Princeses o guerreres

Molts dies —massa al meu entendre—, ens despertem amb notícies com ara que alguna dona l’ha assassinada el seu home, xicot,  parella, amic, company… I les nostres veus s’alcen contra aquestes barbaritats que no es poden consentir de cap manera, i per les quals demanem mesures per evitar-les. Però jo seguisc fent-me aquesta pregunta: continuem creant xicotetes dependents vestides de princeses?

Les noves tecnologies han dut un món obert a la informació, a l’educació, a tindre al nostre abast coses que mai no haurien pogut imaginar les nostres avantpassades, perquè açò és veritablement recent. Però, estem utilitzant-les bé? Crec que no, perquè no m’explique com és que les xiquetes d’avui, i no dic totes, però si massa, veuen reflectides les seues aspiracions a arribar a la fama de la manera més ràpida possible, en els programes televisius on es mostra el més baix d’esta societat, la incultura, el culte al cos, el masclisme donat i la submissió de la dona.

És amb açò que estem educant les nostres filles, vestint-les de princeses quan són menudes i contant contes on un príncep les rescata, mitjançant la força, d’un destí incert on tot son penúries? On són ara els mitjans de la informació on podem buscar contes alternatius, on veure les llibertats que ens han aconseguit aquelles dones que lluitaren pels nostres drets, tant senzills com per exemple la igualtat en l’educació i la independència personal i econòmica de la parella? Per què no ho utilitzem per mostrar a les nostres filles que no necessitem cap príncep que ens vinga a salvar ja que nosaltres soletes ho sabem fer?

Ensenyem que ja hi ha dones que progressivament han arribat a llocs on abans era inimaginable, posem com a exemple eixes dones que ara són a llocs representatius com la medicina, la política, la literatura o lluitant pels drets socials. Sabem que les dones en aquest món encara ho tenim més difícil que els homes, que sofrim discriminació en tots els àmbits on estem presents, com per exemple el món laboral on dones sobradament qualificades no tenen el mateix reconeixement que un home amb la mateixa qualificació. No hem arribat a eixe punt on tenim els mateixos privilegis i on la societat encara sofreix el masclisme heretat de tants anys de dictadures i control religiós.

Crec que ja no és que hem d’educar les nostres filles, sinó que hem d’educar-nos primer nosaltres mateixes, mostrar que un futur millor amb justícia social és possible per a elles, ja que la igualtat comença des de casa, que aquesta igualtat serà el seu passaport a la felicitat i a la seua realització personal, a la seua independència i a la seua capacitat d’elecció. Hem de dibuixar el seu futur sense necessitat d’un príncep guerrer, perquè elles poden ser les guerreres.

Crec fermament que hem de reforçar-les potenciant la seua autoestima, s’han d’estimar primer a elles com a persones independents i donar les ferramentes necessàries perquè reivindiquen orgulloses la seua condició. Hem avançat, però encara queda camí per recórrer, ens cal la sororitat, la complicitat personal, l’empatia i deixar de ser autocrítiques per sistema amb nosaltres mateixes.

No creem xicotetes dependents vestides de princeses. Hem aconseguit que la igualtat, en certa manera, ens siga reconeguda en el paper on es creen polítiques i on poc a poc s’equiparen drets i ens protegeixen de masclismes socials. Però no podem parar ací. Queda molta faena per fer, volem el reconeixement dels nostres drets humans i socials. No volem ser totes superheroïnes,  però tampoc només princeses.
Lídia Chàfer Molina. Col·lectiu Malva