La revista Cuadernos de Filología (Secció de Filologia Moderna), el primer número de la qual és de juny de 1971, és un bon espill d’això que mire d’explicar. Per començar, aquella revista semestral de la qual només tinc els tres primers números, és prou clarificadora. Un detall significatiu: encara que el cap de redacció era don Manuel Sanchis Guarner, no s’hi troba cap article en valencià més que en el tercer número.

Fullejant aquella publicació, l’únic professor consolidat en l’àrea filològica em sembla que era don Rafael Benítez Claros, que ocupava la càtedra de Llengua i Literatura i s’hi havia incorporat el 1968, procedent de la Universitat de Navarra; exercia de director de la publicació, mentre que els secretaris eren don Manuel Ángel Conejero Tomás (departament d’anglés) i Herr Ernst-Edmund Keil (departament d’alemany). En el consell de redacció trobem molts professors joves aspirants, tots a la cerca del seu lloc: don Salvador Hervás, don José Francisco Ivars, don Joaquín Espinosa, don Jorge Pérez Durá i donya Christianne Guiffant. Com es pot veure, hi ha una amalgama de departaments col·laboradors: a més de professors de la secció de Filologia Moderna, en trobem dels departaments de llengua i literatura castellanes, llengües clàssiques i història de l’art. És possible que alguns foren “adjuntos”, encarregats de curs o tingueren alguna altra categoria, però no ho recorde. És clar que, a més d’eixos professors, n’hi havia uns altres com Juan Oleza Simó, Jenaro Talens, Ricardo Arias, Tomás Hernández, etc., tots del departament de llengua i literatura castellanes, prova evident de quin era el departament que tallava aleshores el bacallà en el mar filològic; això era així en 1971 i també en 1976, any en què acabe. Que conste que és una visió personal, particular i segurament molt subjectiva.

Amb tantes vagues i tancaments de facultat jo estava més perdut a mesura que avançava el curs. L’estudi és com l’esport professional, i ja se sap: si no hi ha un partit a la vista, els jugadors de qualsevol disciplina esportiva es desmotiven, abaixen la guàrdia, no entrenen adequadament i es fan gossos -si no passen coses pitjors, és clar. Conec més d’un cas d’estudiants de la meua època que van fer creure als pares que estaven estudiant a València, quan en realitat començaven una vida de cràpula: una carrera que solia durar molts més anys dels habituals.

Jo vaig “aprofitar” el temps lliure, que era molt, llegint llibres que no tenien res a veure amb les matèries universitàries. Llegia Wilhelm Reich, entre més. En aquell temps era molt sedentari i tenia al·lèrgia a la pràctica dels esports; de fet, no recorde haver posat els peus en les pistes esportives que hi havia per darrere de l’hospital clínic universitari ni per a jugar un partit de futbol, ni tan sols per a fer els exàmens d’educació física. En eixa matèria només calia presentar-se a l’examen final, i eixe curs un amic es va presentar per mi. Hi havia assignatures en què encara era pitjor que en educació física: no vaig saber mai qui eren els professors de religió ni de formació política, dues matèries en què ens aprovaven a tots. Ai, senyor! Quina falta de vara! Als professors, evidentment. O potser els professors coneixien ben bé la realitat política i religiosa dels estudiants universitaris. Jo no em vaig llegir mai “Las Leyes del Movimiento” ni coses per l’estil, prova evident que el règim estava de capa caiguda, si més no en els ambients en què jo em movia, que ja avance que no eren els de la lluita activa i clandestina, ni de bon tros.

Com que havia d’encarrilar la meua energia juvenil per alguna via, vaig formar un cor parroquial i cantàvem en les misses del diumenge en la parròquia de don José Lluch Vidal, Sant Joan de Ribera de Burjassot, que estava a un tir de pedra de la residència universitària, al carrer d’Isabel la Catòlica. No cal dir que don José (de l’Olleria) estava molt devanit amb la meua iniciativa.

I evidentment, en un curs tan estrany com aquell, amb poques classes i molt de temps lliure, també n’hi va haver per a l’amor. Aquesta vegada l’enamorament es va produir, com sol passar sovint, amb un senzill intercanvi de mirades. L’objectiu amorós era una xica d’aquell poble de l’Horta Nord que feia Batxillerat aleshores en la filial de l’institut Sant Vicent Ferrer que hi havia al Patronat de Promoció Humana i Social Joan XXIII. Al cap de quatre dies ja eixíem junts: la relació va durar fins al Nadal del curs següent. Era llesta, molt bona estudiant: amb una lectura, del que fóra, en tenia prou. La tinc associada, no sé per què, a una estrofa de “Girl from the North Country”, la cançó que Bob Dylan canta amb Johnny Cash : “Please see for me if her hair hangs long / It curls and falls all down her breast / Please see for me if her hair hangs long / That’s the way I remember her best”, és a dir, “Mira’m si el seu cabell és llarg / Si se li caragola i cau sobre el pit / Mira’m si el seu cabell és llarg / Així és com millor la recorde”.

També la recorde per moltes altres coses, és clar. De la seua mà vaig descobrir les cases-cova de Benimàmet, que no era precisament un lloc poètic on els enamorats anaren a passejar. Veure-les em va fer recordar el curs 1963-64 quan don Moisés, professor de matemàtiques, ens arramblava tot el que ens pillava entre mans i ens distreia de les seues explicacions amb les paraules: “Esto y esto para los niños de las cuevas de Benimàmet”. I cap allí se n’anaven tisoretes, compassos, tiralínies, cartabons i regles.

Pel mes de maig vaig rebre una de les millors notícies del primer curs. Quan ja els deutes m’ofegaven i a ma casa s’havien esgotat tots els recursos, em va arribar una carta del Ministeri d’Educació i Ciència comunicant-me la concessió de la beca salari. La beca salari va ser, per a mi, el mannà celestial que em va alimentar la resta de cursos universitaris. Això sí, me la vaig haver de guanyar any rere any. Una vegada me la van concedir el primer curs, em vaig dir: “No et perdré per res del món; tu ets el meu vertader amor”. I així va ser: els jure de tot cor que durant els quatre cursos següents a vegades estudiava sense gaires ganes, però el simple pensament de veure’m en un forn de vidre del meu poble (el vertader infern en el meu imaginari) m’animava a estudiar un dia i un altre, curs rere curs, corrent sense saber gairebé cap a on.

En reprendre’s el curs en juny, més que res que per negociar les dates d’exàmens, vam fer algunes classes testimonials. El curs es va acabar: tots els cursos acaben, encara que aquell a males penes havia començat. A mi em va quedar una boca amarga d’aquell primer any, no sols pels resultats sinó pel poc trellat que n’havia tret. A primers de juliol encara no havien eixit les paperetes d’algunes assignatures, com la de llatí, però jo ja no era a Espanya.

Ah, una cosa molt important i que no puc passar per alt: la universitat no orientava de cap manera a qui pensava de guanyar-se la vida ensenyant llengües. En altres paraules: cadascú es buscava la vida com podia o sabia. No oblidem que el programa europeu Erasmus d’intercanvi i de visites d’alumnes universitaris a altres països va nàixer despús-ahir.

Per aquell temps, la meua generació anava a l’estranger, uns a collir maduixes en la campinya anglesa i altres a fer de cambrers en les steak houses o en restaurants de fish and chips. Alguns alumnes de filologia moderna de cursos avançats se n’anaven a França o al Regne Unit a fer un lectorat, destinats a alguna universitat o centre de secundària on feien algunes classes d’espanyol. Eixos alumnes, o bé s’examinaven per lliure o perdien el curs, però com a mínim havien tingut un contacte real amb els idiomes que estudiaven.

Quan s’acostava l’estiu de 1972, sense saber el resultat d’alguns exàmens, vaig comprar un bitllet d’un vol xàrter al Sindicat d’Estudiants Universitaris que hi havia al carrer de la Mar: la destinació era Londres. L’objectiu era semblant al d’altres estudiants de filologia moderna de llavors: treballar en el que fóra i com fóra i practicar l’idioma.

Tradicionalment, treballar al Regne Unit ha estat una empresa complicada: aleshores, ara i sempre. El passaport especificava ben claret que només hi podia residir tres mesos per a fer turisme i que no hi podia treballar en res. Anar a eixe país sense permís de treball era una temeritat, ja ho sé. En tot cas, vaig aconseguir un treball en una agència d’ocupació temporal i eixe va ser el contacte per als estius següents. Què feia? Feia cafés, tes, entrepans, i fregava plats en la cafeteria del Mermaid Theatre a vora del riu Tàmesi. Quan un cap de setmana els artistes que hi representaven algun musical de Noël Coward oferien un còctel a altres artistes i polítics, feia més diners que en tota la setmana i me’n tornava en taxi pagat al barri de l’antic estadi de Wembley, per on jo vivia. (Seguirem).

The post Primer curs d’estudis comuns (i 3) appeared first on VilaWeb.