Això seria coherent amb l’actitud dels qui han orquestrat una campanya de rebuig a l’obligatorietat de la nostra llengua a l’ensenyament. Ho vam veure en un article del Sr. Ortuño al diari Información de desembre passat, on exposava ‘las preocupaciones de la Vega Baja para que se adapte la ley a la singulariad de cada zona’. El Sr. Ortuño demanava ‘eliminar la obligatoriedad del valenciano en nuestra comarca’. I encara més recentment ho hem vist en la manifestació a Oriola, on els manifestants, acomboiats pels màxims dirigents dels partits de la dreta (partits que al nostre país han intentat un genocidi lingüístic) protestaven per la ‘imposició’ del valencià a l’ensenyament.

L’objectiu clar i evident dels qui demanen l’exempció del valencià (i no de l’anglès), és arraconar la nostra llengua de l’àmbit docent i evidentment de la vida social del País Valencià. Els ciutadans que es van manifestar a Oriola pretenen reduir la nostra llengua a l’ús casolà o deixar-la només per als ‘patanes’, com li digué aquell guàrdia civil a mon pare en plena dictadura: ‘Oiga D. José: ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras habla en valenciano como los patanes?’. La resposta contundent i ferma de mon pare a aquell personatge nascut a la Manxa va ser: ‘Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?’. Aquell home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: ‘Coño, pues es verdad’.

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià preveia, amb una timidesa més que exagerada, l’exempció de la nostra llengua a les zones castellanoparlants. Una equivocació més de la ‘prudència’, o millor dit de la por dels socialistes, durant la salvatge Batalla de València. I aquest és l’argument dels qui ara demanen que el valencià no siga obligatori a Villena o a Oriola, ja que consideren que el valencià no té cap utilitat. És l’autoodi a la llengua que l’Estatut proclama com a pròpia dels valencians. I en aquest autoodi, l’Església valenciana (o millor dit, els bisbes i els preveres valencians) té un paper molt important, quan menysprea la llengua dels nostres pares i l’arracona d’una manera ignominiosa.

Però amb aquesta actitud de rebuig a l’obligatorietat del valencià, perquè diuen que ells no parlen valencià, per què els qui es van manifestar a Oriola no demanaren també l’exempció de l’anglès? O és que la llengua de Shakespeare es parla a Oriola o a Callosa de Segura? Si el valencià no és la llengua habitual d’aquestes zones castellanoparlants, i per això alguns encapçalen la lluita per l’exempció del valencià, per què no fan el mateix amb l’anglès i exigeixen també l’exempció d’aquesta assignatura als instituts? Ah, sí! Perquè els qui estan contra el valencià consideren l’anglès una llengua culta, pràctica i útil, i pel contrari el valencià és la llengua dels ‘patanes’.

Els manifestants a Oriola cridaven demanant la llibertat de poder triar la llengua a l’escola. I per això defenien la llibertat dels alumnes o dels pares per poder fer o no l’assignatura de valencià. Però no fan el mateix en el cas de l’anglès, de les matemàtiques, de la física o de la literatura espanyola. Perquè si els pares poden demanar l’exempció del valencià, també podrien demanar l’exempció de les matemàtiques o de la química. Però clar, les matemàtiques i la química són assignatures importants i el valencià, no.

Això sí, després, aquests que volen l’exempció del valencià, es queixen quan per a ocupar una plaça a l’administració es demana el valencià. I és que per una part no volen estudiar-lo, i per l’altra protestaran quan el valencià siga (algun dia) un requisit.

Què passarà si una persona que no sap valencià, es troba a una finestreta de l’administració i no pot entendre un ciutadà que parla (perquè té aquest dret) en valencià? El que passa constantment és que el valencianoparlant ha de parlar castellà, perquè el funcionari que l’atén, no l’entén. El valencianoparlant, que sí que és bilingüe, ha de deixar la seua llengua de costat, perquè els qui defensen el bilingüisme només són monolingües. Per això un informe del Consell d’Europa ha dit que ‘el valencià es troba en una situació preocupant’. I això, gràcies als qui deixen de costat la nostra llengua, perquè els seus interlocutors no entenen el valencià, perquè van demanar l’exempció d’estudiar aquesta llengua. I per ‘educació’, el valencianoparlant passa al castellà.

Mon pare contava una anècdota que li va passar a l’Alcúdia. Un dia se li acostà un home que, en castellà, li preguntà per un carrer. Mon pare li va contestar en valencià, i en veure que aquell home l’entenia va continuar explicant-li, en valencià, el que volia saber. Quan aquell home se n’anà, els qui havien vist l’actitud de mon pare li digueren que era un maleducat, ja que, segons ells, hauria d’haver contestat en castellà la pregunta que li havien fet. Mon pare els respongué: ‘Si parlar en valencià és de ser mal educat, vull ser maleducat’.

Els qui protesten per la ‘imposició’ del valencià, no diuen res de la ‘imposició’ del castellà que tenim els valencianoparlants. I caldria recordar als qui no volen la ‘imposició’ del valencià, que les dues llengües són oficials al País Valencià. Però ells (PP, Ciutadans i Vox) només creuen en l’oficialitat del castellà i menyspreen el valencià, que també és oficial, i a més, la llengua pròpia del País Valencià.

És precisament per l’actitud de la Sra. Bonig, de tot el PP, i de Ciutadans, que Escola Valenciana ha traslladat a la Sindicatura de Greuges la situació del valencià al sud del nostre país, davant les contínues vulneracions de drets lingüístics. Això suposa un incompliment de l’Estatut bàsic de l’empleat públic, que en l’article 54.11 estableix que el funcionariat ha de garantir l’atenció als ciutadans en la llengua que sol·liciten, sempre que siga oficial en el territori.

Ignorar les llengües és empobrir-se culturalment. És el que deia el polític colombià Diego Luis Córdoba: ‘Per mitjà de la ignorància es baixa a la servitud; per mitjà de l’educació s’ascendeix a la llibertat’. Serà per això que volen l’exempció de la nostra llengua i que el valencià estiga exclòs del sistema educatiu?

L’exemple valent i coherent de l’escriptora Isabel-Clara Simó, alcoiana universal que recentment ens ha deixat, ens exhorta a defensar la nostra llengua.