Rebutgem una evangelització d’estil colonialista

Aquesta podria ser la síntesi de les conclusions del Sínode de l’Amazònia que s’ha clausurat al Vaticà. I és que el papa i els membres del Sínode han apostat per una Església amb rostre humà, pobra i per als pobres, arrelada en la cultura dels pobles i allunyada d’actituds colonialistes.

El document final del Sínode, amb una introducció, cinc capítols i una conclusió final, comença remarcant la ‘realitat pluriètnica i multicultural’ de l’Amazònia (8), tot reconeixent que aquesta zona ‘avui és una bellesa ferida i deformada, un lloc de dolor i violència’ (10) a causa dels atemptats contra la natura que tenen lloc contínuament. D’ací que hi haja a l’Amazònia (i a tot el planeta) una crisi socioambiental.

El punt 12 d’aquest text tracta de les migracions, i el 13 del drama dels ‘indígenes expulsats dels seus territoris’.

El document final del Sínode reconeix l’entrega dels missioners en l’anunci de l’Evangeli, ‘malgrat l’avarícia i l’ambició dels colonitzadors’ (15) durant la conquesta dels espanyols i dels portuguesos. El Sínode demana una ‘conversió integral’ (17) i una ‘conversió pastoral i samaritana’ (20), que afavoresca el ‘diàleg interreligiós’ (25). Per això aquest text aposta per una ‘pastoral indígena’, d’acord amb ‘les realitats plurals i les cultures diverses’ (27) d’aquesta zona.

Els punts 30 a 33 tracten sobre ‘l’Església amb rostre jove’, una Església que defense ‘els valors culturals dels pobles amazònics’ (43-44), i que faça realitat una ‘Església aliada’ amb aquests pobles, per així denunciar amb valentia ‘els atemptats contra la vida de les comunitats indígenes’ (46).

El Sínode ens recorda que Jesús ‘amb l’encarnació, es va fer home en una cultura concreta’. Per això és necessari ‘la inculturació i l’encarnació de l’Evangeli en les cultures autòctones’ (51). Els bisbes valencians, que continuen tractant els cristians del nostre país amb una actitud colonialista, haurien de reflexionar sobre aquest text, i d’una manera particular sobre aquest punt, per fer possible una Església valenciana inculturada, com demana el Sínode i no una Església com la valenciana, que menysprea la llengua i la cultura dels valencians.

Aquest text també ens recorda la importància d’una ‘teologia de rostre amazònic’, que representa una ‘riquesa del món indígena’ (54). Per això ‘el missioner, quan porta l’Evangeli, s’identifica amb la cultura’ del poble que serveix, per així produir-se ‘l’encontre, del qual naix el testimoniatge, el servei, l’anunci i l’aprenentatge de les llengües’ (54). Si a l’Amazònia els missioners han d’aprendre i defensar les cultures i les llengües dels pobles que serveixen, per què els preveres valencians no utilitzen i valoren la nostra llengua i ens imposen el castellà a les celebracions litúrgiques? Si els missioners de l’Amazònia s’identifiquen, com demana el document final del Sínode, amb ‘la cultura’ dels pobles on prediquen l’Evangeli, per què els preveres valencians menyspreen i arraconen la nostra cultura?

Per això el Sínode demana el respecte a la història dels pobles i  a les seues cultures, per tal d’evitar ‘el colonialisme’, que és ‘la imposició de determinades maneres de viure d’uns pobles sobre els altres’ (55). Aquest colonialisme el patim els cristians valencians quan el clergat no respecta la nostra cultura i ens n’imposa una altra.

El Sínode proposa ‘camins per la conversió cultural’ (62-64), que tanta falta fa als preveres valencians i també camins per a una ‘ecologia integral’ (66-70). Igualment, aquest document final demana fer realitat ‘una Església pobra, amb i per als pobres’ (80).

Un tema important és el de la urgència per promoure i conferir ‘ministeris per a hòmens i dones de forma equitativa’ (95), així com encomanar la ‘cura pastoral a una persona no investida de caràcter presbiteral’ (96). L’Església a l’Amazònia vol ‘ampliar els espais per a una presència femenina més incisiva a l’Església’ (99), perquè ‘ha arribat l’hora on la vocació de la dona s’acomplisca en plenitud’ (100). Igualment, el text remarca el ‘paper fonamental de les dones a l’Amazònia’ (103). I encara que no tracta directament el tema del diaconat permanent per a les dones, el text sí que recull l’alt nombre de consultes sobre el diaconat femení. Per això aquest tema és obert, de cara a fer realitat el diaconat per a les dones.

El document té en compte la conveniència d’ordenar hòmens casats (111), amb 128 vots favorables i 41 en contra, ja que és més important que les comunitats cristianes puguen celebrar l’Eucaristia els diumenges, que no que, per l’escassetat de preveres cèlibes, els cristians es queden sense l’Eucaristia dominical. Finalment, el document destaca la importància de reconèixer ‘el pluralisme litúrgic’ a l’Església (116), com a fruit de la diversitat eclesial, per no quedar-nos només en la litúrgia romana.

En la missa de clausura del Sínode, a l’homilia el papa Francesc deia que hem de ‘mirar la realitat d’una altra manera, acollint-la amb les mans obertes com un do’. Així farem possible una Església oberta ‘als signes dels temps’, com demanava el Vaticà II.