Malauradament, no podem aportar unes breus pinzellades biogràfiques perquè el centre on va estar destinat en el tombant dels anys seixanta als setanta del segle passat no ens ha facilitat les dades sol·licitades (lloc de procedència i cursos de destinació) tot i haver-les demanades repetidament. Deu ser per allò de la llei de protecció de dades: com si dir que l’evocat va nàixer en tal lloc, va impartir la matèria tal o hi va estar tants cursos fóra un delicte paregut a la revelació de dades secretes d’estat o d’una deliberació del consell de ministres. A molts organismes els costa d’entendre que als centres educatius públics, els que funcionen amb fons finançats i pagats per tots nosaltres, tot és públic. No hem demanat data de naixement, adreça, el número del DNI o el seu telèfon: res de tot això. En fi…

I – M. Luisa Plà Tormo

No és fàcil escriure sobre què ha sigut per a tu, alumne, un professor, perquè cadascú de qui lligen el relat i l’hagen conegut expressaran el seu “nihil obstat” particular; això és, el seu beneplàcit o no a la visió que d’ell tu recordes. Però hui, amb la distància que dóna el temps, sempre es tendeix a llimar els comentaris esmolats que potser li vas dedicar en algun moment, i a recordar més el punt valuós que ens va transmetre que no el tedi que en alguna classe ens va poder ocasionar.

Pedro Pacheco Cepero va ser el meu professor de llengua i literatura en sisé de Batxillerat i Preu, i a ell van dedicades aquestes línies.

Vingué a l’institut d’Albaida des de Madrid, on, segons deia, va cursar els seus estudis universitaris. Era de baixa alçada, cabells castanys clars i lacis; movia molt bé les mans al compàs de les explicacions. Quan parlava d’alguns temes era tanta l’emoció i vehemència que les comissures dels llavis se li feien blanques. Ben vestit, conjuntat, amb boniques camises i unes jaquetes gruixudes de punt, no el vaig veure mai amb corbata, sempre amb un grapat de llibres i llibretes apegats al pit. Tenia un sis-cents que li permetia de recórrer la comarca, fer excursions pel País Valencià els caps de setmana que es quedava, o anar a Madrid quan podia…

Hui, en aquest moment de les nostres vides de joventut acumulada, com sol dir un amic, als qui no ens agrada el terme “jubilats”, quan hem anat buidant la nostra ment d’ensopegades i disgustos, ara que ens acompanyen dosis de bonhomia i comprensió, pot ser un bon moment de fer balanç, introspecció, valoració i anàlisi d’un professor. I de les seues classes que van marcar la meua vida sense saber-ho llavors, que va despertar una cosa especial en mi, que va transformar, almenys en el meu cas, una nova manera de veure el món. El seu ensenyament va anar més enllà del pla d’estudis, i aconseguí, en algunes classes, una connexió màgica entre el docent i el discent en tocar aquella fibra sensible d’adolescents expectants, a vegades, i fer de les seues classes de llengua i literatura un exercici de democràcia i activisme cívic en ple franquisme decadent.

Recordades les seues classes des del punt de vista de docència tradicional podem afirmar que trencaven motles, xocaven contra qualsevol mínim de programació establida, que no existia. Alguns companys docents titlaven les seues classes -amb la boca xicoteta evidentment, però de manera audible per distracció- de desorganització i desastre. “No hi ha ordre ni concert!”, s’exclamaven. I era veritat. Es podia arribar al caos organitzat!

Si el cap de setmana anava a Madrid, ens explicava les seues visites al teatre i cinema que ací trobava a faltar. Podíem estar llegint un mes, per roda de companys, Los intereses creados de D. Jacinto Benavente, ens narrava amb tota mena de detalls durant tres o quatre classes seguides les persecucions de la policia en les manifestacions estudiantils madrilenyes… Era arriscat comentar en classe temes compromesos en aquells anys. El temari de llengua, lliçó rere lliçó, no avançava, evidentment. Hui valore aquelles estranyes classes com a lliçons de vida, de despertar crític, d’estima a la tolerància, fins i tot de rebel·lia.

Puc dir sense por d’equivocar-me que dues de les seues tantes classes em perduren en el record i no es difuminen per més que passe el temps. Van marcar la meua personalitat i gust.

Un dia, en 6é de batxiller, va entrar a classe, va demanar silenci i de manera molt formal ens va dir que ens parlaria de Don Quijote de la Mancha, la gran obra de D. Miguel de Cervantes. El murmuri primerenc que volava per la classe quan va començar a parlar, es va anar gradualment apagant. I aquells quaranta i tants alumnes, embadalits escoltant-lo, sense parpellejar i amb el cap recolzat sobre un braç doblegat i tibant, escoltàvem amb atenció extrema. L’hora va passar ràpida i quan ja eixia de l’aula, amb un braç carregat de llibres i llibretes, refermant l’altra mà en el pom de la porta, mirant-nos fixament ens va dir: “luchen por conseguir sus sueños, sus ideales, pero procuren cabalgar siempre como Sanchos inteligentes”. Vaig tardar anys a comprendre la profunditat d’aquest missatge. Les històries de Don Quijote m’han acompanyat sempre i en ell he trobat aqueixa reflexió magistral que resumia la idea que he volgut expressar.

L’altra classe, extraordinària, va ser en Preu. “Hoy leeremos, estudiaremos y hablaremos de poesía”, ens va dir. Com en 6é, el programa no avançava i teníem selectivitat… Va traure un llibre, el va obrir per la pàgina de punta doblegada i seriós i solemne li’l va donar al company més pròxim perquè llegira “Canto a Teresa” d’Espronceda. El llibre va anar passant amb rapidesa per nombroses mans. Que mal ho devíem fer perquè D. Pedro, com una massa rebullent en la butaca, cansat i fart de sentir-nos, es va alçar i va arrancar el llibre de les mans de qui llegia en aquell moment. “Qué mal leen! Qué horror! Qué falta de sentimiento!”, va exclamar rabiós, blanques les comissures dels llavis. Es va asseure de nou, i amb veu suau, vellutada, càlida ens va llegir ell mateix la poesia mentre unes llàgrimes li lliscaven per les galtes enrogides. Abans que sonara el timbre que marcava el final de classe, isqué de l’aula.

La poesia, des de llavors, sempre m’ha acompanyat, despertant aqueixa sensibilitat especial que ajuda a mirar la vida des d’un altre prisma.

De dos cursos, dues classes han influït molt en la meua vida i per això, a don Pedro, aquell home de gran experiència i perícia, el recorde amb estima i agraïment: els seus ensenyaments van anar molt més enllà del contingut del pla d’estudis (que per cert, havíem d’estudiar pel nostre compte, ell no tenia temps per a més). Fou un home peculiar.

Un desgraciat accident de cotxe va truncar la seua vida de manera primerenca…

The post Recordant don Pedro Pacheco Cepero, professor de literatura a l’institut d’Albaida appeared first on VilaWeb.