15.05.2021 - 16:42
|
Actualització: 15.05.2021 - 18:42
Faig memòria de quan ens vàrem conèixer i no ho trobe. Sembla que ha estat amb mi tota la vida. Si he de posar-li data i situació, degué ser a Ontinyent. A una d’aquelles tantes trobades que es feien al voltant de la dansa, dansà, música tradicional o cabets… dels anys 80. Ens férem germans i travessàrem la vida com a germans, i així ho recordàvem a la infermera ara fa a penes cinc dies a l’hospital de Dénia: “nosaltres som germans”.
Davant la trista notícia de la seua partida, he recordat multitud de situacions i se m’ha encongit el cor, l’anima. Teníem relació personal, però quasi sempre s’envoltava d’algun esdeveniment col·lectiu: un carnestoltes a Benimaclet, una entrada mora o cristiana, una diada nacional, una manifestació per la llengua, per l’amnistia, per la llibertat… Un viatge al País Basc, a Alacant, Barcelona, a la Font de la Figuera, Reus, les Alcusses, Valls, Aielo i Ontinyent. Ontinyent i València… No sé si hi ha cap comarca que no hàgem trepitjat junts.
Em pose a comunicar el seu trasbals a amics i amigues, companyes i companys amb qui ha tingut contacte i m’adone d’una cosa de què tal vegada no he estat conscient fins ara: Pere Vidal era un home de País. Gent de València, del Principat, de Catalunya Nord, de les Illes. Era un home nacionalment complet i solidari socialment. Vertebrava. Un home que cohesionava el país. Són aquestes les persones que ens cal! I avui, hi ha hagut una baixa.
En una entrevista al Pere Vidal, amb motiu del 25è aniversari de l’Estrela Roja de Benimaclet, manifestava: “vaig optar per la recuperació de les tradicions, del folklore musical i d’una música en perill d’extinció com és la música de tabal i xirimita”. El Pere sempre ho va tindre clar i va actuar amb conseqüència.
Seria incapaç, ara, de fer una llista de totes les associacions i col·lectius on ha participat, les accions culturals, socials i polítiques on no sols va participar, sinó les que va crear o va ajudar a crear: Centre excursionista d’Ontinyent, Cabets i Gegants, la Colla El Regall d’Ontinyent, colles de dimonis, la Federació de Dolçainers i Tabaleters del País Valencià, el Col·lectiu La Canya, Cicle Cultural al Voltant de la Dolçaina, colles de campaners, grups de danses, l’Estrela Roja… I darrerament molt involucrat en l’associació per a la recreació històrica dels Miquelets del Regne de València.
Fa un any i escaig vaig dedicar-li la meua publicació Harca, harca, harca…: “A Pere Vidal i Colomer, ‘Pere el Gran’, Maulet: Per marcar sempre el ritme del camí que anem fent.” Qui ens havia de dir que un dia com avui pararia de sonar el seu ritme. Ens hem quedat orfes de totes totes. Però el ressò del seu timbal seguirà ressonat i marcant-nos el camí.
Sempre ho he dit: “Pere és el Pere: un cul de mal seient” i s’ho deia a ell. Una persona inquieta, activa, difícil de seguir. Entre nosaltres, l’Andone i jo, moltes vegades l’identificàvem com “el nostre xiquet”. Era nostre! I seguirà sent nostre! Ni la mort ens podrà deslligar del Pere.
Català d’Ontinyent, te n’has anat com vares arribar. Tu ja ho saps. Sense tu, les nostres vides no hagueren estat el mateix! Sense tu no serem el mateix! Sols per caminar al teu costat ha valgut la pena de viure la vida. Que la terra et siga lleu, camarada! Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels. No saps com et trobarem a faltar!
Caldrà escriure i reescriure la història tenint en compte persones com el Pere Vidal: en aquest cas no ha estat una persona que calladament treballava. Treballava i encoratjava al treball.
Faig memòria de quan ens vàrem conèixer i no ho trobe. Sembla que ha estat amb mi tota la vida. I així seguirà essent… Gràcies per tot Pere!
Ferran Navarro i Soriano (Estrela Roja de Benimaclet)
