenem d’evitar una sobrecàrrega d’informació que desvie l’atenció del tema principal i que, conseqüentment, minve l’interés de la pàgina”, diu Jordi. Conscients de quins usos es poden fer del passat, pensen que és important de responsabilitzar-se de la informació que fan arribar a la gent per tal que siga la més acurada possible.

El llibre: d’internet al carrer i a les cases

El que va començar sent un projecte improvisat de recuperació i divulgació patrimonial, amb una pàgina web pròpia, va arribar a tenir un ressò que transcendia les pantalles per arribar al carrer. Un exemple és el cas de Miquel “el mitger”: “Va nàixer a la finca de Santa Cristina i hi va cada dia a cuidar-la. Ens contava que, d’ençà que en vam publicar un article, va gent en colla a veure la finca i a preguntar-li sobre ella. Ha passat d’estar completament sol a tindre visites cada cap de setmana, i ens ho explicava molt il·lusionat”, diu Jordi.

A hores d’ara, i cada vegada més, s’ha normalitzat un discurs que defensa el format digital com un dels més accessibles i, de fet, s’ha acabat convertint en el format hegemònic pel que fa a la difusió i publicació de molts continguts. Per la seua banda, tant Kike com Jordi Mollà, tot i crítics amb aquest plantejament, han arribat a atendre aquelles persones que no tenen accés a dispositius digitals o que no formen part, directament, de les xarxes socials d’internet. “Hi ha molta gent gran que té històries d’interés, però que no tenen xarxes socials i estan un poc aïllats de totes aquestes dinàmiques. Hem normalitzat que internet arriba a tothom, però no és cert”, apunta Jordi Mollà. Tots dos afirmen que amb la publicació del llibre molta gent ha descobert els treballs per primera vegada. Però els avantatges d’una publicació escrita en suport físic no només tenen a veure amb l’accés a un públic diferent i més ampli, sinó també amb el plaer de tindre un llibre ben editat entre les mans. Segons Kike,  “moltes persones que ja coneixien el nostre projecte estan molt agraïdes de poder-lo llegir, per fi, en un format físic, amb tot el que això comporta”. En aquest cas, els autors han optat per l’autofinançament i han confiat l’edició a Xavier Mollà que, a més, ha complit una tasca ressenyable amb el tractament d’un dels eixos del treball, la fotografia.

Kike Mollà, responsable habitualment de la redacció, explica que el llibre està compost per set històries diferents: “Sis dels treballs del llibre ja havien estat publicats anteriorment a la nostra pàgina web i també al Facebook. Els textos del llibre, però, estan revisats, ampliats i reescrits. El seté treball és inèdit i tracta sobre la família Descalç”. Pel que fa a la fotografia, a càrrec de Jordi, hi ha també nous continguts inèdits. Com a exemple podríem posar la portada del llibre, una fotografia del Palau de la Vila, una de les postals més característiques d’Ontinyent, que els autors daten aproximadament del 1914. “Jordi fa molt de temps que treballa muntant una fototeca. Busca fotografies antigues, majoritàriament d’entre la gent del poble, i les digitalitza per tal de crear un arxiu digital i rescatar eixe patrimoni. (…) En aquest llibre, la fotografia i el text tenen importància a parts iguals. Ens hem adonat que en un món com l’actual, dominat per la imatge, és molt més fàcil accedir a la gent a través de la fotografia”, aclareix Kike. Un altre element que defineix l’estructura del llibre és la divisió en dues parts, una més relacionada amb el format historiogràfic habitual i l’altra basada en la memòria oral.

La gent que serveix a la història i la història que serveix a la gent

Sembla que cada vegada anem deixant més arrere els plantejaments elitistes que han caracteritzat l’acadèmia historiogràfica per a evolucionar cap a una certa democratització de la història. Podríem dir que democratitzar la història significaria prendre en consideració l’experiència vital de la gent corrent des d’una metodologia científica. Des de la primera meitat del segle XX, la història oral ha pretés d’omplir els buits depositant en la comunitat la confiança per a escriure la seua pròpia història. Aquesta nova metodologia revolucionària ha suscitat detractors i adeptes dins de l’acadèmia historiogràfica, però, a pesar de tot, les fonts orals han demostrat ser un aliat molt útil per a determinats projectes d’història local.

Així ho mostra el treball de Kike i Jordi Mollà: “Per a nosaltres, les fonts orals són imprescindibles i hi ha moments en què tenen la mateixa importància que la resta de fonts documentals. De vegades, és l’única manera de rebre informació sobre un moment determinat. (…) En la història més recent, ens interessa molt la memòria oral perquè ens parla d’aspectes de la realitat que no han estat mai tractats per les fonts documentals. En l’àmbit historiogràfic, hem de ser capaços d’obrir el camp de visió perquè, si no, tindrem una visió molt reduïda, incompleta i parcial del que és la realitat.”

Fa la sensació que, fins fa poc, només els pobles o les comunitats més riques es podien permetre el luxe de tenir una història recollida; no només pel cost econòmic que suposen els projectes d’investigació i fer-los valdre, sinó també pels fonaments tradicionals de la història, que s’ha basat de forma exclusiva en les fonts escrites. Tot plegat ha tingut com a conseqüència una producció historiogràfica al marge de les classes populars i dels col·lectius marginals o minoritaris.

Els autors d’Ontinyent Rural. Lligams d’història i societat no perden de vista la perspectiva de gènere i de classe: “De la mateixa manera que les nacions sense estat i les classes baixes, les dones han hagut d’enfrontar-se a una estructura que les deixava de banda i les invisibilitzava. Això és una de les coses que trenca la transmissió oral. Al llibre hem recollit tres històries de transmissió oral: la dels Cacaueros, la de la família Descalç i la del Bar Jauja. En les dues primeres, les dones tenen una importància fonamental. Ara ha passat una cosa molt positiva que és polititzar una realitat, que és potser l’única manera de defensar i de visibilitzar l’escletxa de gènere. No obstant això, és una realitat que ha existit sempre. Les dones sempre han treballat i han format part de la nostra història, malgrat que no s’haja posat abans damunt la taula. Són personatges reals i agents històrics”, diu Kike. Jordi insisteix en la història dels Descalç: “En l’últim capítol del llibre entrevistem Pepita Descalç, l’última del llinatge. Quan ens vam entrevistar amb ella i ens va explicar com es vivia al molí durant la Guerra Civil, vam ser conscients de la importància d’eixe relat oral que no podrem trobar en cap altre arxiu. Si més no, ella no donava crèdit al nostre interés per les seues vivències i en la seua història, se sentia aclaparada. El primer que ens va dir fou, ‘gràcies per vindre, però jo no sé què feu ací perquè jo, al cap i a la fi, no sóc important'”.

Tot i això, per a l’aspecte més purament documental de la publicació, els autors s’han servit d’alguns arxius públics, com el de l’Ajuntament d’Ontinyent, i d’altres privats, com el de la Parròquia de Santa Maria o els mateixos arxius familiars i personals dels ontinyentins que hi han col·laborat. A més, insisteixen especialment a destacar el ressenyable volum de publicacions locals que han tingut a l’abast: “Ens hem recolzat molt en la gent que ja fa anys que investiga, com Alfred Bernabeu, el cronista oficial del poble, Rafa Gandia, Pepe Gandia…”.

Al remat, els autors reconeixen que la part més gratificant d’aquesta publicació ha estat la magnífica acollida que ha tingut i, sobretot, l’agraïment de les famílies. “Crees un vincle familiar molt rellevant amb els informants perquè estes famílies (com totes) tenen una història, però no n’han construït un discurs. Quan els entrevistes i crees eixe discurs a través del relat i les fotografies, és increïble com d’agraïts n’estan després, tant que no saben com pagar-t’ho. Des d’eixe moment, cada vegada que ens trobem hi ha una estima molt gran i ens han deixat obertes les portes de les seues cases i de les seues vides”, explica Jordi. Amb tot, Kike conclou que “la història té un component identitari molt rellevant, no només en l’àmbit col·lectiu sinó també a escala individual. Quan nosaltres articulem en un discurs les seues històries és quan ells s’adonen dels seus orígens i s’hi reafirmen. De sobte es genera un orgull familiar respecte de les arrels que reforça molt els vincles. Tot plegat transcendeix el fet familiar per a vertebrar també la identitat del poble, que comença a sentir com a propis els espais i les històries i a identificar-s’hi”.

Continuarà

Els autors, que en desembre van haver de cancel·lar la presentació del llibre a causa de la covid, esperaran que baixe la incidència de contagis per a marcar una nova data. Mentrestant, reconeixen que estan il·lusionats amb la continuïtat del projecte i que la publicació del llibre els ha donat un reconeixement que els obri noves portes que estan decidits a explorar.