Ràdio Activa, 20 anys després

Ràdio Activa va tindre una existència molt agitada. Les picabaralles internes i externes no li van passar factura en l’audiència. Emissora a tots els efectes legal el 28 de desembre de 1992, duia més d’un any emetent. Però les desavinences (des de dins) i l’opressió (des de fora) la van fer desaparéixer el 2 d’agost de 1996. Ara ha fet 20 anys.

Al temps que Ràdio Activa feia els primers pasos de vida radiofònics, Ximo Vilar va estar fitxat com a director de Ràdio Ontinyent. Era 1991 o 1992. Vilar era un home de provenia de la política i provenia de les esquerres. Això almenys és el que deien les sigles on havia militat. Ex-ORT, ex-PT, ex-SU, ex-PSOE… Calia pensar que alguna cosa tenia d’esquerres i que contribuiria a donar a la veterana ràdio un toc de modernitat, de canvi, de frescor. Que obriria les finestres perquè correguera l’aire, com s’acostuma a dir, d’una ràdio massa temps continuista i immòbil. Però una vegada és director de Ràdio Ontinyent no és això el que fa. Persevera en la línia que porta i acaba fent una emissora desfasada, anquilosada, casposa, fora de context.

Ràdio Activa naix, creix i es desenvolupa enmig d’un clima molt hostil. Van ser infinits els processos judicials, recursos, querelles, acusacions… en què es va veure immersa. I no tan sols amb la competència, amb Ràdio Ontinyent, sinó entre els mateixos accionistes. Però sens dubte, bona part d’aquest clima enrarit va ser provocat per Ràdio Ontinyent, que veia com s’obria el meló de la publicitat quan n’havia estat des de la seua fundació, en 1932, l’únic comensal. Una competència en les ones que l’emissora degana no estava disposada a compartir ni a permetre. Com que Ràdio Activa –que feia la programació integrament en valencià– és una emissora nova, a base d’il·lusió, idees, al desinterés i la generositat d’una série de persones que hi creien, van guanyant quota de mercat ràpidament i es posicionen com una alternativa real i moderna a la clàssica Ràdio Ontinyent.  

Aleshores, Ràdio Ontinyent comet un error d’estratègia de parvulari. És una d’eixes errades que els manuals de marketing i de supervivència recullen aviat en els primers punts que mai no ha de fer una empresa. Insisteix en la seua tàctica programàtica com a emissora de ràdio. Programació fora de lloc i en castellà. Deixa una ampla parcel·la de ràdio per cobrir. És, precisament, el segment que pretén abastar la nova emissora. Estratègicament, es pot dir que des d’aquest punt de vista li fa la vida més fàcil a Ràdio Activa. La gent que vol escoltar ràdio com parla, en valencià, i en un llenguatge més col·loquial i pròxim, té la seua emissora. I Ràdio Ontinyent, lluny de canviar la seua filosofia per cobrir l’espai de la competència i deixar-la amb una audiència residual i ofegar-la econòmicament, s’enroca. Això fa que es consolide la nova ràdio com una opció factible i real. I aviat es passa del clima hostil a una veritable guerra de guerrilles. L’ali i volta’l es converteix en una constant on –com quasi sempre– el peix gran acaba engolint-se el menut. El colp d’estat radiofònic es produeix a migdia del divendres 2 d’agost de 1996, després d’un temps en què es donava per feta la claudicació de la nova emissora de ràdio front a la degana i conservadora Ràdio Ontinyent.

Liquidada la competència, Ràdio Ontinyent, o Vilar, segueix sense aprendre la lliçó de la lògica. La seua estratègia passa per ser una emissora única. Sense competència. Hegemònica. I per a ser única té la complaença del nou govern de la Generalitat Valenciana, presidit per un murcià del Partit Popular: Eduardo Zaplana. Ell i els seus fan els ulls grossos al decret de com havia de ser la programació de les noves emissores obertes feia un lustre.

Ràdio Activa passa a ser M-80 Ràdio. Tota la programació desapareix de la nit al matí. Ràdio Ontinyent, en un menyspreu absolut, ignora els milers i milers d’ontinyentins i valldalbaidins que havien apostat per la nova emissora en sentir-la pròxima i seua, i per escoltar-la en valencià. La ràdio que es fa a Ontinyent i es difon per les ones ha de ser la que agrade als responsables de la ràdio degana i obsoleta: única i totalitària. Malauradament, eixa és la seua democràcia.