Passatemps

Alguna vegada he escrit sobre la suculència que, a parer meu, tenen les coses senzilles: els ous, els alls tendres, les roselles potser, l’embotit o la cansalada. Res a veure amb la suculència sintètica i repalpada de la cuina moderna. En realitat, la cuina familiar tradicional i aquella que es fa ara no tenen res a veure. Vull dir, que no coincideixen pràcticament en res que no siga en el mecanisme involuntari de la nutrició final i, de vegades, fins aquesta afirmació podria ser discutida. La cuina que s’ofereix ara per ara, té, en general, una bipolaritat palesa. Es transita entre els plats precuinats de supermercat i altres preparats en establiments de menjars per endur-se i salvar així l’apetit diari, o bé es tria un restaurant dominical on se serveix una cuina feta amb pinces de depilar i carregada de superestímuls i altres martingales sovint incomestibles.

I conte tot açò perquè aquests dies vinc pensat en la ceba fregà (cultament, ceba fregada, malgrat que emprar l’estàndard siga com trobar-se un cabell d’incògnit al bell mig del plat). No hi ha amanida més senzilla i suculenta que em puga reportar més records, que és una cosa que també té la cuina familiar.

Preferiblement, la ceba fregà es prepara amb cebes noves, a ser possible dolces o bavoses. La ceba s’ha de tallar a la llarga, en juliana, ben fina, perquè la polpa quede translúcida. Després, es posa en un veixell amb prou sal i vinagre i es deixa amerar. Al cap d’una estona, quan la ceba ha soltat part de l’aigua, es prem entre els dits, talment com si es pastara. Quan ja s’ha estovat una mica, es deixa reposar de bell nou. Més endavant, mentre s’està per la cuina i es repara amb el plat de ceba, es torna a fregar uns minuts més i novament es deixa en repòs. Així, s’anirà amassant, fent-la cada vegada més transparent. Serà una bona idea preparar-la de banda de matí si s’ha de consumir a la nit o a l’inrevés.

Quan la ceba estiga tova i opalescent s’ha de rentar llargament sota l’aixeta. Es pot emprar un colador perquè l’aigua rente i s’enduga l’excés de sal i vinagre i la picantor. En aquesta operació no s’ha de tindre gens de pressa. Es pot tornar a prémer fins a eixugar-la i, novament, rentar-la perquè perda qualsevol rastre de coentor.

Acabat aquest procés, la ceba s’escamparà en un plat formant un llit sedós i eixut. A sobre, es desfarà una mica de tonyina de sorra, o simplement una llauna de tonyina. A continuació es banyarà tot amb oli d’oliva i, per acabar, es deixaran caure per damunt algunes tàperes. L’amanida lliga els sabors de seguida i el pa sucat farà la resta. Aquest plat comporta un temps considerable de preparació tot i que no pot ser més senzill d’amanir; però el temps, potser, és un dels ingredients secrets també de  la cuina i això complica molt les coses. Així que, per a molts, pagarà la pena dedicar-se a altres passatemps, canviar el patrimoni familiar per l’imposat i rotar educadament i discreta els efluvis del vi emprat per a empassar-se el mos. I, paradoxes de la vida, si la ceba fregà ha sigut ben preparada mai no regolfa.