Existeixen polítics necessaris, d’altres de prescindibles i alguns de mediocres. Uns escassegen i uns altres abunden, així és la vida en la vinya de la política actual. I quan dic mediocres no em referisc a la possessió o la manca de carisma, sinó a l’absència de l’essència mateixa del compromís social. Però la política també és sovint ingrata perquè a l’hora de triar la papereta ni ens immuten per la presència de noms que no havíem vist abans ni en pintura, ni sabem què pensen o quina veu tenen. Davant açò urgeix d’estendre la idea dels mèrits per donar resposta amb certa solvència a les dificultats amb què han de bregar els nostres polítics. També per a avançar en l’elecció dels representants dels vells o dels nous partits. Si la meritocràcia -entesa com a deguda recompensa- haguera adquirit més pes que certes merles blanques o algunes de les cotitzacions a l’alça d’aflebits independents, Ignacio Blanco seria a dia de hui diputat a les Corts Valencianes per Esquerra Unida del País Valencià.

Seria. Però deixant la hipòtesi a un costat, la realitat és que no n’és, encara que solament haja sigut per unes dècimes en el percentatge per poder-hi accedir. Ignacio Blanco ha estat un parlamentari combatiu en la seua obstinació de liquidar l’època d’obscurantisme ‘popular’. Durant els últims quatre anys s’ha mantingut com un referent contra les polítiques corruptes del Partit Popular, sempre mostrant constància de seua la lluita contra la perversió, les retallades i els contractes mafiosos i ocults en les administracions públiques. El diputat 101 de la legislatura 2011-2015 no necessita panegírics postelectorals, ni laments ni lloances, però sí un just i equànime reconeixement a un treball parlamentari decisiu per desemmascarar el que ell va qualificar de Partit Podrit, o com va apuntar el seu col·laborador, el politòleg i sociòleg Lucas Marco, en referir-se a la ‘cleptocràcia popular’, que és com dir una cova lladres.

Les intervencions d’Ignacio Blanco en seu parlamentària es recullen ara en un llibre de lectura recomanable que ens permet d’entendre el perquè de la urgència a fer fora el PP de les institucions valencianes. Tal com ell ha explicat en l’acte de presentació del llibre, va decidir posar-se a la feina ‘el dia que em vaig morir políticament parlant’. En dates posteriors al 25 de maig, Blanco va repassar el treball fet durant els quatre anys de legislatura i va sorgir la idea del llibre amb la perspectiva de poder contribuir a explicar millor la història que ens toca viure. El resultat el trobem a ‘Botiflers!!’, editat per Balandra Edicions i prologat pel periodista Adolf Beltrán. 150 pàgines que recullen un resum del seu pas per les Corts, de la tenaç lluita contra la degeneració política i de la defensa de la dignitat de les víctimes de l’accident del Metro de València. Entre els textos seleccionats destaca el discurs que va pronunciar després de conéixer-se el tancament de RTVV, que valora com una de les fites claus de la legislatura, amb la contundent advertència de ‘tancareu però no ens fareu callar’. Aquell dia va pronunciar per primera volta la paraula ‘botiflers’ per dirigir-se als diputats del PP. I una vegada més ens demostrava ser el polític que sap dir a les persones, animals i coses pel seu nom i pel qualificatiu que cadascú mereix.

‘Botiflers’ és precisament el títol que Ignacio Blanco ha triat per al llibre, i com sol dir és ‘marca de la casa’ per ser el concepte que millor defineix els traïdors al poble valencià que il·lustra perfectament el que ha sigut l’actuació del govern del PP i com ha arruïnat el poble valencià al dictat de Madrid. El diari de sessions de les Corts confirma que només Blanco ha emprat aquest terme de botiflers en l’última legislatura. El més curios és que els diputats del PP no sabien -tal vegada encara no sàpiguen- què els volia dir quan els dirigia a ells, excepte Fernando Giner, que segons ha revelat Blanco un dia li va dir que no li tornara mai més a faltar amb aquest apel·latiu.

Blanco també ens parla en el llibre de les figures icòniques, d’efígies valencianes com les de l’ex-diputat popular Ricardo Costa o la de l’ex-president de les Corts Juan Cotino i de la seua nul·la capacitat per a presidir la institució. D’Alberto Fabra ha explicat que mereix com a epitafi açò de ‘va voler però no va poder, va poder però no va saber’. Blanco reivindica el treball del grup parlamentari d’EUPV (Marga Sanz, Marina Albiol, Lluís Torró i Esther López Barceló) i del reduït equip de col·laboradors que durant la legislatura passada van treballar de valent per ‘tombar l’estaca’. Al voltant d’aquesta reflexió, Adolf Beltrán escriu al pròleg que ‘Ignacio Blanco va donar la cara i no va veure recompensat el seu esforç. O potser sí. Perquè després de tot, el canvi va arribar a les institucions’.

En sintonia amb la cita de Rosa Luxemburg que obri i tanca el llibre, l’autor també vol cercar ‘un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures’. Un desig del tot compartit per qui signa aquest article. Com a ex-treballadora de RTVV, li ampre el ‘tancareu però no ens fareu callar!’. Entre altres raons per expressar que davant polítics accessoris cal reivindicar els polítics combatius que, com Ignacio Blanco o el socialista Josep Moreno, han jugat un paper destacat en moments tan complexos com els esdevinguts en l’última legislatura. Per mèrits propis, i malgrat el desitjat canvi, són polítics que es troben a faltar.