‘Ready Player One’, d’Ernest Cline

En ocasions els novel·listes intenten d’acotar el gènere i el territori pel qual deambulen els seus personatges, unes vegades amb èxit i d’altres sense. Ready Player One, d’Ernest Cline, pot ser un exemple del segon cas. Cline ens vol vendre, sembla ser, una novel·la de ciència ficció, podríem dir-ne d’anticipació. Un món no massa futur, l’any 2044. Una tecnologia creïble, que podríem arribar a veure dins de no molt de temps. Unes condicions de vida pitjors que les actuals, cosa molt probable. Però no és això el que lliura al lector: és molt més. És una novel·la d’un món decadent que, un cop més, ha de ser salvat per l’individu, per l’ésser humà sol i menys dotat, a priori, de les habilitats que fan a algú ser ‘popular’.

Però no és l’única lectura que es pot fer de Ready Player One. Evidentment, pot ser vista com una obra narrativa que rescata la cultura popular dels anys 80 del segle XX, especialment videojocs, música, cinema i televisió, a través d’una trama immersa en una inacabable sessió d’un joc d’ordinador que ha convertit la vida en caricatura de si mateixa. També es pot fer una lectura en clau d’aventures, amb protagonistes i antagonistes, és a dir amb bons i dolents. Però a qualsevol lector no se li escaparà les lectures més profundes que té i que, fins i tot, de vegades són més evidents que les més esperables i convencionals. Ready Player One pot ser (sense la seua càrrega historicopolítica) una espècie de 1984, per descomptat molt més deutora dels gèneres populars del seu temps i, com no podia ser d’altra manera, tan lleugera com ho són aquests. Estem davant d’una novel·la amb diverses capes o amb diverses lectures o nivells. Això facilita el fet de trobar lectors, ja que pot tenir-los entre els frikis de la tecnologia, entre els nostàlgics dels 80, entre els amants de la ciència ficció i també, com no, entre aquells que busquen una novel·la entretinguda, amb força acció, un poc d’amor, i que no és un insult a la intel·ligència, que no és poc.

Ready Player One ha tingut un gran èxit allà on ha estat publicada, i és molt probable que en els pròxim mesos/anys arribem a sentir-ne parlar fins i tot massa. El motiu: està sent objecte d’una adaptació cinematogràfica per part del director Steven Spielberg. En principi l’argument i la trama es presten a ser adaptats en llenguatge cinematogràfic, però no els resultarà senzill de traduir en imatges convincents la quantitat d’escenes de realitat virtual amb què es trobaran, o sí, ja veurem.

Què podem oferir al possible lector com a al·licients per a la lectura del llibre d’Ernest Cline? Crec que els personatges, especialment el protagonista Wade Watts, estan fets de contradiccions, de llums i ombres, tenen complexos i oculten per això part de la seua imatge real. Les imperfeccions i els seus errors els humanitzen, encara que sapiguem que la major part de l’acció transcorre en la forma ‘virtual’. També cal destacar que la ingenuïtat d’una realitat treta de la ment d’un malalt de i pels 80 té el seu atractiu, funciona amb prou solvència.

Som doncs davant d’una novel·la de les que flueixen pràcticament soles però que aporta al lector prou elements perquè pague la pena la lectura. I que encara que simpatitza enormement amb tot el que faça olor d’evasió, no deixa de fer en la part final un al·legat a favor d’allò natural i autèntic, de la trobada entre les persones sense necessitat d’intermediació tecnològica, i sense recórrer a avatars. És cert que en el món que descriu Ready Player One hi ha una necessitat peremptòria de fugida d’una realitat certament ingrata, i sense aquest recurs a la virtualitat no hi hauria novel·la. El videojoc definitiu anomenat Oasis, en què viuen pràcticament els humans de l’any 2044, és al mateix temps una possibilitat d’escapament d’un entorn hostil, i un refugi que no deixa de ser una gàbia d’or. L’anhel de llibertat i autenticitat anirà cobrant a poc a poc més importància en el desenvolupament de la narració. Trobem aquí un ressò del que Erich Fromm va plasmar en el llibre La por a la llibertat, la seua menció a la llibertat negativa o merament nominal, i la necessitat d’una llibertat positiva que necessita la intervenció activa de l’ésser humà per no caure en el que anomena ‘conformitat’. Ernest Cline mostra, a través dels protagonistes, la necessitat d’una intervenció activa en la nostra vida en societat si no volem que altres decideixen per nosaltres. En uns mesos sabrem si tots aquests matisos ha sabut portar-los a la gran pantalla Steven Spielberg, per descomptat d’ofici no li’n falta. Mentrestant, gaudim amb la lectura d’Ready Player One d’Ernest Cline.