Queda’t ací i no t’encantes

L’Ajuntament d’Ontinyent, en una campanya per a promocionar el comerç local, ha donat subvencions del 50%, en vals de compra de fins a 100 euros. Això no és únic; a Xàtiva també és similar, però el límit és de dos bons de 20 euros (40 en total), per a un consum de 80 euros. A la Rioja, amb dos bons de 10 euros per a compres superiors a 30 euros (associacions de comerciants). A Sant Sebastià, la subvenció és del 30% en cinc bons de 20 euros.

Però són aquests els instruments més vàlids per a donar suport al comerç local? Realment és una bona idea? Que té de nou regalar diners? Es podien aprofitar millor eixos recursos?

Anem a pams. Posar a disposició del consumidor l’ús d’eixos recursos econòmics, sense cap condicionant, inqüestionablement era una opció ‘agradable’, igual que si apareix un altre mecenes tipus ‘Capità Moro’ que ens fa la festa debades. Però és eixe l’objectiu de les finances públiques, o pel contrari haurien de redistribuir els recursos en funció de necessitats? Particularment crec que ni tan sols s’ha optat per facilitar aquesta opció a tothom i s’ha quedat que el més ràpid, pilla! Quanta gent gran ni s’ha assabentat de la proposta?

S’hauria pogut organitzar, per a millorar la visió i les condicions d’oferta del mateix comerç, buscant la rotació dels clients amb un val-premi de compra creuada. Què vol dir això? Senzillament que tu compres en un establiment i el premi o subvenció el consumeixes en altre local o comerç. Això fa que el consumidor rode per la distinta oferta local. Una de les premisses del xec d’Ontinyent és consumir-lo tot en un sol lloc, i amb això ho limitem a un únic establiment.

Una altra alternativa és la venda creuada. És a dir, complementar-se entre comerços no competents entre si. Això és, per exemple, que si en un supermercat pots trobar maduixes i nata, que una fruiteria oferisca nata proporcionada per un altre comerç.

A més, en un sistema creuat, el control de la compra i el servei el pot exercir el venedor (comerç-servei). Mireu si heu estat al comerç i en concret en els productes peribles (amb caducitat curta): carnisseria i xarcuteria, fruites i verdures, peix i congelats, forn de pa i pastisseria…

L’estacionalitat té un paper principal en els productes, però a més, també el dia de la setmana, per exemple: la carn, on sacrifiquen preferentment per distribuir-la per al dilluns, però no és bon dia per a comprar el peix, almenys el de llotja.

Per altra part, qualsevol comerç o servei sap quines són les franges horàries altes/baixes del seu negoci, durant el dia o al llarg de la setmana; fins i tot si és a primers o finals de mes. Lligar el consum a les hores baixes o prèvies a les puntes, pot significar, per una part, poder donar una atenció més personalitzada (un dels punts forts del comerç local), i alhora oferir els productes seleccionats (com a reclam de venda o com a final d’estoc). Amb això, la voluntat del consumidor i benefici estaran en consonància amb els objectius del venedor, i a més, ací podem jugar amb marges, rotacions, ofertes concretes…

Aquesta pandèmia va tindre una fase on el confinament va ser una oportunitat d’or amb la visita als comerços locals, una finestra inesperada per als nostres aparadors. Però també va tindre efectes negatius a les prestatgeries, ja que després de la bogeria de l’acumulació inicial el petit comerç es va ressentir per problemes en l’avituallament de productes i això produí una imatge negativa per al visitant esporàdic. Això té a veure amb la centralització de les plataformes distribuïdores i la dependència que se’n té. Treballar per a canviar-les o per la conciliació amb els productes de proximitat, creant plataformes amb el menor nombre d’intermediaris possible entre productor i consumidor, ha de ser una voluntat de futur.

A més, aquestes iniciatives es poden complementar amb unes altres. La gent gran deu recordar els ‘cuponets’ per a bescanviar en els magatzems El Siglo a València. Doncs això es podria reprendre amb el condicionant que els premis aconseguits foren productes locals. Organitzar sortejos de lots de productes locals en distintes estacions o esdeveniments de l’any, mitjançant paperetes adquirides per trams de despeses fetes… Els vals de compra i cupons poden potenciar la ‘compra creuada’ també, es a dir adquirir el premi en un altre comerç, i així fer rotar els consumidors pels diversos establiments.

La integració de les noves tecnologies, a la porta de la quarta revolució industrial, la robotització i les noves formes de comunicació, d’interrelacionar-nos, ha de ser un altre servei a incorporar. L’aplicació +In Ontinyent obri la porta a desenvolupar aquests espais i l’aposta de compraenontinyent.com ha de jugar un paper important si se sap desenvolupar i utilitzar per part dels professionals de la venda i dels serveis i utilitzar pels veïns. Ací sí que cal una verdadera campanya d’informació i màrqueting.  Avui en dia hi ha plataformes (més enllà del whatsapp i el telèfon) i aplicacions (com ara getzoco.com o elmercadillo.online) en què el comerç local pot posar el seu aparador a vista del consumidor i tancar les vendes, en qüestió de segons i sense menejar-se ningú. Evidentment, sempre queden la resta de sentits, que sols es poden emprar en la compra en directe en eixe servei de proximitat i confiança.

A les botigues i resta de serveis, crec que una compra creuada també els haguera fet efecte. Sols unes setmanes després van aparèixer les ‘rebaixes’ a les grans superfícies i franquícies amb ja un 50% de rebaixa. No sé si eixa oportunitat va estar ben calculada, per haver incidit al mercat, abans que aquestes per part del comerç local, o haver reforçat l’oferta inicial del 2×1, amb un 3×1, aportant una part també els comerços.

I com en tota campanya, ara es pot fer un balanç inicial (queda setembre). La primera lectura directa que fem de dades és que prop de 8.600 veïns han pogut gaudir d’una mitja de 35 euros per a consumir a Ontinyent, per lliure i sense cap requisit. Els haurien gastat igualment, perquè no els eixia a compte d’anar-se’n fora;  o en una despesa habitual, on han volgut i en un producte necessari o no. Xe, tot un gust per al consumidor! I a l’altra torna a buscar oferta: la qualitat i el servei té igual!

Supose que, per allò de la protecció de dades, no es deu haver fet un seguiment de què han comprat els usuaris dels vals. Recorde que quan vaig ser regidor a  Agullent, els vals de compra de serveis socials estaven condicionats a uns productes de primera necessitat. No és aquest el cas: el liberalisme més radical no ha posat portes al xec, i igual s’ha utilitzat per a anar de copes com per a fer-se un regalet (anem sobrats: sanitaris sense EPI i nosaltres de ‘Rodriguez’ en el ‘viva la Pepa’).

Si no hi ha cap altra possibilitat, ‘anònima’ per descomptat, ens quedarem sense saber quines són les preferències, productes i necessitats que el xec ha cobert. A quins comerços i serveis s’han adreçat; statu quo (classe) de l’usuari, qui s’ha quedat fora, quin i com són els usuaris de cada tram de val… i també què millorarien o proposarien. Haurem perdut una oportunitat de testar el mercat local.

Vinga va, Jorge, gràcies per la propina. L’autofoto de la campanya, a compte de l’Ajuntament; això si, sense la corporació, és tot un punt ‘populista’. Si, senyor!

Ieeeeee, a setembre més. No t’encantes!