Raimon, per no haver de tornar a començar

Al cap de 19 anys, Raimon torna a actuar a Ontinyent, un interval de temps molt més gran que no el que hi va haver entre els tres primers concerts dels quatre  que el cantant de Xàtiva ha fet a la capital de la Vall d’Albaida. En una entrevista publicada per la revista Crònica en 1995, a la pregunta de com era que havien hagut de passar deu anys entre cadascun dels concerts, Raimon va respondre irònic que era per no cansar al públic,

Efectivament, després del primer concert celebrat al saló del Patronat en setembre de 1975, el cantautor no tornà a la ciutat fins el 1985. Quan acabà el recital, organitzat amb no poques dificultats, Raimon es mostrà impressionat per les prop de 900 persones que ompliren malgrat els entrebancs l’antic teatre propietat dels Franciscans. La dictadura es desfeia, però la figura del músic xativí compromés era incòmoda pels qui no volien deixar el poder.

Incòmoda era encara l’any 1985, quan va actuar al Teatre Echegaray, ja acompanyat d’un grup instrumental que donava un cos musical molt diferent al d’aquella única guitarra de so militant. Va arribar a Ontinyent després d’haver recoregut més de cinc mil quilòmetres en una ronda de concerts pel País Valencià i Catalunya, i a la recurrent pregunta de per què vivia a Barcelona i no a València va respondre que de fer-ho ací ‘on m’han prohibit més que en cap altre lloc del món, hui no estaries fent-me aquesta entrevista, ni ma mare sabria probablement que cante’.  La resposta la van enregistrar Vicent Requena i Josep A. Mollà, i la van publicar en el Butlletí Informatiu Municipal juntament amb tota l’entrevista, en què Raimon ja evidencia un punt de distanciament amb Lluís Llach. També hi explica la incapacitat que observa a l’estat espanyol d’entendre i d’admetre la diversitat nacional, sense deixar de ser crític amb el propi país: ‘Ací no es fa cas de la pròpia gent d’ací; no hem de tirar les culpes fora, si es pot parlar de culpes’.

I al cap de deu anys, la incomoditat de la seua integritat i llibretat no havia minvat. La dictadura era cosa del passat, la Transició deien que era acabada, però hi havia coses que no semblaven estar on haurien d’haver arribat. Tornem a tirar mà de l’hemeroteca i reprenem l’entrevista esmentada feta per David Mira i Josep Barberà després del concert de 1995 i que es va emetre íntegra per Ràdio Activa. En aquella conversa, Raimon es mostra decebut per la ‘mala eixida de la dictadura’ i assegura que ’s’ha exagerat en l’amnèsia’ i en les renúncies fetes durant la Transició, i sobretot en les posteriors.

Es lamenta de la instrumentalització que van patir els músics i altres artistes compomesos: ‘Pel que fa a nosaltres, sí que és cert que el que voldrien els qui en un moment determinat “manen”, és que férem el paper de posar música i veu al cant… quan els convinga, i sense incomodar massa’. I això ho permet, diu, la passivitat de la societat ‘que no recorda que hi ha gent tan valuosa com l’Ovidi, que no li han fet ni cas… durant molts anys; però quan els qui afavorien el silenci van vore que estava ben malalt i a les portes de la mort, aleshores, li pengen les medalles i au!’.

L’any 1997, quan es complien 600 anys del naixement d’Ausiàs March, Raimon l’evocà en una nova actuació a Ontinyent, acompanyat d’una campanya de Las Provincias fidel al seu estil incendiari i provocador.

Aquest dissabte tornarà a pujar a l’escenari de l’Echegaray, en una ronda de concerts pel País Valencià impulsada per la Generalitat com a ‘desgreuge’ pel boicot institucional immisericorde activat pels governs del PP. Un boicot que potser de forma no tan descarada però no per això menys efectiva va heretar Zaplana. El teatre estarà ple de públic entre el qual polítics dels que manen, que aplaudiran i potser es faran fotografies amb l’artista a qui posaran en un altaret. Esperem, o millor reclamem, escamats com estem, que ara siga de veres i no només un miratge per fer-ho veure.