Rafael Blasco ja està llest!

Estar llest és una frase feta que equival a estar perdut. I, efectivament, el nostre Blasco, Rafael, especialista professionalment parlant d’administrar diners ara està perdut. El llest de La Famiglia dels Blasco d’Alzira, és ara en presó, l’astut xic rebel que militava un dia en el FRAP, grup partidari de les armes, ja va acabar aleshores a la presó a Barcelona. Més endavant se’ns va fer polític avantatjat i se’n va passar al PSOE-(pspv) i el van fer conseller, i més tard al PP i el van tornar a fer conseller i síndic… I pot ser que encara el veurem militar en l’extrema dreta, partidària també de les armes (ells ho diuen), quan eixirà de la presó i deixaran de saludar-lo els abans amics ‘populars’. Diuen els que els coneixen bé que Rafael és el més intel·ligent de La famíglia dels de la Barraca. Encara que, més que intel·ligència, el que tenen els Blascos és llestesa, astúcia, maquiavel·lisme, unes qualitats ben diferents a la intel·ligència. Això voldrien ells! Però algú diu que Rafael no ha demostrat ser el més llest, perquè d’haver-ho estat no hauria acabat darrere les reixes de Picassent.

Qui no sembla superar-lo en astúcia però sí en intel·ligència és Paco, el que va ser batle d’Alzira i president de la Diputació. També hi ha qui podrà arribar un dia al súmmum de l’astúcia, Sergio, el que està vivint com un maharajà a la República Dominicana ‘dirigint’ un hospital per a rics, després d’haver passat una nit de presó per un altre cas de corrupció del que va escapar i haver fugit a fer les amèriques, d’on no pensa tornar per la Barraca. Després queda per determinar qui és el més deshonrat, el més eixelebrat, de La Famíglia; aquell que haja demostrat tenir menys escrúpols a l’hora d’aprofitar-se dels diners aliens. I en això no hi ha cap dubte, de moment el campió és Rafael: no hi ha res més fastigós, més humiliant, més menyspreable, més inhumà i despietat en el món que robar els diners públics destinats als més vulnerables del tercer món per a enriquir-se ell i els seus col·laboradors de la banda: ‘Hay que dar prioridad a lo nuestro antes que a lo de los negratas’, deien els bandits.

El magnífic documentari passat aquests dies per À Punt hauria estat impossible de veure en el vell Canal 9 del PP, on ens contaven les corrupcions de mig món tret de les dels seus militants de PP. És impagable el fragment en què l’hàbil periodista aconsegueix fer parlar Rafael Blasco davant les portes de la presó, ell jurant i perjurant en defensa de la seua innocència. Però més inconcebible encara és veure en pantalla la cara de cínic de l’empresari empresonat, Jorge Ignacio Roca, i escoltar els seus raonaments insolents quan promet seguir robant en eixir de presó, millorant la tècnica perquè no el torne a caçar la justícia. Jorge va facturar més de 10 milions d’euros a EMARSA i ara paga per l’estafa.

En acabar d’assaborir les dues parts del documentari El Cas Blasco dels excel·lents periodistes Juan Nieto, Sergi Pitarch i Alba Rojo, hom es pregunta com poden arribar a produir-se tan impunement casos de corrupció tan greus com aquest. Tan fàcil els resulta robar els diners públics? Tan dolents són els serveis jurídics i els policíacs que no saben, no poden (o no volen) perseguir cert tipus de delinqüència comesa potser per ‘bandits amics’? O és que la major part de la seua energia la dirigeixen a controlar l’oposició política per mitjans no gens honestos, o és que se’ls en va perdent tota energia per les tortuositats patriòtiques de les clavegueres?