Però, qui s’han cregut que són?

Sí, qui s’han cregut que són? Com és possible que en ple segle XXI i en un estat anomenat democràtic, el Tribunal Suprem espanyol continue perseguint la nostra llengua? Com és possible que aquests membres de la judicatura continuen atemptant contra la unitat  de la nostra llengua i prohibint que els governs del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears puguen comunicar-se entre ells en la llengua comuna que compartim, obligant-los a comunicar-se en castellà? Com és possible que en la situació ‘d’emergència’ que viu la nostra llengua, com ha fet conèixer la Plataforma per la Llengua, aquest tribunal odie el nostre idioma?

Si el president Pedro Sánchez denuncià fa uns dies l’existència d’una policia ‘patriòtica’ a l’estat espanyol, se li va oblidar de dir que també hi ha un govern ‘patriòtic’ que es nega a formar una comissió d’investigació sobre el rei emèrit o sobre el GAL (Pablo Echenique dixit). I encara, també existeix una justícia ‘patriòtica’ que ara està condemnant la nostra llengua, de la mateixa manera que va condemnar (injustament) els presos polítics independentistes. Per cert: parlant de condemnes: en què ha quedat la persecució dels CDR acusats de terrorisme? Com es poden detenir i empresonar persones i després quedar en un no-res aquelles acusacions tan greus? Com s’entén (si no és per mala fe) que els diaris de Madrid posaren a primera pàgina la detenció d’unes persones acusades de terrorisme i ara no hi ha res de res?

En relació amb la decisió que ha pres el Suprem, segons l’InformeCAT, donat a conèixer per la Plataforma per la Llengua, el català es troba davant ‘d’una emergència lingüística’. Per això, en compte de perseguir la nostra llengua com fa el Tribunal Suprem, nosaltres l’hem de protegir, com fa Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana i tants i tants organismes i persones que lluitem per la plena normalització de la nostra llengua.

Segons l’InformeCAT, el govern espanyol invertí zero euros a la producció cinematogràfica en català entre el 2013 i 2019, en temps del PP.

Aquest informe ens diu que a la regió d’Alcoi-Gandia, el valencià és la llengua d’ús habitual per al 71,6% de la població, mentre que a la ciutat de València són menys del 15% dels habitants els qui parlen habitualment en valencià. I en la regió d’Alacant, només un 23,4% dels habitants parlen valencià. Per contra hi ha una dada positiva, ja que el 77% de les famílies d’alumnes d’ESO del Baix Segura volen que els seus fills estudien en valencià.

El PP valencià mostra un odi extrem contra la nostra llengua, intentant dividir-la i anorrear-la. L’últim míssil del PP valencià contra la nostra llengua és ben recent: dijous passat, la diputada a les Corts Valencianes, Eva Ortiz, va denunciar les ajudes del Consell al valencià. Però a més del PP, ara tenim el Suprem espanyol que també vol exterminar el valencià, o deixar-lo (com ho va intentar el franquisme) reduït a l’àmbit casolà, ja que per a comunicar-se entre ells, els governs valencià, català i balear ho han de fer en ‘cristiano’. Per això, algú s’estranya que siguem molts els qui no acceptem un estat que reprimeix la nostra llengua?

Si tinguérem una Església que estimara la nostra llengua (cosa que no fa), podríem demanar als nostres bisbes una paraula de denúncia davant l’actitud genocida i prepotent del Suprem. Però com que l’Església valenciana continua menyspreant la nostra llengua (ja que en prohibeix l’ús amb normalitat als temples), és inútil de demanar als nostres bisbes que defensen el valencià.

Per això, seguint l’exemple de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor, Francesc Burguera, Joan Francesc Mira i Vicent Pitarch o Carles Salvador, o dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal i també dels preveres Alexandre Alapont, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Jesús Belda, Jesús Corbí i Jordi Cerdà, Enric Ferrer i Francesc Mulet, August Monzon, Tiburci Peiró o Vicent Sorribes, Vicent Micó, Pere Riutort, Vicent Estarlich o del jesuïta Francesc de Borja Banyuls. I dels amics d’Albalat, Adrià, Eliseu i Eduard o Pep Albinyana, Rafa Roca, Joanjo Puertos, Ramon Trullenque, Santi Vallés, Josep Franco, Josep Guia i Joan Josep Cardona; dels mestres Josep Millo, Maria Trullols i Teresa Gamissans, Vicent Malonda, Xavier Pardo, Pasqual Cuenca, Oreto Trescolí, Francesc Sanz, Miquel Cuadau, Oreto Domènech, Àngel Canet, Josep Requena i la seua filla Anna, Gabriel Garcia Frasquet i el seu fill Gabriel, Robert Martínez, Vicent Niclòs i Rosa Diranzo. Per tots ells, entre molts més, cal que la Generalitat del País Valencià no faça cas del Tribunal Suprem espanyol i continue utilitzant la nostra llengua en les seues relacions amb la Generalitat de Catalunya i amb el Govern Balear, ja que la desobediència civil és un dret que tenim per a lluitar contra aquells que volen anul·lar la nostra llengua. És el nostre compromís envers aquells hòmens i dones que van treballar tota la vida per la dignitat de la nostra llengua. És el camí que hem d’obrir per a arribar a la plena llibertat nacional.

Per això, com deia Vicent Partal, cal que ens rebel·lem davant d’aquesta decisió contra la nostra llengua, del tot injusta (i genocida) del Tribunal Suprem espanyol