Posar les urnes no és delicte. I encara menys, pecat

Quan hui falten 75 dies per a l’1 d’octubre, som molts els valencians que vivim a Catalunya i que podrem votar, pacíficament i lliureme, en el referèndum sobre el futur d’aquest país. Des de Vicent Sanchis, director de TV3, a Vicent Partal, director de Vilaweb, i des de l’escriptora Isabel-Clara Simó a Brauli Duart, ex-president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També els bisbes valencians de Sant Feliu de Llobregat, de Lleida i de Tortosa, o Raimon i tants i tants mestres, infermers i altres valencians que des de fa més o menys anys vivim a Catalunya. El diari Levante-EMV del 23 de setembre de 2015 donava una xifra de més de 61.000 valencians que residim al Principat de Catalunya.

Per això, davant la convocatòria de l’1 d’octubre, pense que posar les urnes no només no és cap delicte, sinó que és l’expressió més fefaent de la democràcia. Així s’ha fet a Escòcia o al Quebec amb la voluntat que aquests pobles expressaren lliurement el seu futur i on només van votar els escocesos i els quebequesos, i no tots els ciutadans dels Regne Unit o del Canadà. Pensar que posar les urnes a disposició dels ciutadans i que votar puga ser un delicte és un indici clar d’una democràcia malalta.

Però no ha estat només Escòcia i el Quebec, sinó que aquest procés que està vivint Catalunya s’ha donat en una vintena de països en els últims 43 anys (Els Punt-Avui, 10 de juny de 2017).

Només com a exemples, cal recordar que Irlanda del Nord, amb un referèndum acordat, va votar el 8 de març de 1973 si volia continuar formant part del Regne Unit o si volia unir-se a la República d’Irlanda, fora del Regne Unit. Amb una participació del 58,66% de la població, va guanyar la primera opció amb un 98,9% dels vots.

També Eslovènia va votar en un referèndum unilateral el de 23 de desembre de 1990 si volia ser un estat independent i sobirà. Amb una participació del 93,5%, aquesta opció d’independència va guanyar amb un 88,5% de vots a favor.

Lituània, també amb un referèndum unilateral, i amb una participació del 84,74%, va votar la seua independència amb un 76,5% a favor el 9 de febrer de 1991.

Geòrgia amb un referèndum unilateral i amb una participació del 90,6%, votà a favor de la independència amb un 99,5%, el 31 de març de 1991.

Estònia amb un referèndum unilateral, i amb una participació del 78,4%, va votar el 3 de març de 1991 la seua independència amb un 82,9% de vots a favor.

Letònia, el 3 de març de 1991, votà també per la independència amb un referèndum unilateral, amb una participació del 87,56% i amb un 73,68% de vots a favor.

Altres referèndums, convocats unilateralment o acordats amb els estats, també s’han fet a Croàcia (9 de maig de 1991), Macedònia (8 de setembre de 1991), Ucraïna (1 de desembre de 1991), Eritrea (23-25 d’abril de 1993), Puerto Rico (23 de juliol de 1967 i 4 de novembre de 1993) o Crimea (16 de març de 2014).

Fa uns dies, el teòleg brasiler Leonardo Boff deia: ‘És important recuperar el caràcter político-transformador de l’esperança’, que té ‘dues filles: la indignació i la valentia. La indignació ens ensenya a rebutjar les coses tal com són i la valentia a canviar-les’.

Com diu el títol d’un llibre escrit pel P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, ‘L’independentisme no és cap pecat’. Ni tampoc, evidentment, l’unionisme. I és que com diuen els bisbes catalans en la nota del passat mes de maig sobre el moment que viu Catalunya, ‘totes les opcions polítiques són legítimes’.  Per això la millor manera de solucionar un conflicte i de decidir el futur d’un Poble és posar les urnes i poder votar. Així de fàcil i de senzill.

Si el rei espanyol Felip VI ha demanat al Parlament de Westminster, davant la reina Isabel de la Gran Bretanya, ‘solucions acceptables’ per a Gibraltar, per què aquest rei no propicia solucions acceptables per a Catalunya, com ara la celebració d’un referèndum?

Per altra part, l’amenaça de multes de fins a 600.000 euros als batles que donen el cens per al referèndum de l’1 d’octubre demostra, una vegada més, que quan no hi ha raons s’utilitza la força. El que cal són urnes, que enforteixen la democràcia, i no armes ni multes que són les ‘raons’ dels qui no tenen arguments ni raó.

Participar en un referèndum és poder votar. Cadascú el que vulga. I és que la diferència entre els qui defensem el referèndum i els qui el prohibeixen és que els primers demanem que es puga votar lliurement i els segons prohibeixen que es puga expressar l’opinió de cadascú.