Pel requisit lingüístic

Resulta sorprenent (o no tant) que el govern del País Valencià no defense el requisit lingüístic per a la llengua pròpia dels valencians. La paradoxa o les excuses que posa el PSOE, per mitjà de la consellera Gabriela Bravo, són irrisòries. I és que la consellera Bravo ha retirat l’aplicació automàtica del requisit lingüístic del redactat de la llei de Funció Pública Valenciana. Si el govern del País Valencià no és capaç de defensar la llengua dels valencians, és perquè cada dia més està renunciant a allò que hauria de ser bàsic en un govern que pretén impulsar el valencià. I com dic, les excuses fan riure. Algú s’imagina que el govern del Sr. Pedro Sánchez no defensara el requisit lingüístic en castellà per als funcionaris públics de l’estat espanyol?

Si el PP i Ciutadans, com ja sabem, menyspreen el valencià, és lamentable que tampoc el PSOE faça avançar la nostra llengua com és el seu deure.

Fa uns dies, la consellera Bravo prioritzava els coneixements mèdics al fet de saber la llengua dels valencians. Segons ella és més important que un metge o un infermer atenguen bé els pacients, que no la llengua que utilitzen en el seu tracte amb els malalts. Però curiosament a l’estat espanyol, per a tindre una plaça de metge o d’infermer (o de mestre o de secretari autonòmic) sí que es demana el requisit lingüístic en castellà. Algú, amb dos dits de front, pensa que per a atendre la finestreta de la conselleria de la Sra. Bravo no es demana el requisit lingüístic en castellà? La Sra. Bravo prioritzaria els coneixements mèdics d’un metge anglès o francès encara que no entenguera o parlara castellà?

La Sra. Bravo deu pensar (com el PP i Ciutadans) que no s’ha d’imposar el valencià als funcionaris públics. Però segons aquest argument tampoc no s’hauria d’imposar el castellà. I resulta que el castellà sí que s’imposa, com és evident i del tot lògic. 

Resulta curiós que qui defensa la no imposició lingüística del valencià, sí que obliga a entendre i a parlar en castellà.

L’argument de la Sra. Bravo s’assembla cada vegada més a l’actitud del PP i de Ciutadans, quan veuen la immersió lingüística del valencià (no del castellà!) com un atac a ‘la libertad de elección de las familias y a los derechos lingüísticos de todos los ciudadanos de la Comunidad’. És la mateixa cançó de sempre del PP i de Ciutadans que rebutgen la ‘imposició’ del valencià i demanen ‘la convivencia entre las dos lenguas oficiales, el valenciano y el castellano’. Però això sí, defensant el requisit lingüístic només per al castellà.

Fa tres anys la Sra. Elena Bastidas, ex-batlessa d’Alzira, deia que era ‘sectari imposar el valencià’ als concursos municipals. Però evidentment no és gens sectari ‘imposar’ el castellà. O no s’imposa el castellà als funcionaris públics?

En aquesta campanya, perfectament orquestrada, tant del PP com de Ciutadans en la lluita contra el valencià, els ha eixit un soci per a arraconar la nostra llengua i reduir-la a l’ús casolà o deixar-la només per als ‘patanes’, com li digué aquell guàrdia civil a mon pare en plena dictadura: ‘Oiga D. José: ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?’. La resposta contundent i ferma de mon pare a aquell personatge nascut a la Manxa, va ser: ‘Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?’. Aquell home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: ‘Coño, pues es verdad’.

Quina defensa fa el PSOE de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que preveia, amb una timidesa més que exagerada, l’exempció de la nostra llengua a les zones castellanoparlants? Una equivocació més de la ‘prudència’ o de la por del PSOE. I així continuem encara. El castellà no es pot eximir a cap alumne ni a cap funcionari públic. Però el valencià sí.

Si el rebuig del PP i de Ciutadans a l’obligatorietat del valencià ja el coneixíem, ara trobem una actitud tèbia i col·laboracionista d’un PSOE que menysprea el requisit lingüístic del valencià. 

I el cas és que mon pare ja s’ho ensumava! I no es va enganyar. Així el 2007, en el treball-entrevista que com a alumne va fer l’amic Ramon Trullenque en el curs del professor Joan Brines, Ramon preguntava a mon pare: ‘¿Com veus de conscienciats del problema nacional als actuals partits polítics? Podries expressar-ho amb notes fins a deu?’

I mon pare li responia: 

‘PP: zero, està fent molt de mal.
PSOE: un mínim balbuceig, però sempre obeint Madrid.
Esquerra Unida: un set, per Ribó i alguns més.
Bloc: quasi un deu.’ 

L’actitud del PSOE valencià està en consonància amb tot el PSOE, que al Parlament Europeu (amb el PP) prohibeix que el valencià siga llengua oficial, ja que el govern espanyol ha descartat demanar que el català siga oficial a l’Europarlament, tot i que és la catorzena llengua de la Unió Europea.