21.11.2016 - 19:00
|
Actualització: 21.11.2016 - 20:00
Divendres passat, el meu amic Josep Albinyana va rebre un dels premis Basset 2016. L’escriptor i amic seu, Joan Olivares, va fer un gran discurs al voltant de la seua gran activitat cultural i la seua coneguda modèstia. No puc aspirar a superar aquell discurs, però si a donar a conèixer la meua experiència.
La primera imatge que em ve al cap és quan jo i altres dos companys de classe féiem d’homes-ascensor per a pujar i baixar les escales de l’institut de Canals, ja que a Pep la pòlio li va furtar la mobilitat de les cames. Ens col·locàvem dos davant, un en cada braç, i un darrere que feia de timoner: era el lloc mes divertit; i per si algú pensa que això era una càrrega per a nosaltres, res mes lluny de la realitat, era una diversió. De vegades ens animàvem tant, que clar, Pep ens remugava.
Al pati, gràcies als seus braços de culturista, ens feia demostracions de força espectaculars, caminant sols amb les crosses. Per altra banda, tant en el futbol sala, com en el handbol, era un porter molt complicat de batre, ja que tenia quatre cames i dues mans que feia servir molt bé.
La seua primera influència cultural en mi va ser durant unes vesprades escoltant música a sa casa. D’aquelles vesprades vaig descobrir un cantautor xilè, Víctor Jara, torturat i mort per la dictadura de Pinochet.
Després va vindre amb el seu lideratge la constitució del col·lectiu l’Olla de l’Olleria, i d’ací va nàixer gràcies a la insaciable iniciativa seua Pep l’extinta Ràdio l’Olla, que va féu la primera emissió a l ‘Olleria des de l’edifici de l’escola musical, on hi van vindre periodistes d’Ontinyent i d’altres llocs de la Vall que Pep havia comboiat. Així que vam començar a dissenyar la programació d’aquella ràdio local en reunions que feiem al Pari, el pub de referència de la joventut d’aquells temps. Així va nàixer el meu primer i únic programa de ràdio: ‘L’altra cara de la lluna’, de música, xerrades i relats, que començava els divendres a les 12 de la nit (l’hora de les bruixes, com jo deia) amb el meu amic Goyo i les col·laboracions de la nostra amiga Lourdes.
Aquella ràdio va ser possible també gràcies a uns amics de Pep de Montixelvo que ens van cedir l’emissora. Recorde mes d’un dia estar preparant la caseta de Natzari, la segona seu, omplint-la d’oueres per millorar l’aïllament acústic.
Lamentablement, a algú no li agradava la nostra iniciativa, perquè ens van furtar l’emissora.
Pep, com sempre, tenia un projecte nou al cap, així va aconseguir el finançament necessari per a publicar el llibre L’Olleria, Vila Reial. Aproximació a la seua història (1989), de Germán Ramirez. Va convèncer entre altres a José Antonio Romero (el Copero), gerent en aquells moments de Vidrios de Levante, on jo treballava…
Després es va involucrar en un altre projecte: el Ball dels Locos recuperant una tradició de moixerangues de l’Olleria que s’havia perdut.
Jo, mentrestant, em vaig casar amb una biòloga d’Aielo de Malferit, i vivint ja a Aielo de Malferit vaig veure com molta gent de fora i uns quants coneguts meus de l’Olleria van constituir l’IEVA amb el seu I Congrés, en què Pep era un dels protagonistes formant part d’aquella primera Junta Directiva.
Als pocs anys em donaren el full de soci. No va necessitar moltes paraules per a convéncer-me. Així doncs. de la seu mà vaig entrar en l ‘Àrea d’Economia i Territori de l’IEVA. En la primera assemblea a què vaig assistir dimitia la junta directiva i se’n va formar un altra i com no, el Pep em va dir: ’perquè no entres a la nova junta, hi ha d’ haver algú de l’Olleria’. Fou pensat i fet. Vaig estar 6 anys a la Junta Directiva de l’IEVA i com a coordinador de l’Àrea d’Economia i Territori.
Com deia Joan Olivares, Pep, pots ser tan modest que vulgues, però aquest premi te’l mereixes i algun altre també. Així doncs a l’Olleria, bressol d’emprenedors empresarials, també hi naixen emprenedors culturals com Pep Albinyana.
Una forta abraçada amic.
Marcos Cantó. Economista i emprenedor
