Passejades

En general, es pensa que escriure és una tasca intel·lectual. Ben al contrari, és una faena física. Natalie Goldberg en deia ‘fer compost’ de l’exercici diari d’escriure quasi de forma automàtica, sense restriccions ni traves autoimposades, mantenint com a  finalitat última el simple fet d’omplir els fulls blancs de quaderns barats. Des d’aquest punt de vista, l’activitat que recomanava l’escriptora estatunidenca no pretenia ser una imposició o una forma de gimnàstica mental perquè quan arribara el moment d’escriure el testament literari, hom hagués agafat suficient prestesa per a fer-se clar i concís quant a l’exposició d’idees, de trames o de versos ben embastats. Més aïna, es tractava d’enfortir la musculatura dels dits i del coll.

Però també passa una altra raresa en aquesta activitat d’escriure. No sé per on tinc copiada la que trobe la millor definició d’escriptor que vaig llegir d’algun interessat parlant sobre l’assumpte. L’explicació venia a dir que ser escriptor o, millor dit, dedicar-se a escriure, era un fenomen que permetia a qui ho practicava tindre idees que d’altra forma no se li haguessen ocorregut mai de no sostenir un llapis a la mà. Així doncs, caldrà reconéixer que també conflueix un cert vessant cerebral, creatiu, quan algú pretén de deixar el rastre de la seua existència per escrit. Però cal posar atenció al fet que, en última instància, perquè el fenomen siga eficaç cal mantenir una activitat muscular constant i intensa, bé siga al davant d’una màquina d’escriure, d’un teclat d’ordinador o sostenint una estilogràfica nerviosa, com és el meu cas.

Monterroso, paral·lelament a Goldberg, va deixar també per escrit que de tota l’obra d’un escriptor tan sols en solen destacar poques pàgines, alguns versos, que és com si estigueren dictats per Déu. Tota la resta de la seua literatura, en qüestió, vindria a ser el compost a què es referia Natalie Goldberg, la sorra que va garbellant-se en un sedàs fins que queden les lluents llavors d’inspiració pura i cristal·lina; sempre escasses i, per això, valuosíssimes. I entre aquesta tessitura sembla que visquem aquells ‘ferits per la lletra’ que hem tingut la bona o la mala fortuna de patir aquesta ‘endimoniada mania d’escriure’.

Quina va ser la força que impulsà Azorín per a malviure durant un any a Madrid, lliurant diàriament un article sense cap remuneració econòmica fins que va ser contractat perquè, al final, li pogueren dir escriptor? Supose que aquella maledicció a la qual m’acabe de referir o, més benèvolament, és una simple forma de passar la vida, com una altra, pensant que tens alguna comesa en aquest món, que no deixa de ser un fum d’hores assegut davant de l’escriptori, divagant.

Jo, ja fa temps que he abandonat qualsevol aspiració literària. De narrador, vaig voler passar a ser poeta, no per estètica sinó per l’economia cal·ligràfica d’aquest art. En aquell moment vaig cometre l’errada de fer-li arribar a un poeta oficial un manuscrit amb una il·lusió que va tardar mesos a marcir-se perquè no vaig obtenir cap resposta. Ara pense que prou tindria aquell beneït mortal ordenant les seues paraules per a fixar-se en les que li gosava enviar un desconegut. Més endavant, en un últim intent de joventut, vaig tornar a enviar un poemari a un altre escriptor per veure si em donava la seua benedicció. L’home, amabilíssim, em contestà que els versos que li havia lliurat li havien arribat com un corrent d’aire fresc, com un sospir renovat i no recorde quines altres coses de semblant estil. Vaig llegir tantes i tantes vegades aquelles frases que em dedicà fins que em vaig adonar que no eren més que això, frases fetes, comodins que igual podien aplicar-se a un poemari, a una finestra o a un pont de ferro. Malgrat això, les paraules eren d’agrair i més quan vaig entendre que aquell home havia d’optimitzar tota la seua energia en la pròpia supervivència literària per si de cas fregava la immortalitat.

Per això durant anys vaig anar acumulant una frustració important però que no va arribar a ser mai excessivament esquerpa. Vaig comprendre que aquelles persones a les quals m’hi havia intentat acostar perquè admirava devien rebre infinitat de destorbs com el meu i era normal que -pensant malament- pogueren sospitar que jo pretenia treure algun profit promocional.

És per això que ara puc dir que estic en pau perquè no tinc cap aspiració de res. Em limite a treure a passejar les fidels estilogràfiques. Un dia agafe la negra, l’endemà la blava, i eixim a escampar la boira, com si caminara acompanyat per fidels cans. Tracem un camí que no em gire mai a albirar, ni els racons ni els desnivells que queden enrere. Les plomes passegen, s’estiren, oloren entre les pedres i l’herba dels marges, i quan es fa fosc, tornem a casa, preparem el sopar i, cansats per la caminada, sentim música ajaguts junts al sofà.