“Pasaia blues”, d’Harkait Cano

Tic-tac. Amb la precisió del gnòmon (quines paraules més boniques hem aprés del mestre Olivares!), la roda literària de les biblioteques gira sobre l’eix i un bon dia et trobes un missatge a la bústia que marca el nou cicle: com portes la ressenya? Qui t’envia el missatge ja ho fa amb mala bava, et coneix (bé) i sap que t’assembles a l’home diferit.

S’amuntonen lectures pendents i això provoca que, en la tria, com sempre, hi haja disputes neuronals amb resultats difícils de conjecturar. Black is beltza, Altsasu, Kirmen Uribe, The Crown, Fernando Aramburu, No diguis res, Mikel Zabalza, Edurne Portela ressonen, sacsegen i apunten. Lectures i sèries que finalment, encaminen una decisió: Pasaia blues d’Harkaitz Cano.

L’editorial valenciana Sembra Llibres tradueix aquesta novel·la publicada originàriament en eusquera l’any 1999 i escrita durant la treva total, indefinida i sense condicions que va anunciar la banda ETA l’any 1998. I que, ara sabem, no fou ni l’última, ni la definitiva. Desitgem que en el futur arriben noves traduccions d’aquest novel·lista, poeta i guionista com Twist o La voz del faquir.

L’entorn del port de Pasaia recrea una atmosfera grisa i claustrofòbica, de persianes abaixades, de ferralla desballestada, de marea baixa, de vagues d’estibadors i de pesta de cranc pudent. Entre els llistons de les persianes s’entreveuen les ombres d’una societat en conflicte, de bàndols, de policies, de torturadors, d’infiltrats, de comandos clandestins i de personatges que sempre suren pels marges.

En aquest entorn transcorre bona part d’una història de gènere negre amb un ritme trepidant. Una galeria de personatges, d’històries superposades que traspassen d’unes a altres. La Marta i l’Olatz, les membres del comando terrorista clandestí i el fugitiu Potemkin; César Tellería, l’expert fisonomista rastrejador del Cutty Sark; Roberto Goaza, el comissari sense escrúpols i amant de les baralles de gossos i els combats de boxa; el Mecànic Taronja.

La novel·la esguitada de referències cinematogràfiques i musicals no jutja, va més enllà de la veritat judicial o històrica. Es recrea en els matisos des d’una mirada polièdrica on els temors, els recels, la tensió, les lleialtats fràgils i, fins i tot, el desig sexual configuren un collage de fotografies trencades dins una societat en conflicte.

És el compromís o l’afecte qui t’acaba posant a la gola del llop? Són llibertadors adherits infranquejablement a la causa o pot tractar-se d’una petita i inconfessable ànsia de poder? Hi reflexiona l’Olatz en un moment determinat de la novel·la. Les nimietats de la condició humana poden conduir a la deshumanització de l’altre i a la barbàrie, ja siga amb una bala al crani o amb una bossa a la banyera.

Digressions d’una gran profunditat i escenes de gran bellesa poètica que transporten al nivell més alt la novel·la. Harkaitz Cano explora el dubte en una realitat que li és molt pròxima, i ho fa amb un estil atrevit. Per a qui dubtava, Pàtria no és la primera novel·la sobre el conflicte basc.

Definitivament, t’adones que els morts no s’equivoquen, que ets tu qui s’ha equivocat. (…) I no, el corb no és de sucre. Ara, ja puc llegir Pàtria.