24.03.2018 - 23:05
Hui he vist les oronetes en un cel ple de vent. Volaven juntes, reien. Parlaven entre elles. El seu negre tallant voletejava quan començava a fer fosca. Semblava que nadaven submergides en un aire familiar. Passaven d’esquena, pujaven, giraven, es deixaven caure i tornaven a alçar el vol sense a penes un aleteig d’esforç. M’he alegrat de veure-les. Feia uns dies que havia pensat en elles, en la seua tornada, però fins aquesta tarda no les havia vistes.
Sembla que va ser ahir quan es preparaven per a anar-se’n. Al carrer de Sant Josep, totes juntes, parades una al costat de l’altra, sobre el fil de la llum que quan travessa el carrer Moreral penja com si fóra una panxa. Era curiós de veure com s’estaven allí deturades, cavil·loses. Segurament que els ornitòlegs deuen tindre una explicació per aquest comportament gregari però, per al profà, no deixa de ser com un sagrat rosari passat en silenci. I d’un dia per a un altre, les oronetes van desaparéixer, se’n van anar a la càlida terra africana.
Sempre m’haguera agradat de viure en una casa on les oronetes hi feren niu. Recorde quan anàvem de visita a casa de les ties, les Comares, totes les germanes eren fadrines, i em feien pujar les escales que duien a la cambra perquè veiera els nius. Ens esperàvem a l’últim graó, darrere del barandat i aquella cambra, càlida, amb la flaire perenne de garrofes, sempre romania amb el finestró obert perquè entraren i eixiren les parelles d’oronetes que hi criaven. Era gairebé una cambra sagrada on calia acostar-se en silenci. Els niuets de fang roig, fets a bocins, estaven pegats uns als altres formant una construcció meravellosa.
Quan les oronetes creuaven la llinda del finestró s’aturaven durant un pensament, ingràvides, com si hagueren d’acostumar-se a la foscor de l’estança i, al moment, volaven al seu niu. Aleshores, els pollets obrien tant el bec que se’ls podia entreveure el color rosat de la gola i els queixos. Piulaven com piulen les oronetes demanant el menjar i, després d’empapussats, quan el progenitor retornava de bell nou a la tasca de caçar insectes, els pollets emmudien totalment. Aleshores, la llum que entrava tan recta pel finestró encenia les partícules de pols que es quedaven com espurnes preses en el remolí de la revolada de la nova eixida. No calia esperar massa per veure l’escena repetida. Una vegada i una altra, incansablement.
He vist poques vegades una oroneta de prop: quan baixava aigua pel barranc i els pardalets es reunien allà on el fang era de la consistència que els agradava de treballar. A terra, però, no semblen els mateixos ocells. Per això m’estime més albirar-les de lluny, maniobrant tan fàcil pel cel. I m’agrada mirar-les quan beuen perquè també ho fan al vol. A l’estiu, després d’un dia de calor, planegen per damunt de les basses plenes. Quan s’acosten a l’aigua alenteixen el vol, baixen rasant la superfície del líquid i, en un instant, fan un glop que deixa un rastre insignificant sobre l’espill.
És per això que, de vegades, a l’hivern pense en les oronetes, com pense també en l’amic rossinyol, perquè sempre em duen aquestes imatges properes i llunyanes alhora. Em fan creure que la primavera és l’estació en què retornen. Però també sé que, possiblement, aquesta època, és el moment en què han marxat i, quan desapareixen d’ací, serà, en veritat, quan regressen.
