Pizarro

Paco vivia cinc cases més amunt de la meua, dins d’una façana prima com el llom d’un llibre on tan sols cabia la porta, la finestra del primer pis i el finestró del segon. En una altra època, segurament, en la qual encara vivien els pares o els avis, comprarien, com se solia fer aleshores, un trosset de la casota del costat perquè els fera d’habitatge, ja que quan es miraven de front es notava que totes dues cases havien sigut la mateixa.

Casa i home estaven fets a la mateixa mida, quedant com a incògnita irresolta qui condicionà la fisonomia de l’altre. Per a viure, ell, en tenia de sobra. Tenia un germà casat a Conca i, una germana, que vivia a França i que, segons em confessà un dia, havia estat casada amb un rei d’Egipte. Lluny de sorprendre’m, aquesta confidència la vaig rebre sense quimeres. Potser, Paco Pizarro, tan aficionat al cinema com era, intentava lligar caps entre la realitat i Les mines del rei Salomó, Mogambo o La reina d’Àfrica. No debades, s’havia passat mitja vida d’acomodador al cinema del poble durant els cap de setmana, quan acabava el jornal al magatzem.

Qui sap si fou pel contacte pròxim i reiterat amb la pantalla, que Pizarro mostrava un respectable paregut amb Humphrey Bogart: el cabell pentinat cap arrere deixant-li un front obert entre dues entrades profundes, les arrugues produïdes pel desassossec crònic dels espies, el nas recte i els ulls bossuts per l’alcohol. Tenia, com l’actor, les orelles grans però suficientment apegades perquè resultaren desapercebudes, les celles virils, i l’ombra de la barba que li conferia un aspecte en blanc i negre com les pel·lícules que admirava.

Quan feia bo, sempre seia al primer graó de l’escalinata del passeig, o es recolzava amb aquell jersei desgomat que duia contra la barana de ferro. Es dedicava a fumar, a fer un fum tèrbol, l’esguard perdut entre aventures o entre la boira de la vida. Parlava poc, però saludava tothom. Tan sols prenia el sol i fumava. A les vesprades, mentre durava el descans de la pel·lícula de l’oest, se n’eixia a fer el cigarret al carrer, com si les pauses cinematogràfiques foren cosa de respectar amb el protocol pertinent encara que fóra en el televisor.

Jo parlava amb ell de l’oratge:

-Paco -li deia-, hui calor, eh?

-Demà, demà serà la bona. He sentit a les notícies que demà no es podrà viure; i soltava una alenada de Celtas com si fóra un drac massa vell per a combatre més enllà d’aquell senyal amistós de fum.

Eixia també quan escampava, després de ploure, i es quedava davant la porta com si la pluja hagués travessat la teulada i l’hagués deixat desvalgut i gelat després d’estar-se massa temps amullerat amb el vi. Llavors, si li deies alguna cosa, gairebé no et podia contestar; balancejava el cos al mateix temps que movia la mà amb què sostenia la punta del cigarret com si estigués cremant-se i rebufava fent tremolar els llavis, amb l’esguard perdut de gos cansat.

Era matiner, dels primers que obrin el bar per a prendre café. Després se’n tornava a casa i a mitjan matí se’l veia tornar de la carnisseria amb una bosseta penjant de la mà.

-Què et faràs per a dinar? -li preguntava jo, si el veia.

-Hui, paelleta -sempre contestava el mateix. Mira: me’n faig per a dos dies i aixina menys faena.

Algunes vegades, quan la tele se li desmarxava, amb aquell embolic que va suposar el canvi a la TDT, em tocava el timbre. No entenia mai què em deia, però sabia què volia dir-me. Aleshores l’acompanyava a casa. A l’entrada, creuat tan ampla com era la casa, tenia un sofà de dues places d’escai verd i gelat i una taula de railite sobre la qual hi havia el televisor i una filera de cigarretes, fora del paquet, com si foren les bales ‘D’un gàngster sense destí’ o les píndoles que, per prescripció mèdica, havia de fumar-se aquell dia per a controlar la solitud. Jo li resintonitzava els canals i feia per explicar-li la utilitat dels dos comandaments a distància que el duien de cap. Tan fàcil que era abans!

-Sí, sí -anava dient, mentre jo intentava aclarir-li- siii!, ‘eso és’; més com si estigués veient una correguda de bous que entenent les instruccions. Supose que al llarg de la vida, com Bogart, s’havia ensenyat a actuar davant el perill.

Un dia em va dir que l’havien d’operar, que era poca cosa, però vindria la germana per a fer-se càrrec. No el vaig tornar a veure mai. Quan vaig tindre ocasió de preguntar a un dels seus col·legues del café vespertí, em digueren que una neboda l’havia dut a un asil prop de Pinedo. Vaig tindre l’esperança que li trobaren algun racó on poder fumar. Uns mesos després, una vesprada, vaig escoltar les campanes afligides i dues dones que passaven pel carrer comentaren:

-Xica, saps qui s’ha mort?

-Paco Pizarro, m’han dit.

-Toca, ja ha descansat, pobret!