Pinet (I)

Des de lluny, mentre vas pujant, les granges que s’aixequen a una banda i altra de la carretera s’assemblen a urbanitzacions d’estiuejants. Però, més que per la proximitat fins i tot, l’olor de l’estabulació industrial fa que t’adones de la realitat. Imaginava Pinet com un poble quasi enlairat, sostingut per les penyes més altes del Buixcarró i el Montdúver però trobe una població plana, gairebé ajupida, entre uns turons cònics perfectes a la dreta i un altre, tallat, a l’esquerra. És el que té no saber interpretar els mapes físics o, més ben dit, és la conseqüència de suplir la manca de visió tridimensional amb l’errada que la imaginació adorna en aquestes coses. És un dia de vent. Mentre m’enfile caminant pel carrer recte i relativament ample amb què arriba al poble passen per una carretera que voreja les cases dos cotxes amb sengles remolcs plens de gossos. Durant un instant em sembla que van fent un passacarrer entre ansiós i alegre fins que els vehicles i els lladrucs desapareixen entre els revolts que pugen cap a la serra.

Només entrar al poble em trobe amb l’escola; un edifici menut, rectangular, d’una sola planta que ocupa un replanell que devia fer de pati escolar. Té una de les parets laterals recolzada sobre la primera casa del carrer per aquesta banda.  En la façana es llig el mateix rètol tres vegades. Primer, pintat directament sobre la paret amb lletres negres: ‘Grup Escolar Lluís Vives’; després, en un cartell més oficial: ‘Col·legi Públic d’Educació General Bàsica Lluís Vives’. I, per últim, en unes manises blanques escrites amb lletres blaves: ‘Escoles de Lluís Vives’.

Sempre produeix un gran efecte veure una escola abandonada, encara que siga per a bé. Com imagine que serà aquest cas. M’acoste i mire a través de les portes principals que tenen els vidres trencats. Sembla que, malgrat l’evocació reiterada de l’humanista, l’edifici fa funcions més mundanals de dipòsit municipal. Allí s’amuntonen tanques, contenidors, senyals de trànsit. En una paret continua penjat un cartell mostrant ‘les verdures’, tot escrit amb lletra de cal·ligrafia. Devia haver-hi dues o tres aules, com a molt.

Faig una volta per l’edifici i mire per una finestra que té la persiana trencada. S’hi veuen les prestatgeries plenes de llibres polsosos, algunes joguines per terra, la taula del professor desplaçada per un gran contenidor urbà. Sembla com si ningú no s’hagués pres la molèstia de desconsagrar aquell espai abans de donar-li l’actual ús. Com si foren les restes d’un vell presagi, veig en aquest espai atapeït de trastos un altre cartell: un xiquet feliç abraçat per un llop inofensiu. Els dos tenen un llibre al davant i lligen. ‘Sempre oberts, sempre un llibre’, resa el cartell.

Acabe de fer la volta per l’antic pati i es nota que, de tant en tant, li passen la desbrossadora perquè no li cresca massa la barba. Malgrat això, una figuera creix histèrica al costat dels graons de l’escala lateral. Encara aguanta la majoria de fulles, més que res, em fa l’efecte, per ràbia. Al pati rebroten també alguns lledoners de dos pams que es resisteixen també a la sega que només pretén guardar les aparences.

Continue caminant pel carrer que fa una mica de costera. De moment, no he vist enlloc cap placa amb el seu nom. A l’altura del número set veig un vell cartell que exhibeix el puny i la rosa. Grup Socialista de Pinet, s’hi llig. Pel format de l’anunci imagine que continua penjat a la façana de la casa més per còmoda lleialtat que per altra cosa. En aquest moment ix una dona d’allí mateix. Des de la butxaca del davantal se li veu un cantó de la cartera que manté agafada amb la mà.

– Quin carrer és aquest? -li pregunte.

-El carrer de Sant Pere -contesta amb certa complaença beata.

-I encara és la seu del partit? -continue.

-No -respon, i guarda l’altra mà també al davantal. S’atura i diu:

-Què apunta? -referint-se a les notes que em veu prendre en el quadern.

-Res, dona, que m’ha cridat l’atenció el cartell.

La dona continua la marxa sense refiar-se massa de la resposta perquè deu creure en vells espectres.

Faig unes passes més i com si fóra l’avançada d’un batalló de cavalleria que corre en desbandada arriben primer dos ciclistes, després tres o quatre més i, per últim arriba el pilot. Segons van arribant deixen les bicicletes refermades en una paret, una sobre l’altra, com si foren les fulles d’un llibre. Entre la indumentària que duen i la forma amb què caminen semblen insectes acabats de metamorfosar. Deuen haver pujat per esmorzar, ja que aquest deu ser una destinació habitual dels esportistes. La gatzara dels corredors que s’hi concentra a l’interior d’un bar ja se sent d’ací estant.

Cadascú contarà la seua gesta. Aquestes coses, ja se sap, solen ser la reminiscència de les caceres neolítiques.

Arribe al carrer de l’Església que s’allarga perpendicularment al de Sant Pere. Baixe un poc i tope amb l’església. Mire el penell en forma de sageta molt prima i assenyala un mestral desbocat que et gela fins a l’enteniment. La cua del penell mostra la torre i l’arbre que configuren l’escut del poble. Les parets de l’església són de pedra i descansen sobre una plataforma, també calcària, que es féu per anivellar el terreny sobre el qual edificar el temple. Els contraforts que creixen entre les naus laterals i la central ixen al descobert com si foren les costelles d’una balena panxa per amunt. En aquesta paret una finestra està cegada pel que sembla una cataracta irreversible. Unes altres mostren sengles vitralls: un Crist crucificat i una Mare de Déu. Dalt de l’església està muntada la megafonia amb què es deuen proclamar els bans, amb quatre altaveus, cadascun dels quals està dirigit cap a un punt cardinal.

En la placeta que s’obri al davant de la façana hi ha dues parades d’un mercat quasi eòlic. Una de les venedores sembla que hui ho ven tot calentet: pijames, calcetins, batins. És el millor reclam per a vendre un dia com aquest. L’altre venedor fa l’efecte que es resigna a resistir silenciós.