Periòdics

Parlava, l’altre dia, amb un conegut sobre l’antiga versatilitat dels diaris. Ell, que havia sigut aficionat al ciclisme, em deia que no hi havia cap material millor per a afrontar la gelor d’un descens, després d’haver suat la pujada, que dos o tres fulls de diari ben plegats entre pit i mallot. Aleshores, vaig recordar la imatge, tantes vegades viscuda en casa, dels fulls de diari escampats sobre el pis acabat de fregar: les portes obertes de  bat a bat i els papers col·locats com si foren lloses portàtils on xafar sense deixar l’empremta.

Abans, em fa l’efecte que els diaris tenien quasi tant de valor quan havien caducat com quan encara eren frescs. Eren poques les cases on es fullejaven i, tal vegada per això, aquestes famílies guardaven un cert orgull per ser persones llegides, però també per poder repartir diaris vells a les amistats que els demanaven. Comprar el diari tenia alguna cosa de sagrat -amb moltes connotacions-, com en tenia fer créixer el muntó de paper en columnes polsegoses.

Era un altre temps i, aleshores, les mentides semblaven més veritats quan es podien llegir en paper. ‘Eixir al diari’ tenia una categoria sobreentesa, ja que -supose- que el paper era limitat i això obligava a una tria exhaustiva per a tamisar les notícies i deixar tan sols les rucades justetes. Hui passa tot el contrari: com que sembla que el paper virtual és inesgotable, el cúmul de bajanades és també il·limitat, cosa que fa que el personal es torne descregut en essència.

A més, eixir al diari ja no implica cap exclusivitat, ja que qualsevol pot tindre el seu periòdic particular, com un fútil diari d’Anna Frank, on exposar el seu protagonisme en la vida a la resta del món. I això em du a pensar si, en realitat, aquests usuaris mostren la vida real o, més aïna, si s’és capaç de llegir entre tot aquell argot de bonisme i anhel, expressen la vida que els agradaria de tindre. La immediatesa de qualsevol publicació individual que es comparteix indueix a la impulsivitat, a la recompensa immediata tan addictiva en qualsevol comportament animal, de manera que s’entra en un cicle d’autocomplaença amb un èxtasi crònic associat.

Però també hi ha defensors. S’afirma que el format digital que ens inunda fa que no es talen tants arbres, que es conserven els boscos, quan no es fan altres deduccions de semblant estil. Aquest és un argument que deuen trobar atractiu els abraça-arbres que s’estimen de fotografiar-se triscant per les muntanyes, tan proveïts de pertrets com una navalla suïssa, per a publicar-ho després al núvol de la inòpia.

Però, tornant als diaris, els anuncis que s’incorporen en molta de la premsa digital per a captar clics emprant un sensacionalisme en espiral que no du enlloc són més que escandalosos. A més, qualsevol indici de qualsevol cosa es repeteix una vegada i una altra, s’esprem al límit fins a aconseguir una ceguesa per sobreexposició. A banda d’això, és tal el volum d’informació de tota condició a llegir que, sovint, és com obrir-se pas pel mig d’un canyar. Potser s’intenta compensar la precària venda als quioscos amb una diversificació mediàtica, prou difícil de digerir.

Jo  he anat a escola quan alguns xiquets encara duien l’entrepà embolicat en paper de diari; potser l’ús més digne que se li podia donar a aquest objecte. De vegades, eren observats una mica de reüll pels altres que duien el seu embolicat en paper d’estrassa. Però, siga com siga, això és impensable amb els fulls digitals, per elaborades i fidedignes que siguen les notícies.