Política i esperança

Dissabte passat, dia 24, vaig participar a Barcelona en la jornada que cada any organitza el Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. Enguany, amb una participació nombrosa d’un grup de preveres i de laics valencians, el tema del debat era el la política i l’esperança.

L’acte va començar amb unes paraules de benvinguda del P. Enric Puig, del Director d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, Marcel·lí Joan, i del cardenal i arquebisbe emèrit de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. En acabat, el filòsof Josep M. Esquirol va fer una glosa del bisbe Joan Carrera, fundador del Grup Sant Jordi, en l’any que s’escau el desè aniversari de la seua mort. El professor Esquirol va subratllar tres aspectes importants del bisbe Carrera: la intensitat i la passió amb què va viure, el fet de ser un home de raó, i finalment el seu servei, que va fer sempre amb honestedat.

Després d’aquesta introducció hi va haver dues ponències, totes dues molt interessants. La primera del teòleg José M. Castillo, i la segona del també teòleg, filòsof i professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba.

El professor José M. Castillo, qui parlà sobre Jesús i el Regne, promotor d’esperança, la definí com un motor d’humanització i d’alliberament de les persones. Castillo subratllà la importància de l’esperança històrica i es demanà quina esperança pot tindre l’Església en aquests moments. Per al professor, només és autèntica l’esperança que naix de la fidelitat a l’Evangeli. Per això denuncià el drama de l’Església, i és que a través dels temps ha marginat l’Evangeli, cosa que, com va dir, els cristians hem de reconèixer amb humilitat. Per a ell, l’Església ha fet de l’Evangeli un component més de la religió, centrada en el temple, els sacerdots, els rituals i les observances religioses. Si bé Jesús va ser un home profundament religiós, va ser també molt conflictiu per a la religió del temple i per això va acabar crucificat. El professor Castillo va insistir que el centre de l’Evangeli és la seducció de Jesús, que ens acompanya en el camí de la vida. I no la religió ni tan sols la fe, que només són mediacions, però no el nucli de l’Evangeli. Per això el va destacar que quan Jesús cridà els apòstols, no els va demanar què creien ni tampoc els presentà el seu projecte. Només els va cridar i aquests, seduïts pel Mestre, el seguiren. De fet, la fe dels deixebles era dubtosa i fràgil, com la del mateix Pere, però seguiren Jesús amb fermesa. Per això el professor Castillo es preguntava si als cristians se’ns reconeix pel seguiment de Jesús, és a dir, per la relació personal amb ell, que és com el cor de l’Evangeli. Tota la resta ha d’estar en un segon terme. És en Jesús que trobem Déu, com ho veiem quan el Mestre respon la pregunta de Felip: ‘Mostra’ns el Pare i no ens cal res més’. I és per això que Jesús li contesta: ‘Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com pots dir tu: mostra’ns el Pare? No creus que jo sóc en el Pare i que el Pare és en mi?’ (Jo 14:8-10).

Per a José M. Castillo la religió naix d’una necessitat humana, per tal d’alliberar-nos de les pors o de les culpes, i per això la religió posa els altres al nostre servei. Pel contrari, l’Evangeli naix de la generositat i de la misericòrdia i per això ens posa al servei dels altres.

En aquesta dinàmica del servei, el professor Castillo ens va fer veure com els Evangelis sinòptics posen la institució de l’Eucaristia en l’últim sopar, mentre que l’Evangeli de Sant Joan posa el manament de l’amor fratern i la rentada dels peus com a centre d’aquest passatge.

La segona ponència, la del professor Francesc Torralba, tractà sobre la força de l’esperança i de com entreveure possibilitats. Torralba començà admetent que vivim un temps de desencís i de cansament, i per això mateix és difícil parlar d’esperança. Digué que l’esperança no és ingenuïtat, ja que ens fa veure les dificultats, a més de no amagar les contrarietats. L’esperança, segons el professor Torralba, és una actitud interior que ens obri camins de confiança. A més, l’esperança no la podem viure d’una manera aïllada o en privat, sinó que és per viure-la en comunitat, junts. Davant del ‘no hi ha res a fer’ o del ‘tot està perdut’, l’esperança ens fa creure que, pacientment, poden nàixer noves possibilitats i per tant pot nàixer allò que és nou, ja que el futur no està predeterminat, ni necessàriament s’ha de repetir el passat. Així ho veiem en els personatges de l’Antic i del Nou Testament, com Abraham, que sent ja ancià, Déu li donà un fill. O en Moisès, que amb l’ajuda de Déu, alliberà el seu poble de l’esclavatge. O en David, que malgrat ser el més dèbil, i només amb una fona a la mà, va vèncer Goliat. Certament que amb aquests personatges i amb d’altres, allò que humanament era impossible es va fer realitat i allò que era impossible, és possible, ja que Déu actua enmig dels hòmens. És l’esperança, com va dir el Dr. Torralba, que fa caminar el món, a més de ser també una crida a trobar els altres, malgrat els riscos: o més encara, assumint-los. Per això cada naixement d’un infant és una prova que l’esperança és més forta que la desesperació o que l’absurd.

Cal destacar, com he dit abans, que en aquesta jornada es va fer present un nombrós grup de preveres i de laics valencians, del Grup de Seglars i Rectors dels Dissabtes i també de l’Oratori de Sant Felip Neri de València. Va ser Julio Ciges (dels Rectors i Seglars dels Dissabtes) qui en una breu comunicació explicà la tasca d’aquest grup, compromès amb la valencianització de l’Església Valenciana, tan castellanitzada encara. Aquest grup començà a formar-se fa 40 anys, al voltant dels preveres de parròquies obreres, amb l’intent i amb l’anhel de fer realitat l’opció pels pobres en una Església en eixida, com demana el papa Francesc. A més, aquest grup tan actiu, que es reuneix cada tercer dissabte de mes (i d’ací el seu nom) vol construir una Església més pròxima a la gent, sobretot als allunyats de la fe.