El meu primer dia de classe de matemàtiques de primer de Batxillerat (curs 1963-1964) al Seminari Metropolità de València, a Montcada, un rector que es notava  a simple vista que no patia fam ni necessitats, molt llustrós ell, se’ns va presentar  dient amb veu engolada i ampul·losa: ‘Me llamo don Moisés Sánchez López y seré vuestro profesor de matemáticas este curso’. A continuació va tindre el detall de convidar-nos a presentar-nos, breument, cadascun de nosaltres: d’on veníem i que contàrem alguna anècdota de la nostra vida. Va ser l’únic professor que ho va fer.

Feta la presentació, baixà de la tarima i amb un clarió escrigué a la pissarra amb una lletra que podria reconéixer ara mateix, si la vera, una sentència llatina que perdura en la meua memòria: In omnibus respice finem, que equival a ‘Cada cosa té la seua finalitat’. Tot seguit ens va fer una explicació breu de la frase i ens va manar que férem una redacció sobre el significat d´eixa expressió llatina. Ja es poden imaginar tots vostés les cares dels trenta-tres xiquets que séiem als pupitres i que només uns dies abans jugàvem als carrers amb els amics del poble: des d’Alemany Miñana de la Pobla Llarga fins a Valdelvira Arroyo de Quart de Poblet, passant pel poeta Fernández Martí de València. Encara que al juny havíem superat l’examen d’ingrés i havíem fet molts dictats i anàlisis gramaticals a les nostres escoles, no havíem fet mai cap redacció. De tota manera, aquell curs i els dos següents don Antonio Richart, professor de llengua espanyola i autor d’un manual de la seua matèria,  ens va manar fer tantes redaccions que encara no li he perdut l’afecció. Alguna finalitat havia de tindre exercitar-nos amb tanta redacció, dic jo. Gràcies, don Antonio! Tot i que m’encantaria d’analitzar morfològicament la frase llatina en qüestió i estripar-la sintàcticament, hui els en dispensaré.

S’han parat a pensar alguna els noms amb què ens referim als eclesiàstics? Sacerdot, prevere, vicari, canonge, vicari episcopal, vicari apostòlic, vicari capitular, vicari general, bisbe, bisbe auxiliar, arquebisbe, nunci, cardenal, etc. És exactament igual que en l’exèrcit: soldat, soldat de primera, caporal, caporal primer, sergent, etc., fins a aplegar a general de divisió. També la universitat en té els seus: professor ajudant, professor associat, professor visitant, professor ajudant doctor, professor contractat doctor, professor titular, catedràtic, professor emèrit. Ara tenim papes emèrits, reis emèrits, professors emèrits. Em pareix perfecte, i no sóc jo el més adequat per a jutjar els mèrits de cadascun d’ells!

L’església és com l’exèrcit i la universitat: una jerarquia burocratitzada. O potser una burocràcia jerarquitzada. La frase no és meua, és de Julio Cortázar i recorde que la vaig aprendre en la mili un dia quan llegia el diari l’any 1977,  entre la legalització del PCE i les primeres eleccions lliures a Espanya en quaranta-dos anys.

No debades els deia que don Moisés era un rector amb bona butxaca: a més que la tela de la seua sotana era de la millor qualitat, tenia també una finca a Begís on ens va convidar a passar un dia a finals del curs 1968-1969. Don Moisés tenia una ramalada d’ironia i sarcasme en les xarrades i comentaris. Nosaltres teníem només onze o dotze anys, però sense conéixer eixos conceptes captàvem perfectament la intencionalitat del missatge amb el seu comportament, sense cap mena d’explicació.

Aquell primer curs hi havia xiquets de molts pobles dels quals no havia sentit a parlar mai, i jo tenia interés a preguntar-los on paraven i ells m’ho ensenyaven en l’atles que teníem. Així vaig aprendre, extraescolarment, geografia. Del meu poble, l’Olleria, hi érem Vicent ‘el Platero’ i jo. A finals dels cinquanta i primeries dels seixanta, el rector del meu poble, don Antonio Cerdá Talón (1909-1967), enviava xiquets al seminari de dos en dos. Un determinat superior que solia parlar més del degut un dia va dir públicament que aquell rector enviava xiquets al seminari d’un en un i que el seminari li’ls tornava a casa de dos en dos. Recorde perfectament que quan el món va canviar radicalment a finals dels seixanta, jo observava com els rectors, per la mateixa regla de tres, anaven penjant les sotanes de quatre en quatre. Ironies de la vida.

El meu curs de seixanta-sis estudiants estava dividit en dues seccions. Jo pertanyia a la secció A. L’aula on rebíem les classes, situada a l’extrem final de la planta baixa del segon pavelló, era amplíssima i privilegiada. Tenia tres pilars centrals paral·lels a l’última fila de la dreta i li entrava la llum per tres costats. Jesús Conill Sancho es refermava contra el primer pilar. El quart costat era per on entràvem i eixíem de l’aula. Al llarg d’aquell llarguíssim corredor hi havia les aules dels sis cursos de Batxillerat. Hi havia unes escales per les quals s’accedia als dormitoris comuns i unes portes per on eixíem als patis i als camps d’esports i piscines. Com que al llarg de la meua vida docent he visitat tota mena de col·legis per tot Europa, puc dir que el seminari de Montcada que jo vaig conéixer era sens dubte el que més se semblava  a una public school anglesa pel professorat, per la formació impartida i pels recursos que tenia. Qui crega que el seminari on jo vaig estudiar era un convent on ens passàvem el dia resant el rosari, lamente dir-li que va un poc desencaminat.

Al meu curs hi havia un xiquet grasset del Racó d’Ademús, amb bon apetit, el cognom del qual començava per B i a qui a don Moisés li agradava de fustigar de tant en tant: ‘B, buena comida, buen balón y al tercer pabellón’. Sé cert que don Moisés coneixia el recurs estilístic de l’al·literació i el posava en pràctica de tant en tant. Era extremadament agut en les observacions, sentències o dites. B era molt aficionat a tindre tisoretes, tiralínies, compàs, quadrant, llapis de colors, etc. per damunt la taula a l’hora de classe, per si de cas ens feien falta. Doncs bé, don Moisés, quan veia que B estava entretingut amb els seus joguets i no l’atenia, es desplaçava com una àguila al seu pupitre, li ho llevava tot i li deia: ‘Todo esto, B, para los gitanillos de las cuevas de Benimàmet’. Els primers anys de la carrera jo m’estava en la  residència Juan XXIII de Burjassot, i un dia vaig tindre curiositat d’anar a veure eixes coves perquè volia saber exactament on havia anat a parar tot el material escolar de B. En arribar-hi em va caure mig món damunt. No vaig caure de tòs perquè m’acompanyava una amiga de Burjassot. No em podia imaginar don Moisés amb la seua sotana impol·luta últim model per aquelles andoles.

La moralitat de hui és que cada cosa té la seua finalitat. Continuen, per tant, posant-se les màscares quan calga, continuen respectant la distància de seguretat, continuen llavant-se les man i fent servir l’hidrogel. Esperem que d’ací a uns mesos no aparega cap autoritat governamental per la pantalla i ens diga que tots els esforços que hem fet tots aquests mesos no han servit absolutament de res. A no ser que vostés siguen seguidors fanàtics i impenitents de Donald Trump i Boris Johnson, és clar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.