Per un nou manifest ‘Pel valencià a l’Església’

Com a fruit de la renovació que va nàixer amb el Concili Vaticà II (sobretot amb la constitució Sacrosanctum Concillium) el 1965, ara fa cinquanta-sis anys, es donà a conèixer el manifest Més de 20.000 valencians seguint les directrius del Concili Vaticà II, demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos.

Els més de 20.000 signants d’aquest manifest demanaven a l’Autoritat Eclesiàstica que ‘en totes les comarques de parla valenciana de l’Arxidiòcesi, siga adoptada la llengua materna en els actes litúrgics on siga autoritzat l’ús dels idiomes vernacles’ i també en ‘l’ensenyança del catecisme i la predicació’.

Entre els signats del manifest de 1965, imprès a la impremta de l’amic Francesc Ferrer Pastor, figuraven les adhesions de Joaquim Maldonado, els escriptors Josep Ernest Martínez Ferrando, Santiago Bru Vidal, Maria Beneyto, Martí Domínguez, Jordi Valor, Joan Valls, Nicolau Primitiu i Enric Valor; el director del Secretariat Diocesà de Cursets de Cristiandat, Robert Moròder, el metge Vicent Peset Llorca, el cantant Raimon, el president de Lo Rat Penat, Joan Segura de Lago; els periodistes Francesc Soriano Bueso, Vicent Ventura i Francesc de P. Burguera; els professors Josep Iborra, Josep Lluís Bausset, Miquel Tarradell, Manuel Sanchis Guarner i Joan Reglà, l’escultor Andreu Alfaro o els compositors Joaquim Rodrigo, Matilde Salvador i Vicent Garcés. També van ser diverses les associacions que van signar aquest document demanant la nostra llengua a l’Església, com l’Ateneu Mercantil i l’Ateneu Marítim de València, els Lluïsos de Vila-real, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites Descalços d’Onda i els Franciscans de Cocentaina.

Quaranta-quatre anys més tard d’aquell manifest, en el monogràfic de la revista Saó de desembre de 2009, el bisbe Rafael Sanus escrivia: ‘Sembla que l’ús del valencià en la litúrgia s’ha convertit en un problema que hem aparcat en la cuneta, esperant que es podrisca per si mateix amb el pas del temps. Gravíssim error’. El bisbe Sanus tenia l’esperança de trobar una solució ‘relativament fàcil’ a aquest tema i per això animava els altres bisbes del País Valencià a introduir la nostra llengua a l’Església. I ple de sentit comú, el bisbe es preguntava: ‘Per què els bisbes no oficialitzen d’una vegada el que és normal, des de fa temps, al carrer?’. I s’escandalitzava de l’actitud (que encara continua) de la jerarquia valenciana: ‘És que volen continuar la política lingüística dels temps de Franco?’.

El bisbe Sanus creia que amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’arquebisbe Carlos Osoro, definitivament, podia solucionar la qüestió del valencià a l’Església, tot i que Sanus també reconeixia que ‘alguns dels seus més pròxims col·laboradors (de l’arquebisbe Osoro) estan aconsellant-lo malament’. Com escrivia el bisbe, l’AVL va fer la traducció dels textos litúrgics i ‘quan es van acabar els treballs, l’AVL els va presentar a qui corresponia i ni tan sols van rebre per escrit “l’acusat de recepció”. Així s’explica perquè els textos litúrgics de l’AVL dormen, des de fa 4 o 5 anys (l’article del bisbe Sanus és de 2009) en alguns calaixos del Palau Arquebisbal’. Per això el bisbe acabava el seu text adreçant-se als bisbes del País Valencià amb aquesta una pregunta: ‘Els nostres bisbes volen continuar l’exemple d’indiferència i de menyspreu a la nostra llengua que va caracteritzar sempre monsenyor García Gasco?’. Desgraciadament, pel que es veu (després de dotze anys de l’article del bisbe Sanus), sembla que sí!

Cal recordar que en el soterrar de mossèn Antoni Sanchis, presidit per l’arquebisbe Osoro, va fer l’homilia el bisbe Rafael Sanus, qui va lloar el seu amor a la llengua, i aprofità l’ocasió per comprometre públicament l’arquebisbe Carlos Osoro en l’oficialització del valencià. Osoro va acceptar el repte i es va comprometre a introduir el valencià a l’Església. El resultat? Res de res.

De tant en tant, els quatre bisbes del País Valencià (el de València, el de Sogorb-Castelló, el d’Oriola-Alacant i el de Tortosa), amb els seus auxiliars, solen reunir-se per a estudiar algun tema d’actualitat. Mai, almenys no s’ha fet públic, els bisbes valencians han fet una reflexió sobre la llengua a l’Església, cinquanta-sis anys després que el Vaticà II recomanara l’ús de les llengües vernacles.

Cinquanta-sis anys després del manifest ‘Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la llengua als actes religiosos’, ens trobem igual que aleshores, amb el menyspreu de la jerarquia eclesiàstica valenciana per la llengua del nostre País. Una llengua que només s’utilitza per als Miracles de Sant Vicent, per a la missa del dia del patró del País Valencià i per a poca cosa més i que és exclosa de les webs dels bisbats valencians i dels seminaris. Així es nota l’estima que els nostres pastors tenen per la cultura dels valencians.

Al llarg dels segles, l’Església valenciana ha demostrat, amb el seu menyspreu per la nostra llengua, el genocidi que ha perpetrat contra el valencià, arraconant la llengua de Sant Vicent i prohibint que entre als nostres temples.

Després del manifest de 1965, el 29 de juny de 2009, seixanta preveres van enviar una carta a l’arquebisbe de València, Carlos Osoro, demanant la llengua a l’Església. Sé per un prevere amic, que l’arquebisbe va dir una vegada que si volien el valencià a la litúrgia, haurien de demanar un bisbe valencià. Posteriorment, l’11 de juny de 2010, els preveres van reenviar la carta als altres bisbes del País Valencià. Finalment, el 29 de juny de 2016, 152 preveres ens vam adreçar al nou arquebisbe de València, Antonio Cañizares, per demanar de nou, la introducció del valencià a l’Església. El resultat de les cartes ha estat que els bisbes valencians continuen dificultant la nostra llengua a l’Església.

I encara que el número 107 del Plan Diocesano de Evangelización, aprovat per l’assemblea diocesana reunida a la catedral de València (sota la presidència del cardenal Cañizares) demanà ‘fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura’, així com promoure ‘la edición de los libros litúrgicos en valenciano’, la jerarquia valenciana no ha fet gens de cas del que va aprovar l’assemblea diocesana. Cal recordar a més, que prohibint la nostra llengua a la litúrgia, els bisbes valencians ignoren i menyspreen l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià sobre l’oficialitat de la nostra llengua.

Cinquanta-sis anys després d’aquell manifest, cal que els cristians valencians en promoguem un de nou o el mateix de 1965 (que és molt vàlid encara), per a demanar la nostra llengua a l’Església. Cal que l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, juntament amb les revistes Saó i Cresol, ACPV, l’AVL, El Micalet i l’Oratori de Sant Felip Neri, amb els preveres capdavanters en la introducció del valencià a la litúrgia, redacten i encapçalen un manifest que arribe a tots els valencians per a demanar un dret tan bàsic com poder celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

M’agradaria que aquest manifest, fidel al del 1965, poguera rebre les adhesions de mossens com

Alexandre Alapont, Joan Carles Alemany, Josep Lluís Aracil, Jesús Belda, José Andrés Boix, Vicent Cardona, Jordi Cerdà, Julio Ciges, Josep Antoni Comes, Jesús Corbí, Josep Escrivà, Francesc Espanya, Vicent Estarlich, Enric Ferrer, Joaquim Garcia Roca, Llorenç Gimeno, Antoni López, Fernando Mañó, Emili Marín, Manuel Martín, Josep Martínez Rondan, Enrique Masià, August Monzon, Francesc Mulet, Paco Muñoz, Benjamí Oltra, Honori Pasqual, Tiburci Peiró, Pere Riutort, Josep Mª Ruix, Vicent Ruix, Ernest Sanchis, Vicent Sarrió o José Ramón Soriano.  

I dels laics valencians compromesos amb la nostra llengua com Marc Adell, Pep Albinyana, Jesús Alonso, Ricard Avellan, Emília Bea, Manuel Boix, Vicent Boscà, Isabel Calabuig, Àngel Canet, Joan Josep Cardona, Eliseu Climent, Joan Cogollos, Agustí Colomer, Vicent Cremades, Celio Crespo, Miquel Cuadau, Eliseu Dasí, Andreu Ferrer, Adrià Fuertes, Mª Rosa Diranzo, Oreto Domènech, Antoni Ferrando, Francesc i Vicenta Ferrer-Pastor, Valentí Figueres, Avel·lí Flors, Gabriel Garcia Frasquet, Conxa Garcia, Josep Guia, Ramon Haro, Francesc Jover, Eduard Juan, Alfons Llorens, Anna Lluch, Mª Pilar Malonda, Vicent Malonda, Josep Vicent Manzana, Àngel March, Juan Martínez, Robert Martínez, Josep Martínez Monjo, Joaquim Meneu, Josep Millo, Isabel Miquel, Joan Francesc Mira, Francesc Joan Monjo, Vicent Moreno, Enric Morera, Vicent Niclòs, Xavier Pardo, Vicent Partal, Nati Pellicer, Joan Puertos, Joan Ramon Peris, Vicent Pitarch, Raimon, Enric Ramiro, Rafa Roca, Emili Selfa, Antoni Signes, Francesc Signes, Josep Tarrassó,  Oreto Trescolí, Ramon Trullenque, Santi Vallés o Agustí Ventura.

Demanar el valencià a l’Església ens manté en comunió amb la fidelitat dels mossens Vicent Faus, Francesc Gil, Vicent Micó, Vicent Ribes, José Enrique Sala, Antoni Sanchis i Vicent Sorribes, preveres capdavanters en la defensa del valencià a l’Església, al jesuïta Francesc de Borja Banyuls i als laics Cristòfor Aguado, Andreu Alfaro, Francesc Burguera, Martí Domínguez, Francesc Ferrer Pastor, Robert Moròder, Nicolau Primitiu, Joan Reglà, Matilde Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor o Vicent Ventura, que ja ens han deixat. Per això cal que es redacte un nou manifest adreçat als nostres bisbes, perquè milers i milers de valencians el puguem signar, demanant que Pentecostès arribe a la nostra Església, perquè d’una vegada per totes l’Església valenciana utilitze la nostra llengua, per a passar així d’una Església colonitzadora a una Església inculturada i encarnada en la realitat del poble que serveix.