Populorum Progressio

El 26 de març de 1967, hui fa 50 anys, el papa Pau VI va signar l’encíclica Populorum Progressio, un document social sobre el desenrotllament solidari dels pobles.

Amb un to profètic, aquest text del papa Montini consta d’un preàmbul i dues parts, amb un total de 87 capítols. Amb aquesta encíclica, Pau VI posava el desenvolupament dels pobles com el nom nou de la pau. Per això, com ha dit el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, amb aquesta encíclica Pau VI presentava la necessitat ‘d’una equitat en les relacions comercials i una caritat universal’ per ajudar els països més pobres.

Aquesta segona encíclica de Pau VI, en el context de proclamació d’independència de molts països del Tercer Món, va ser una carta social, on el papa posava la qüestió del desenrotllament dels pobles com a camí per a la pau. El papa demanava als estats més avançats i més rics una acció solidària i un compromís social amb les nacions més pobres. Es tractava de prendre consciència de les desigualtats socials que existien, per així fer possible un món més just, que portara un desenvolupament integral de cada persona i de la Humanitat. Per això el papa demanava un canvi radical de les estructures socioeconòmiques i polítiques que discriminaven les persones i els pobles.

En el preàmbul d’aquest text, el papa Pau VI recordava les encícliques dels papes Lleó XIII, Pius XI i Joan XXIII sobre les qüestions socials a la llum de l’Evangeli.

En aquesta encíclica, el papa presentava les legítimes aspiracions dels hòmens pel que fa a la subsistència, a la salut o a un treball estable, per tal que la humanitat estiguera  ‘lliure de la misèria’ (6). El papa parlava també de la colonització i el colonialisme (7) i del drama del desequilibri entre les nacions, amb l’existència de ‘pobles rics, amb un creixement ràpid’ i pobles pobres, que ‘es desenrotllen lentament’. El papa posava en relleu la diferència entre aquells països que ‘produeixen aliments en excés’ i ‘que els falten a d’altres’ (8).

El papa destacava la important tasca dels missioners enmig dels pobles menys desenrotllats, pel seu treball en ‘hospitals, escoles i universitats’ i ja que d’aquesta manera ajudaven i protegien els més desvalguts ‘contra la cobdícia dels estrangers’. Un cas particular de cooperació amb els pobres, que el papa subratllava, era el del germà Carles de Foucauld i el seu ‘preciós diccionari de llengua tuareg’ (12).

El papa posava èmfasi en la relació que hi havia entre creixement econòmic i progrés humà (25) i per això condemnava el ‘liberalisme sense fre que condueix a la dictadura’ i que ja va ser denunciat pel papa Pius XI com a ‘generador de l’imperialisme del diner’ (25). D’ací que Pau VI defensava una ‘economia al servei de l’home’, al mateix temps que ens recordava que ‘un cert capitalisme ha estat causa de molts sofriments, d’injustícies i de lluites fratricides’ (26).

El papa Pau VI presentava el treball com a ‘beneït per Déu’ (27), alhora que ens recordava la seua ambivalència, ja que ‘el treball, perquè promet diners, convida a uns a l’egoisme i a d’altres a la revolta’ (28). Per això Pau VI presentava la necessitat de ‘reformes urgents, transformacions audaces i profundament innovadores’ (32), que ajudaren aalliberar l’home de l’esclavitud’ (34).

El papa també va tractar en aquesta encíclica social la necessitat d’una campanya d’alfabetització (35), així com la importància de la família (36) i de la demografia (37). De la mateixa manera defensava un ‘pluralisme legítim’ (39) així com la necessitat d’una ‘promoció cultural’ (40).

Un altre punt important va ser el del desenrotllament integral de l’home, que ‘no pot donar-se sense el desenvolupament solidari de la humanitat’ (43). Per això el papa va fer una crida a la fraternitat entre els pobles (44) i a la lluita contra la fam (45), per tal que els països desenrotllats ajudaren ‘els països en vies de desenvolupament’ (48). El papa demanava la creació d’un ‘Fons Mundial, amb una part de les despeses militars’ (51), per solucionar el problema de la fam, la misèria, la falta d’escoles i d’hospitals i de vivendes dignes (53).

El papa també denuncià el nacionalisme insolidari (62) i el racisme (63) i demanà la creació ‘d’un món solidari’ (64), que incloguera el ‘deure de l’hospitalitat’ (67) i el respecte als ‘treballadors emigrants’ (69). El papa també demanava un ‘diàleg de civilitzacions’, que és ‘creador de fraternitat’ (73) per acabar així amb ‘les diferències econòmiques, socials i culturals entre els pobles’ (76), que no fan sinó provocar ‘tensions i discòrdies i posen en perill la pau’ (76). El papa apostava per l’esperança ‘en un món millor’ (79) i feia una crida als catòlics (81), als cristians i als creients (82), als hòmens de bona voluntat (83), als governants (84) i als pensadors i als savis (85), per canviar les estructures del moment i fer possible un món més just.

Com ha dit el P. Bernabé Dalmau, ‘el desig d’una Església pobra i per als pobres del papa Francesc, naix de l’encíclica del papa Pau VI’, un text avançat que, ara fa 50 anys, demanava la cooperació i la solidaritat entre els pobles.