07.08.2018 - 11:34
|
Actualització: 07.08.2018 - 13:34
Llutxent, a les 4.00 del 7 d’agost de 2018
El brau foc ens ha guanyat la partida i com a cabdill desvanit llueix la seua cabellera pel firmament empestat de tristor.
Si algú/na espera llegir comentaris negatius sobre actuacions de les persones, que no continue. No és eixa la intenció. Més aïnes al contrari.
Al centre de coordinació ubicat a l’entrada del poble de Pinet, batles i batlesses de la comarca hem escoltat com els tècnics ens explicaven la confluència fatal d’elements meteorològics per materialitzar la fatalitat del desastre.
Soldats, brigadistes, bombers i bomberes han lluitat de valent durant la negra nit per donar-nos una alegria. La marca del maleït foc ha anat deixant petjada als uniformes dels esforçats treballadors, i a les cares, i a les ànimes.
Delegat del govern, president de la Diputació de València, diputat de Medi Ambient, diputada comarcal, director d’emergències.. i més càrrecs de rellevància política han fet acte de presència donant-nos a entendre que tanta concentració de persones importants i desplegaments de mitjans no augurava bones notícies. A tots i a totes moltes gràcies per les mostres de solidaritat i els ànims. He vist llàgrimes contagioses solcar galtes innocents que m’han fet baixar el front per dissimular emocions amb un gest de contenció lleugerament masclista.
Moltes persones observant a avançades hores de la nit l’evolució del foc. La solidaritat comarcal bullia als mòbils i a les xarxes de les persones que representaven un poble abatut per la desgràcia.
Al cap em vénen projectes de futur per al bosc de sureres més emblemàtic, aula de la natura, rutes botàniques, gestió forestal sostenible… I en escriure sostenible, em cau una llàgrima descontrolada damunt del sos.
Mentre la nit deixa caure un negre cobertor amb tocats de roja desesperança, medite.
Em pot la responsabilitat d’assumir ser vençut. Amague les llàgrimes i busque un racó on vessar-les perquè se n’assabente només la meua magolada ànima. Un batle no plora, almenys en públic. Amb la solitud desfogue el pesar en el full confident.
En aquest sacsó de tristor, només una illa d’humanitat mitiga la desolació. La solidaritat de la meua gent. Per totes bandes apareixen mostres de conhort, interés per col·laborar, soldats voluntaris disposats a lluitar contra la desgràcia. Encara que coneixen el potencial de l’enemic. Eternament agraït, no ho oblidaré mai.
Esperem que arriben les clarors del dia i que al final parem el foc i de seguida eixuguem laments i iniciem accions que insten la natura a retornar allò que s’ha endut.
Gràcies i ànims.
Pep Estornell, batle de Llutxent
Nota.- Són tants els agraïments personals que bauria de fer constar en aquest escrit que he preferit no posar cap nom per evitar fer un llistat interminable. Disculpeu la indiferència i considereu-me en un deute moral de consideració cap a vosaltres difícil d’oblidar.
