‘Patria’, de Fernando Aramburu

Des de la biblioteca d’Aielo de Malferit hui us recomanem un gran llibre, gran per dimensions i per contingut. Puc començar dient que Patria és la historia de dues famílies basques que eren amigues i després enemigues, o també que és la història de les conseqüències d’un conflicte. També puc resumir dient que la novel·la mostra el conflicte. Però tot això seria simplificar, em quedaria a curtes, perquè aquesta novel·la és molt més que tot això.

Si parlem del contingut, Patria és una novel·la completa, valenta i arriscada, que demana empatia i que desperta emocions (de tota mena). És una novel·la necessària per entendre el País Basc i posar-se en el lloc d’aquells que directa o indirectament hi han viscut, siga quin siga el bàndol en que es trobaren. Hauran de passar generacions per oblidar rancors i dolor, però aquesta novel·la és un primer pas. Aramburu ha escrit sobre el tema amb el cor d’un basc però des de la perspectiva de la llunyania vivint a Alemanya, cosa que suposa una mirada més objectiva.

Els personatges principals són els integrants de dues famílies. Les mares, Bittori i Miren, són intimes amigues. També ho són els pares, Joxian i Txato. I conseqüentment els fills han estat amics des de menuts. En total són nou personatges els que veiem créixer, evolucionar i madurar al llarg dels 30 anys en què transcorre la novel·la. Però l’amistat es trunca de la nit al dia per culpa d’unes pintades en casa de Bittori i Txato. I des d’aleshores la família al complet queda marcada i discriminada perquè estan en un poble nacionalista on la majoria de persones estan a favor de les accions radicals en nom de la nació. I els que més es posen en contra són els que fins aquell moment eren amics íntims perquè tenen un fill, Joxe Mari, que està dins l’engranatge terrorista. Al Txato l’obliguen a pagar reiteradament impost revolucionari, ja fart es nega i les amenaces acaben en atemptat mortal.

És quan la novel·la comença a mostrar les dues vessants del problema basc, la part de la família de l’assassinat i la de la família de l’integrant d’ETA que al final acaba empresonat però que al poble se’l tracta com un heroi. No tots alaben els fets de Joxe Mari, n’hi ha molts que rebutgen els seus mitjans. I és que en nom de la nació basca ‘es compleixen ordres sense pensar ni sentir’. El germà de Joxe Mari, Gorka, no és partidari de la violència i pensa que la nació basca es pot engrandir d’altres maneres: potenciant la llengua èuscara, escrivint llibres o contribuint a la difusió de la cultura pròpia.

La novel·la parla de fanatisme, el dels abertzales i el de les mares que amb el temps es radicalitzen, cadascuna per les circumstàncies que les envolten. També es tracta el tema de les víctimes mostrant diverses perspectives. Les dues parts se senten víctimes perquè cadascú viu el victimisme a la seua manera.

En un escenari on predomina la xafarderia fruit de la ignorància, el llibre parla sobre la por. Hi ha por a les males mirades i les represàlies, por de dir què es pensa i de viure lliurement, o por de sentir-se obligat a seguir els passos de la violència sense voler. També hi ha la por que impedeix de viure en la casa pròpia o la que obliga a soterrar el ser estimat en un lloc no desitjat per a evitar la profanació. Hi ha por de mantenir una amistat que la ‘política’ ha decidit de trencar i por de convertir-se en persona ‘assassinable’. Però també hi ha por de demanar perdó per temor que els companys de militància o els veïns del poble ho sàpiguen i acaben destronant-lo.

Demanar i rebre el perdó pel que s’ha fet i el que s’ha patit és el gran tema. El llibre parla sobre eixa necessitat en una societat on és molt complicat d’oblidar. És difícil però hi ha xicotets gestos per part dels protagonistes que obrin el camí de l’esperança.

Sobre l’estil d’escriptura, la novel·la m’ha cridat l’atenció. El llibre són peces que configuren el trencaclosques que forma la vida, peces que van relatant-la sense ordre aparent, de vegades saltant en el temps i només quan a l’autor li interessa dóna continuïtat a capítols. I de capítols n’hi ha molts, curts i fàcils de llegir. Un llibre de 642 pàgines que podria resultar pesat per gruixut, esdevé lleuger per la facilitat com es mostra.

Està escrit en tercera persona, hi ha un narrador omnipresent que tot ho veu, tot ho sap i de tot opina, i fins i tot fa suposicions i ironitza. El narrador ens dirigeix cada pas, el lector només s’ha de deixar guiar. Generalment aquesta tècnica narrativa tan dirigida  no m’enganxa, prefereisc una primera persona, però aquest cas és una excepció. El tema és delicat, el narrador conta d’una part i de l’altra i no es decanta per cap en concret. A més a més, dóna la veu als protagonistes amb una altra peculiaritat d’estil i és que comença frases en tercera persona i les acaba en primera persona, com si el personatge es posara enmig i parlara. Així, Aramburu convida els personatges a acabar de dir el que ell comença i transmet familiaritat. També és una manera de desvincular-se i no fer-se responsable de què es conta. Una altra peculiaritat és incloure en les frases diverses opcions, siga substantius, adjectius o verbs, separades per una barra. Així precisa i explica millor què vol expressar. L’autor també ha volgut deixar plasmada la manera de parlar basca, amb expressions usuals i transcrivint verbs en condicional als que la morfosintaxi reglamentària castellana diria que li falta concordança. I un altre recurs emprat és començar frases que no s’acaben perquè se sobreentenen, també és un toc singular que forma part de la parla espontània. Totes aqueestes singularitats d’estil estan molt estudiades, es nota que al darrere hi ha molt de treball literari.

Cap al final del llibre apareix un escriptor en una reunió de víctimes del terrorisme, i s’endevina que qui parla és Aramburu. És on queden paleses les intencions de l’autor en escriure’l. M’ha recordat Hitchcock que sempre apareix momentàniament en les seues pel·lícules. Així ha fet Aramburu, apareix com una ràfega, com un personatge més, com ho fa el director de cine.

De tots els personatges, el que més m’agrada és Arantxa, la germana de l’empresonat  Joxe Mari, que també viu en la seua pròpia presó particular que és la cadira de rodes. Arantxa és la que acaba sent la més valenta i sensata, a qui tots estimen i qui estima a tothom, la que desitja sincerament la conciliació entre les famílies, la que lluita per aconseguir-la i  obté el que ningú pot. Vull pensar que després del punt i final que ha fet Aramburu la vida d’Arantxa continua i el seu progrés caminant i parlant avança i millora. Jo així ho voldria.