Record

No sé per on dec guardar els quaderns de les excursions a la comarca de la Terra Alta que Emilio i jo féiem seguint les passes de les seues velles tribulacions com a soldat durant la guerra. Hui m’ha vingut al cap, potser, perquè degué ser per ara quan va faltar, ja deu fer cinc o sis anys, o, tal vegada, més.

Al principi, jo només el coneixia com a un veí del poble, d’aquells que només saps on viu i saludes amb un ‘hola’ o un ‘adéu’ quan toca. Però quan s’assabentà a través de mon pare que jo estava vivint a Gandesa, va fer per veurem. Vam parlar per primera vegada un cap de setmana que vaig anar a casa. Ell ja era un vellet menut de vora noranta anys, fràgil i eixerit alhora. Amb els ulls blaus entelats pels anys i la pell de les mans tan fina com el paper de fumar i sempre amb una gorra de franel·la verd botella que li havia regalat la néta.

Parlava del front de l’Ebre com si hagués estat tota la vida escrivint-ho i reescrivint-ho, com si hagués elaborat pacientment un diari interior per a consultar-lo quan el necessitara. M’agradava molt escoltar-lo. De fet, quan vaig tindre confiança, baixava a postes a sa casa per a xerrar. Sempre s’alegrava de la visita. Quan feia bon oratge me’ls trobava, a ell i a la dona, amb les portes del magatzem, que era el baix de sa casa, obertes de pinta en ample mirant qui passava i qui tornava. Duia una vida senzilla i explicava que el seu únic afany havia sigut treballar, seguint l’exemple de son pare. Les converses, encara que parlara de trinxeres, de presons, de morts i de ferits, eren pacífiques. Ell era, en tots els sentits, un home pacífic. No acumulava ideals perquè la seua veu era el resultat dels intents que havia fet per tal d’interpretar aquell trencadís que li havia tocat de viure.

Una vegada li vaig proposar de tornar per aquelles terres. Vam esperar que l’hivern se suavitzara una mica i, finalment, pujàrem cap a l’interior de Tarragona un poc a l’aventura. Recorde que quan a les set del matí vaig passar per sa casa, ell ja estava esperant-me tot equipat. Aquell dia duia la gorra dels diumenges que també era un regal dels néts i un parell de jaques, perquè mai se sabia. Enganxàrem l’autopista fins a Ulldecona. Malgrat la seua edat era un copilot que es deixava dur sense por. Donava algunes indicacions sobre les carreteres, ja que recordava tots els pobles per on havia passat, totes les converses, totes les vivències. Des d’Ulldecona vam seguir cap a Tortosa i, més endavant, travessàrem la serra de Cavalls, que ell em descrivia com l’infern. Quan el viatge es feia llarg, callava i acompanyava la monotonia amb un silenci atent.

Durant el trajecte d’aquell primer viatge parlà d’un poblet: Villalba dels Arcs, que estava situat tot just al costat de Gandesa. Aleshores, decidírem d’aterrar allí. Vam avançar entre el secà i les pinades quadriculades de les reforestacions i a mitjan matí paràrem al costat d’una vinya encara tan adormida que semblava seca del tot. Uns quilòmetres abans d’arribar baixàrem del cotxe per a estirar les cames. Ell avançà unes passes cap a dins de la terra, es deturà i aguaità el paisatge escrupolosament. Mirava la combinació de llomes i plans, la successió de llargues costeres repelades i estrets fondals. El recorde, allí, sol, dret com l’indi més venerable de la tribu tapant-se el sol amb la mà per a llegir l’horitzó. Li havia costat una vida tornar-hi i ara sabia molt bé on estava.

Al fons, es veia Villalba com un rengló pronunciat de l’horitzó. Des de la distància, les teulades eren només paral·lelograms bruns que envoltaven el campanar. Ell es girà i assenyalà un tossalet mínim que estava tocant el poble. ‘Allí hi havia una ermita’ -va dir. Tornàrem al cotxe i enfilàrem cap aquell punt. Quan vam arribar al poble, baixàrem per un carrer que el travessava tot sencer i, després, pujàrem pel camí que se n’eixia cap als afores i deixava el santuari a la nostra esquerra. Ell anava guiant-me, feia com que em detallava el camí però crec que en realitat argumentava el record per a si mateix. Més avant, deixàrem la carretera i entràrem per una pista forestal. Després d’uns metres, tornàrem a baixar del cotxe i seguírem a peu. Buscava l’angle concret des del qual recordava mirar l’ermita des de l’emplaçament milicià on havia estat de jove.

Al final, deixàrem la pista i pujàrem pel talús que anava vorejant-la. Férem unes passes i allí hi era: la trinxera. S’havia convertit en una rasa mig solsida de vores descantellades, buida i sense vegetació a causa del pronunciat pendent d’aquella cota. Ell no ho va dir però en aquell instant vaig saber que havia complit, discret i pacífic com era, una promesa feta més de seixanta anys enrere.