Puta ‘vellea’

Per als nostres rebesavis romans, la vellesa començava una vegada ultrapassats els seixanta anys. Mire una fotografia de l’avi Tomeu, el de les Vaques (l’Olleria, 1890-1964), quan encara no devia tindre eixa edat, i ho entenc perfectament. I jo mateix ho confirme aquests dies quan em mire en l’espill del lavabo, on ningú no es pot mentir.

La fotografia de què parle me la va donar la cosina Mari Carmen fa uns anys, i després el meu fill Juan la va restaurar. D’eixa saga familiar de sis fills, l’única supervivent és la tia Tere (n. 1937). Si cada fotografia conta una història, en mirar la indumentària dels avis paterns, aquesta ens parla d’un món que s’esvaeix i que sols perviu en la memòria dels més grans.

Els avis de la postguerra i els de les generacions de quan jo era menut eren vells abans de temps, i més si tenim en compte l’edat real que tenien. Havien tingut una vida molt dura: malalties mal curades, una alimentació no sempre adequada, condicions higièniques i sanitàries deplorables, poques vacances, i treball, molt de treball,

Recorde que l’última vegada que vaig veure l’avi Tomeu va ser per les estrenes de Nadal de 1963. Quasi sempre vestia una brusa negra; li agradaven les corregudes de  bous i les cordades que feien a la plaça de la Vila el diumenge de Glòria. Recorde que els últims anys venia ous en una paradeta d’un racó del mercat de la plaça. En hivern,  jo hi anava a demanar-li una pesseta amb la qual em comprava tres xurros de la paradeta del costat. I els diumenges, em comprava un margalló d’un venedor foraster que els exposava en la vorera de davant l’antic ajuntament.

Com que sóc el primogènit dels néts, tinc records que és possible els altres cosins no tinguen. El recorde munyint les vaques al carrer de la Cendra, en la casa anterior a la de Requena; jo devia tindre huit o nou anys. Per més que ho vaig intentar, no vaig aconseguir mai extraure quatre gotes de llet de les mamelles de les vaques. Alguna  vesprada, com que aquells anys els xiquets no teníem classes extraescolars, recorde que l’acompanyava amb el burro i el gos Lloris a segar herba a un bancal que tenia darrere de l’hort de Marau. A onze anys, el recorde fent les mateixes faenes en un hort  gran situat a l’angle on s’uneixen els carrers de Santa Bàrbara i Sant Miquel, on la família s’hi havia traslladat.

Tinc una imatge inesborrable d’aquell hort, amb les gallines soltes pels corrals i els ponedors d’on, quan entraven les gallines, ja no en podien eixir fins que ponien els ous. A l’hora de classificar els ous, m’agradava de veure com corrien pel caminet d’una safata classificatòria de fusta, i com queien en diferents compartiments segons el pes. Al menjador familiar de la casa hi havia una bomba per a traure l’aigua. A l’hora de dinar, com que hi havia tantes mosques per aquells anys els germans ens passàvem l’aüixador amb la mà esquerra, mentre amb la dreta sosteníem  la cullera.

Els diumenges a migdia, a l’avi li agradava de llegir el diari assossegadament. Assegut en una cadireta, el posava en terra, recolzava els braços sobre els genolls  i anava passant els fulls. Les vaques i les gallines tampoc no entenien massa de caps de setmana, així que no quedava més remei que estar al peu del canó cada dia de l’any.

Aquell era un temps en què hi havia un respecte als majors, que eren els dipositaris de la saviesa heretada dels avantpassats. El refrany ho diu ben clar: ‘Casa on hi ha vell, casa de bon consell’.

La vellesa és l’última etapa de la collita, quan les taronges estan més dolces i a penes en queden. La vellesa és la vellesa, per molt que hui en dia es vulga disfressar eixa realitat amb paraules políticament correctes i eufemístiques com ara ‘gent gran’ o ‘tercera edat’, i vulguen evitar-se expressions i adjectius d’un camp semàntic tan sedimentat al llarg del temps com residència de vells o  residència d’ancians.

Comencem a descobrir la realitat de la vellesa en jubilar-se. Una vegada se’ns fa  l’homenatge, el dinar de rigor, els obsequis en agraïment als serveis prestats, els discursos i tota eixa parafernàlia que es té per costum, a sendemà ningú no se’n recorda de tu,  i el teu lloc l’ocupa un altre. No hi ha ningú imprescindible enlloc. A més, cal donar pas a noves generacions.

Quan ens jubilem, la vida es dilueix i es perd una part de la identitat que teníem. Aleshores, cal estar preparat per a començar a fer coses pendents abans que siga tard, això si no tens ascendents o descendents al qui cuidar o entretenir. Mala cosa quan comences a tenir la sensació de ser un destorb en eixa etapa de la vida.

Recorde que quan jo era xiquet els vells continuaven treballant mentre els quedaven forces i, aplegada l’edat en què ja començaven a perdre les facultats o es feien malalts, passaven els últims dies entre uns fills o altres. Hui, en la majoria de casos,  a causa del ritme de vida que portem, ens veiem obligats a ‘confinar’ els vells en llocs on finalment la soledat i la tristor els acompanyen fins que la mort els crida.

En l’actualitat una persona és realment vella quan perd el control de decidir per si mateixa i quan ja no pot aportar cap ajuda a l’entorn familiar, si és que abans no ha rebut la visita inesperada d’una d’eixes malalties modernes que no vull ni mencionar.

Tots hem d’estar preparats per a eixe moment en què ja no sols no som vells de veritat sinó que a més ens hi sentim. En aquesta època de coronavirus que vivim, un amic es queixava de l’expressió ‘distància social’, tan de moda, quan el que es vol dir en realitat és ‘distància física’. Açò mateix es podria aplicar igualment als vells, tot i que el sentiment que els vells perceben és més aïnes d’una ‘distància afectiva’.

I a veure qui és el valent que, en un imaginari Ministeri de la Tercera Edat -suposant  que es convocara un imaginari curset de ‘Preparació a la vellesa’-, s’hi voldria apuntar.  Qui ho fera, immediatament estaria estigmatitzat com a decrèpit, dèbil, xaruc, caduc, esgotat, senil, maniós i acabat, encara que la intenció d’eixe distòpic ministeri fóra la introducció als valors de la vellesa i el benestar dels futurs  associats.

Mentre ens aplega eixa ineludible etapa final, esperem que la vellesa de què actualment gaudim s’allargue en les millors condicions possibles.