Rebre, acollir, consolar i integrar

Una vegada més el papa Francesc ens ha mostrat el camí pel que fa a trobar una solució, o si més no per a pal·liar el drama dels refugiats. En una entrevista a la revista de Caritas de Milà, i abans del seu viatge a aquesta ciutat el 25 de març vinent, Francesc reconeix la nostra culpabilitat en la gestió d’aquest drama. ‘Tots som culpables’ d’aquesta crisi, ens ha recordat el papa, una crisi que afecta tants i tants hòmens, dones i xiquets que fugen de l’horror de la guerra i que en arribar a Europa són internats en camps de refugiats. Cal no oblidar que en aquest èxode massiu, aquestes persones tenen dret a emigrar i a ser acollits i ajudats. Així ho defensa el llibre del Deuteronomi quan afirma: ‘vosaltres heu d’estimar els forasters, perquè també vosaltres fóreu forasters al país d’Egipte’ (Dt 10:19).

El papa, en assumir aquesta culpa col·lectiva, ens recorda els anys que Europa ha espoliat aquests països des d’on ixen els refugiats, ja que ‘explotem les seues terres, però no fem cap inversió perquè ells puguen beneficiar-se’n’. Durant segles els governs europeus, moguts per l’ambició desmesurada i el menyspreu als pobles indígenes, han empobrit els països d’Amèrica, d’Àfrica i de l’Àsia.

Per això el papa, per fer-nos comprendre la necessitat d’acollir aquests germans nostres, ens encoratja a posar-nos en la pell d’aquestes persones que han de deixar el propi país, no per gust sinó per necessitat. El papa ens demana ‘posar-nos en les sabates de l’altre’, en les sabates, o en la pell d’aquells que són ‘esclaus del nostre egoisme’. Són aquests hòmens, dones i infants, ‘poble dels invisibles, de persones sense llar’, que estan demanant un acolliment digne. Posar-se en les sabates dels altres, com ens demana el papa, ‘significa comprendre, entendre, els moments i les situacions difícils’ que viuen aquestes persones. Posar-se en les sabates dels altres significa també ‘servei, humilitat, generositat’. Es tracta de fer possible un moviment d’empatia per escoltar i per entendre els altres. Com ens diu el papa, ‘entendre significa posar-se en les sabates de l’altre’, perquè no passe allò que sol passar sovint: ‘Sí, m’ha escoltat però no m’ha entès’.

Però l’anomenat primer món, encegat pel benestar, la indiferència i el confort, com ens recorda el papa, ‘prefereix ocupar-se dels seus problemes i no veure el sofriment dels altres’. Es tracta, com ens diu Francesc, de mirar els sense sostre com a persones, no com a gossos. Perquè ells se n’adonen, d’aquesta forma diferent de mirar-los. Per això, donar diners sense mirar els ulls d’aquells a qui hem fet almoina no és un gest cristià.

Cal que els refugiats se senten integrats, cosa que significa ‘entrar en la vida del país, respectar la legislació i la cultura, però també respectar la pròpia cultura’.

No ha estat només la veu del papa que ha ressonat en contra de les polítiques migratòries de Trump i també de Rajoy. El cardenal Jean Louis Tauran, president del Pontifici Consell per al Diàleg Intereligiós ha afirmat que ‘quan tanquem les portes afavorim l’extremisme’. I l’arquebisbe Blase Cupich, cardenal de Chicago, ha demanat als seus capellans que ‘no col·laboren amb els agents d’immigració dels EUA sense una ordre judicial’. També la Conferència Episcopal Espanyola ha demanat al govern de Rajoy l’obertura ‘de corredors humanitaris per als refugiats’, una mesura que cal posar en marxa per facilitar a aquestes persones una eixida digna al seu sofriment.

Els polítics que tanquen les fronteres als refugiats, mentre estan ben obertes al tràfic d’armes i als diners bruts, haurien de recordar les paraules de Jesús: ‘Vaig ser foraster i no em vau acollir’ (Mt 25:43). I encara, el llibre del Deuteronomi ens convida a ser sol·lícits i solidaris amb qui ho passa malament: ‘Si hi ha algun pobre enmig teu, no tingues el cor dur, ni tanques la mà al germà pobre; al contrari, obri les mans i presta-li tant com en tinga necessitat. Mira de no deixar mals pensaments en el teu cor’ (Dt 15:7-9).