05.05.2018 - 22:05
‘Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana’. Aquestes paraules de l’encíclica ‘Pau a la terra’ de Joan XXIII, expliquen ben clarament quines haurien de ser les actituds dels pobles i dels hòmens en les relacions mútues. He recordat aquest fragment de la ‘Pacem in terris’ per la petició de perdó que ha fet ETA pel dolor causat a les víctimes i per la seua dissolució.
L’11 de juliol de 2009 es va fer una celebració litúrgica a la catedral nova de Vitòria, en memòria de Martín Lekuona, Jose Sagarna i dotze capellans més, afusellats pel règim franquista. Dotze preveres diocesans de Vitòria, un claretià i un carmelita descalç, els noms dels quals han estat silenciats durant anys i anys des que van ser assassinats, sense exèquies ni cap mena de record. L’Eucaristia presidida pels quatre bisbes del País Basc d’aleshores, en memòria d’aquests pastors de l’Església, va representar un signe de purificació, de reconciliació i de solidaritat fraterna.
I és que el perdó ens reconcilia amb els qui hem ferit i amb nosaltres mateixos. Per això també l’Església ha de saber demanar perdó per la seua connivència amb el franquisme. Cal recordar que la guerra civil, com també la violència d’ETA, va ser una ruptura, un enfrontament marcat per l’odi i per la violència. I perquè hi va haver una ruptura, calia que hi haguera també una reconciliació fonamentada en la justícia i en l’amor fratern.
S’ha parlat molt del perdó que ETA ha demanat, mentre reconeix el dolor causat a les víctimes, tot i que diferenciava unes víctimes de les altres i per això ha estat criticada. Però, quan ha demanat perdó el govern de l’Estat que va propiciar la guerra bruta i la violència del GAL? Els ministres d’Interior que van estar al darrere dels GAL (el Sr. Rajoy ha fet una defensa dels ministres de l’Interior que van lluitar contra ETA) han demanat perdó? I el coronel Rodríguez Galindo?
‘Déu ens ha confiat el ministeri de la reconciliació’, escrivia Sant Pau als cristians de Corint (2 C 5:18). També hui les comunitats cristianes, com es va fer fa nou anys al País Basc, han de portar el ministeri de la reconciliació i amb una actitud valenta, han de saber demanar perdó i han de perdonar sempre. Perquè només el perdó fa possible la pau en una societat dividida per tantes manques d’harmonies, conductes insolidàries i opressions estructurals. Només reconeixent la pròpia responsabilitat en el desordre col·lectiu, com la corrupció d’algun partit, podrem fer nàixer un món nou, basat en la justícia, el diàleg i el respecte a l’adversari.
Els bisbes bascos, al mateix temps que consideraven inacceptable el silenci amb que l’Església ha mantingut durant anys la mort d’aquests hòmens de fe (o la seua connivència amb el franquisme), van voler ‘purificar la memòria, servir la veritat i demanar perdó’. El gest valent dels pastors del País Basc consistia a reconèixer el ministeri sacerdotal, que amb dedicació i entrega havien fet els afusellats, alhora que afirmaven estar ‘reunits per viure junts un acte de justícia reparadora i reconciliadora’.
L’Església ha de ser sempre un espai de reconciliació, perquè ‘Déu no fa diferències a favors d’uns o altres’ (Ac 10:34). Només si sabem viure l’esperit del diàleg entre les diverses maneres de pensar i les diverses opcions polítiques, podrem fer realitat les paraules del profeta Miquees: ‘Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra’ (Mi 4:1).
La celebració en memòria dels catorze capellans afusellats pel franquisme reparà la ‘falta contra la veritat, la justícia i la caritat’ respecte a aquells hòmens que van ser ajusticiats pels qui es deien defensors de la fe. I al mateix temps va obrir un espai de diàleg, de pau i de perdó.
Si ara ETA ha demanat perdó (encara que no com ho hauria d’haver fet), també ho haurien de fer el govern que va propiciar el GAL i els bisbes espanyols, pel suport dels seus predecessors al franquisme.
