Programes del PP i de Ciudadanos valencians: Espanya unida

No hi ha res més que interesse a les dues lideresses dels dos partits que barallar-se per demostrar quina d’elles és més espanyola i quina repeteix un dia sí un altre també que Compromís pretén emular els partits independentistes catalans. Sembla que ja donen per perduda Catalunya i ara convé desmuntar tota possible ànsia secessionista de les illes i del País Valencià. És simptomàtic que tant el Partit Popular català com el de Ciudadanos català no hagen convocat enguany el seu personal a manifestar-se a la plaça de Catalunya en el tradicional aplec del 12 d’octubre per la unitat d’Espanya. També els fa por el nom de País que de tant en tant se’ls escapa als governants de la Generalitat. Isabel Bonig no ha entès que el que és només una ‘regió’ la vulguen ara convertir alguns en país, i Carolina Punset, ja ho sabeu, veu fantasmes secessionistes en l’obsessió dels nous governants de promoure l’ús i l’ensenyament del valencià. I per si algú tingués encara algun dubte de la por que té Madrid d’una possible contaminació de les ‘paranoies separatistes catalanes’, diuen, cap al sud, mireu on ha anat Rajoy primerament a presentar el seu programa polític de cara a les eleccions del 20D, a València. Això sí, amb l’excusa de presentar les noves cares populars valencianes davant la societat, Isabel Bonig i companyia. Cares noves sense cap imputació coneguda, de moment, però acompanyades de cares velles com els jubilats Alberto Fabra i Rita Barberà, ja còmodament aparcats en el balneari d’elefants que ha esdevingut allò que en diuen el Senado.

Poden els populars demanar perdó per la corrupció, com ha fet Bonig, i poden votar a les Corts valencianes la proposta de consens d’exigir al govern espanyol ‘una reforma immediata’ del finançament autonòmic amb efectes de l’1 de gener de 2014; poden estar d’acord amb els socialistes de Ximo Puig i amb Compromís d’exigir a Madrid quelcom tan lògic com que els valencians tinguem, almenys, la mitjana de finançament per habitant del conjunt d’autonomies; fins i tot poden signar l’exigència al govern central de la compensació econòmica pel dèficit acumulat de més de 12.000 milions d’euros per causa d’un injust finançament, poden… Poden dir i signar tot el que vulguen i després oblidar-se’n quan estan al costat del president espanyol aplaudint-lo fins a la histèria quan Mariano ha vingut l’altre dia a rebre dels valencians ovacions unànimes cada vegada que repetia allò de la unitat d’Espanya i, de pas carregar cap a Madrid una sària plena de glorioses ofrenes dels fidelíssims súbdits valencians. Ofrenes que tant han d’haver agradat a les oïdes del jefe. ‘Vamos a estar enfrente de quien quiera imponer a los padres la lengua en la que se educan sus hijos, y enfrente de los que quieren que seamos parte subordinada de un proyecto irreal como el que defienden el señor Marzà, la señora Oltra y Compromís y que tolera el señor Puig, que prefieren ser catalanes de segunda que valencianos y españoles de primera’, deia la senyora Bonig carregada de raons identitàries, mentre s’emocionaven unes embogides bases davant un programa electoral tan engrescador. El ‘Gracias por entender que el proyecto està por delante de las persones’ també va ser fortament aplaudit pels assistents plens de fervor davant del ‘projecte’ del PP, que només saben que estarà per davant de les persones. I, pense jo, que potser estiga també per damunt de les persones, i, potser contra les persones i tot. Un aeroport pot haver-se fet ‘para las personas‘, però no un projecte del PP, que ha d’estar per davant de les persones, diuen.

Ara que, si és cert el que diuen les cròniques, les paraules, els crits, els clams de Bonig que van fer estripar-se les vestidures els fidels i fer-los arribar a una descomunal diarrea de fervor patriota van ser aquestes que va dirigir al president espanyol (pugeu el volum dels vostres altaveus al màxim, per favor!): ‘Gracias, presidente, por mantener el pulso firme frente a los que quieren destrozar lo que hemos sido durante cinco siglos’. ‘Me siento orgullosa de la nación a la que pertenezco, la más antigua de Europa, y a la que jamás renunciaremos los que nos llamamos populares, ni aquí en Valencia, ni en ningún otro lugar de España’.

I així, quatre anys més. Paciència.