17.09.2017 - 22:05
En algunes ocasions, en la nostra situació concreta d’Ontinyent, es van produir unes actuacions que sens dubte van cridar l’atenció. Van ser actuacions que semblaven una mica ‘rares’, no freqüents; fins i tot que alguns han anomenat ‘polititzades’?, sindicalistes… Em referesc a accions de reivindicacions laborals, cíviques, ciutadanes, dutes a terme per part de col·lectius, grups, organitzacions d’Església.
En general, les motivacions que se solen tenir per a aquest tipus d’activitats poden ser-ne moltes. Per què s’actua d’aquesta manera? En certes ocasions, els motius per a l’acció poden ser l’orientació rebuda d’un sindicat, la ideologia d’un grup polític determinat, els interessos d’un grup concret, la filosofia que un segueix en la seua vida, les conviccions religioses, etc… Però en tots els casos cal preguntar-se: per què s’actua així? Què mou i empeny a l’acció?
Recorde un fet concret que, en el seu dia, va provocar diverses reaccions i comentaris.
En una empresa d’Ontinyent (de la qual no diré el nom, per respecte), un grup de treballadores del magatzem sentien que s’havien vulnerat els seus drets laborals. I es van declarar en vaga. Es van tancar al magatzem en les pròpies instal·lacions de l’empresa. Al tercer dia de la tancada, la vaga es va declarar il·legal. Així ho declarava aleshores la legislació vigent. I ja no se’ls va permetre de reunir-se a l’empresa. Elles van acudir de seguida al sindicat per reunir-se allà. Però ‘com que era una vaga il·legal’, tampoc se’ls va permetre la reunió. I, finalment, van acudir a la parròquia de la qual jo era rector on se’ls va facilitar un local per poder reunir-se per parlar dels seus problemes laborals i planificar les possibles accions a realitzar.
Puc assegurar (ho vaig viure personalment) que la reacció va ser immediata i l’escàndol majúscul. Des de l’ambient empresarial, els diversos estaments oficials, fins i tot entre el clergat local, es va parlar d’escàndol, de postura inconvenient, que allò no estava bé. Es deia: ‘És un abús. On s’ha vist una cosa semblant? Un grup d’obreres reunides en una parròquia per parlar de problemes laborals. Això no és missió de l’Església.’ I se’ns va acusar de tot.
Nosaltres vam haver de donar explicacions a diferents nivells i en nombroses ocasions. El nostre raonament era el següent:
No hem fet res estrany. És només el que havíem de fer i el que hem fet a plena consciència. Com a cristians, ajudem les persones en allò que necessiten. Sobretot en aquest cas en allò que diu de la relació amb un dels drets humans fonamentals com és el de poder reunir-se per parlar dels seus problemes i necessitats. I que una acció siga il·legal, o fins i tot perillosa, no ens pot impedir de fer-la.
Que l’Església facilite i lliure menjar, vestits, medecines, etc… no està mal vist; és més, sempre és digne d’elogi. Però que l’Església facilite locals per parlar de problemes laborals, això ja no estava bé (estava prohibit per la llei en aquell moment). No oblidem que poder reunir-se és un dels drets fonamentals de la persona, tant com poder menjar, vestir-se, o tenir accés a medecines.
Tinguem en compte que Jesús, quan ens va deixar com a fonamental el precepte de la caritat, no va dir mai que féssem caritat quan ens resulte senzill i fàcil, quan no siga perillós. Va dir simplement: ‘Feu caritat, ajudeu al proïsme… Sempre! Encara que us resulte incòmode o perillós.’
I lògicament, davant d’aquests arguments, la gent no tenia més remei que acceptar la nostra postura i callar.
Perquè s’entenga millor aquesta idea, afegesc una cosa molt personal. (Igual que abans, per respecte a les persones, evitaré dir noms concrets. Per aquest motiu, el valor del testimoni és el que se li vulguen donar a les meues paraules).
Des de la meua situació com a responsable al capdavant d’una parròquia a Ontinyent, hem ajudat en nombroses ocasions a totes aquelles persones que necessitaven una mica de nosaltres. Mai mirem de quin tipus de persones es tractava. Ajudes de tota mena: legals o fregant la il·legalitat, a persones o grups dins o fora de la llei, els quals necessitaven alguna cosa. Crec sincerament que no vam fer distinció de persones o grups. Necessitaven alguna cosa de mi o de la parròquia i, si estava a les nostres mans, ho facilitàvem. En moltes ocasions es tractava de coses materials (roba, aliments, medecines, etc…); ajudes en general facilitades per particulars o per Caritas parroquial. En altres ocasions van ser coses no materials, com ara fer gestions diverses, facilitar locals perquè la gent es poguera reunir, col·laborar en diverses reivindicacions cíviques o laborals, problemes d’urbanisme, etc…
En aquest estat de coses, un bon dia vénen a mi tres persones, dirigents d’un grup polític (eren altres temps) i em proposen afiliar-me al seu partit (clandestí en aquella època). I la raó que addueixen és molt clara: ‘Tu –diuen– ens has ajudat en diverses ocasions. Per què no t’afilies amb nosaltres?’. Vaig quedar meravellat de la seua proposta. I la meua resposta va ser molt clara. ‘No. No heu entès res de les motivacions que jo tinc per actuar d’aquesta manera. No em mouen ni ideologies polítiques, ni sindicals, tampoc cap partit polític, ni interessos de grup. L’únic que em mou sempre és el voler ser fidel a l’Evangeli, els interessos de les persones, el treballar en favor dels drets humans. Com a cristià faig tot el que faig. I procuraré seguir fent-ho, sense necessitat d’afiliar-me a cap grup’. Crec que els meus interlocutors van comprendre les meues raons. I així va acabar la cosa.
