Quina mandra d’oposició

Després d’uns dies amb gran agitació per la moció de censura al govern espanyol, m’havia fet a la idea de seguir els debats polítics com un espectacle a l’altra banda de la pantalla. Les meues amigues Maruja i Conxín estaven enganxades al programa líder dels matins espanyols i quan va arribar l’hora del café del diumenge, ho comentarem. Cadascuna vota una cosa i en pensa una altra. Una tertúlia política femenina, a la pèrgola de la caseta, mentre fem café, ens piquen els mosquits tigre i mengem coca bova.

En aquesta dèria polititzada, reconec que vaig mirar de seguir tan atentament com vaig poder el darrer ple de l’Ajuntament d’Ontinyent retransmés per internet. Però em vaig avorrir. Bé, primer vaig caure en un son irremeiable. I, quan a la fi vaig aconseguir de tornar a obrir els ulls, el tedi em va conquerir fins a les entranyes.

Esperava que es produïra un debat tens, una oposició forta al govern de les fotografies i una dimissió –com a mínim–  del regidor de Parcs i Jardins per podar els arbres, com fa cada any, fora d’estació, deixant els carrers sense ombra. Almenys, que alguna persona de l’oposició li fera saber com funciona la cosa. –‘Mire, senyor tal, les estacions de l’any són quatre. L’ombra és per a l’estiu. Els arbres es poden a l’hivern’. Majura diu que el seu marit treballà de podaor als Alforins i que això que fan és de bajoques. Però res de res.

O bé he vist massa televisió aquesta setmana, o és que la política municipal d’Ontinyent és una cosa diferent. Reconec que vaig fer un esforç sobrehumà per veure aquella cerimònia de teatralització, però el fastigueig no me’l provocà només l’autobombo del govern del PSOE en si, tot s’ha de dir. La galvana em va venir també per l’avorrida melodia del batle que necessita classes d’ortofonia, la nefasta eloqüència de la regidora ‘de la brigada político-social’, o per les propostes poc imaginatives i els personatges a la bancada de l’oposició que ja crèiem més fora de circulació que els tractors a dièsel dels bancals de la Vall. Ells són com com tu, ja se sap. Un panorama poc atractiu i suggeridor per a qualsevol dels nostres conciutadans. Quina mandra…

Quina mandra els regidors del PP que viuen una primavera feliç, instal·lant faroles i canviant bombetes mentre el PSOE li ha menjat la dreta, l’església, el ‘cine de barrio’ i els bous. Quina mandra Compromís i la seua líder, tota joiosa, sense cap voluntat de fer oposició, a la deriva, mentre naufraga en un vaixell rodejat de la jovenalla que espera veure-la caure i conspira perquè això passe. Quina mandra veure eixes joventuts a la televisió comarcal, ben mudats, parlant de tot i alhora de no res, mentre no assisteixen a cap acte del poble. Quina mandra Esquerra Unida i Ciudadanos, sense cap interés per cap activitat del poble, sense cap arrelament, subalterns al ple pendents de veure per on cauen. Quina mandra els retrets de l’oposició, tan intranscendents mentre parlen mentalment i estratègicament de manera subsidiària al ritme dels pamflets locals i de la dictadura de la fotografia; a l’espera que aquells o aquells altres facen açò o allò. Quina mandra comprar els periòdics cada cap de setmana.

‘Si continuen així –diu Maruja– a les altres el PSOE traurà 18 regidors o més’. ‘Que torne Lina Insa -diu Conxín–, això si que eren bons temps per a la lírica’. -’Calla, calla, no dones idees.’ Quina mandra d’oposició que és incapaç de fiscalitzar el desgovern d’Ontinyent. Conxín, Maruja i una servidora ens sentim literalment estafades.