Síria: la ciutat de Palmira

El grup terrorista ISIS ha destruït el temple de Baal Shamin, un dels més importants de l’antiga ciutat siriana de Palmira, segons que ha informat l’Observatori Sirià de Drets Humans. Recuperem l’article que la nostra col·laboradora Mariló Sanz va publicar l’any 2012 al seu bloc de viatges dedicat a aquesta ciutat.
___________________________________________________________

Em dol en l’ànima el que està vivint actualment Síria… m’entristeix només de pensar la quantitat de gent innocent que no para de morir-se. Em dol perquè és com una ferida que no tanca, que s’infecta i fa malbé la part que l’envolta. Em dol perquè no es veu el moment que la ferida siga definitivament una cicatriu.

Síria em va encisar des del mateix moment que vaig passat la frontera. Veníem de Jordània i aquell guia i aquelles galetetes de sèsam amb les quals ens va rebre i que menjaríem durant tots els dies d’estada al país, em captivaren durant eixes jornades i per sempre.

No es fàcil d’oblidar l’amabilitat que es respira a Síria, ni els paisatges, ni la gent, ni l’ambient. Hi ha sensacions i situacions irrepetibles viscudes en este país que m’acompanyaran sempre. I no exagere, queden impregnades malgrat el temps, malgrat la distància. Per això em dol cada dia escoltar i llegir notícies sobre les barbaritats que s’hi estan vivint. M’imagine les ciutats, m’imagine la gent, m’imagine la violència, les massacres… no vull pensar-hi més.

Per compensar me’n vaig amb la ment a Palmira, lloc que aleshores vaig catalogar de llogaret tranquil, relaxant… un niu on trobar pau. Aquell desert i aquelles palmeres datileres, aquelles jaimes de tela suportades per uns pals estratègicament col·locats… amb una gent exageradament acollidora que convidaven a pensar que aquell era el lloc ideal per descansar, per abandonar-ho tot… convidava a pensar en la possibilitat de quedar-s’hi més temps.

Palmira és una ciutat a l’interior del país, a més de 200 km de la capital, Damasc, situada en un oasi que dóna vida al desert. I amb eixa idea de vida i no de mort que és la que actualment envolta la situació política i social del país em vull quedar. Són massa les morts, mai justificades, les que està vivint Síria.

Palmira, fundada segons diuen pell bíblic rei Salomó, i enclavada en la ruta de la seda, va ser centre de caravanes i centre de comerç. I cobrà més importància després de l’annexió de Síria a Roma. Després d’una visita de l’emperador Adrià, fou declarada ciutat lliure. Molts dirigents se succeïren durant el domini romà, però d’entre tots la coneguda com la reina Zenòbia, o la Cleòpatra de Síria, destacà perquè es va revoltar contra Roma.

Zenòbia pujà al poder en ser assassinats qui governaven el país, el seu marit Odenato i el successor, el fill, fillastre seu. I amb poder, ambició  i decisió es va apoderar de Bostra i va intentar conquerir Antioquia. Encara que potser la seua dominació fou de poc temps, Zenòbia, qui ja havia estat l’ànima del govern del seu marit, va ser reconeguda per la seua fortalesa, poder i cultura. Durant el seu ‘regnat’ va protegir literats i va portar Palmira al seu major grau de prosperitat.

El seu domini es va estendre a tot Síria i Mesopotàmia. Però la lluita pel poder és un fet d’abans, de la mateixa manera que ho és actualment, i així després d’haver-se-li reconegut el poder sobre la zona oriental va ser derrotada pel romà Lluci Domici Aurelià en dues batalles i així acabà la seua dominació. Fou portada presonera a Roma, segons es diu amb cadenes d’or.  Aurelià, impressionat per la seua bellesa i dignitat, la va alliberar i li va concedir una vil·la a Tibur (Itàlia) on va viure fins morir.

Les runes situades entre un immens desert poblat de nòmades beduïns i una moderna ciutat d’uns 40.000 habitants, són importants pel seu passat llegendari, gloriós, il·lustre, mític… Després que un terratrèmol l’any 1089 fera malbé molts edificis de la ciutat, l’arena va decidir anar devorant a poc a poc tots els fastuosos edificis que quedaven dempeus i també els enderrocats, un conjunt monumental que en el seu temps acolliren vida anònima i també estratègies polítiques rellevants.

Però més que devorar, el que l’arena va fer, sortosament, va ser amagar.

Palmira fou descoberta al segle XVII per mercaders anglesos d’Alep. Al segle XVIII es farien noves exploracions per descobrir les meravelles que quatre metres d’arena havien tapat.

Les runes ocupen 50 hectàrees i són impressionants les vistes des de la part alta del castell de Qala’at Ibn Maan. Palmira va ser una grandiosa ciutat, Zenòbia s’encarregà que així fóra mentre seguia la cursa bèl·lica que es proposà. Perquè va manar construir molts edificis i erigir estàtues; només a l’àgora hi havia més de dues-centes escultures de nobles, magistrats, capitans i comerciants. Va aconseguir tanta prosperitat per a Palmira que diuen estudiosos que la ciutat tenia la seua pròpia llengua i també un art propi, ‘el palmirí’ que usava principalment pedra calcària i daurada de les muntanyes que envoltaven la ciutat.

Hi ha dos aspectes que no em deixaren indiferent al primer colp d’ull només d’arribar-hi. Un de positiu i un altre que no ho era tant.

El negatiu era la imatge de la carretera passant pel mig les runes… com podia ser allò? Segons havia llegit, les runes foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i tanmateix la carretera hi era.

El positiu, va ser veure un important jaciment arqueològic sense tanques separadores, sense cartells de prohibició per entrar. Allò era un paratge encara no sacsejat per la voràgine turística. Voldria pensar que actualment continua de la mateixa manera. No ho sé, en dubte perquè sé com es busca l’explotació turística, sé com de vegades no es mira com caldria mirar-se pel bé patrimonial.

Visitàrem les runes amb respecte perquè atabalava conèixer l’existència de tant de poder al passat. Era un honor trepitjar pel mateix lloc que aquella valenta dona del desert.

Traspassàrem l’arc triomfal que donava pas a la gran columnata de més d’un quilòmetre de longitud. No trobàrem cap noble palmirí ni legionari romà, trobàrem uns pocs beduïns, xiquets i majors que intentaven vendre un record a viatgers que hi anàvem deambulant. Sortosament no n’eren molts,  ni de turistes viatgers, ni de venedors. Hi havia tendes a la ciutat dedicades exclusivament al tema. També hi estaven impassibles i avorrits els dromedaris perfectament engalanats esperant oferir a qui dur a fer una volta pel paratge.

Seguint la via principal arribàrem al teatre i a l’àgora… i a altres importants edificis. No sabria enumerar-los, ja han passat molts anys.

Allunyant-nos un poc vam arribar a la vall de les tombes i al  temple de Bel, tot testimonis de la variada història viscuda.

Pujant a la ciutadella Qala’at Ibn Maan, del segle XVII, s’aconseguien unes vistes espectaculars: el palau de Zenòbia, la gran columnata, l’oasi i  la ciutat moderna.

Però per poder tenir un visió exacta d’este fabulós paratge s’havia d’assaborir la ciutat en diferents hores: viure, veure i respirar les hores del matí, de la vesprada i no deixar l’oportunitat d’experimentar l’eixida del sol  o el capvespre entre runes. I així gaudírem d’una fabulosa experiència que valia la pena fer malgrat haver d’alçar-se del llit a les 4 d’una fresca  matinada i així no perdre el moment efímer del despertar del sol.

Estic segura que l’ànima de Zenòbia hi és, encara, dominant el seu regne. Espere que el seu talant guerrer buscant el millor i puga fer alguna cosa especial imposant al país la pau desitjada, la justícia i els drets. L’esperit de la reina de Palmira sempre deambularà entre estes runes i entre esta arena, entre les palmeres i l’oasi, perquè este és el seu lloc i ELLA és qui dóna personalitat i nom a aquell indret.