Religió i Ciència

El 17 de març passat el diari Levante-EMV publicà l’article ‘Religión o ciencia’, en què el Sr. Manuel Girona, (supose que és l’antic president de la Diputació de València) contraposava aquestes dues realitats. El Sr. Girona comentava en el seu article (que vaig llegir amb interès) l’ensenyament de la religió als centres escolars i l’increment dels estudiants que han escollit darrerament aquestes classes, pel fet que la nota d’aquesta assignatura puntua igual que les altres. El Sr. Manuel Girona hi contraposava la ciència a la religió, a partir del capítol dos del llibre del Gènesi, que fa referència a la prohibició de menjar el fruit de l’arbre del coneixement del Bé i del Mal (Gn 2:16-17).

Crec que el Sr. Girona s’equivoca quan contraposa aquestes dues realitats. Perquè ciència i religió no solament no es contraposen, sinó que es complementen. El Sr. Girona només ha de demanar als professors d’Història de l’Art (als instituts i fins i tot a la universitat) les dificultats que tenen per explicar un quadre davant la ignorància dels alumnes pel que fa a la religió, una ignorància d’allò que anomenem Història Sagrada. Passa el mateix amb la cultura popular, quan molts jóvens es queden ‘in albis’ (en blanc) amb expressions com ser més vell que Melquisedec, el benjamí de la casa, anar d’Herodes a Pilat, decisió salomònica, ser més fals que Judes, rentar-se les mans, acabar com el rosari de l’aurora o caure del cavall (tot i que el llibre dels Actes dels Apòstols no diu que Sant Pau caiguera d’un cavall).

És veritat que no sempre la religió ha harmonitzat i reconegut la ciència. Només cal recordar el cas de Galileu. Però afirmar que ciència i religió es contraposen, és una miqueta agosarat.

La religió cristiana, que des del rei Jaume I ha configurat la història del País Valencià, es manifesta de diverses maneres (a més de la litúrgica) com l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, on milers de valencians expressen així la seua religiositat, les processons de Setmana Santa o del Corpus, les festes de la Mare de Déu d’Algemesí i la Muixeranga, la baixada del Crist a Ontinyent, les romeries de la Magdalena i de la Santa Faç, el Sexenni de Morella o Sant Blai a Bocairent, a més de tantes i tantes expressions que (com també la poesia i la literatura en general) són manifestacions dels sentiments d’un poble.

Amb motiu del segon centenari de la mort del bisbe Francesc de Veyan, fa uns dies va tindre lloc al Paranimf de la Universitat de Vic el col·loqui ‘Trencant mites de la fe i la raó’, amb la participació del físic i poeta David Jou, el filòsof Francesc Torralba i el capellà Jaume Casatmitjana.

El professor Jou deia que ‘les lleis físiques demostren que la raó no és un producte que hàgem creat nosaltres, sinó que nosaltres mateixos som productes de la raó’. I per això, ‘a través de les matemàtiques, la raó està fora de l’espai i del temps’. La raó, deia el professor Jou, ‘considera que Déu és un invent dels humans, però al cap i a la fi també ho són les matemàtiques. Però tant Déu com les matemàtiques’, concloïa el professor Jou, ‘són essencials als humans’.  I és que, deia també el professor Jou, ‘Déu és una estructura on hi caben els valors, el sentit de l’univers’. D’ací la importància del diàleg entre fe i ciència o entre raó i religió, no per anul·lar-se l’una a l’altra, sinó per entendre’s mútuament.

En aquest mateix col·loqui, el filòsof Francesc Torralba destacava també que ‘fe i raó són elements complementaris, mai contraposats’, ja que ‘la fe no és fruit de la ignorància’, ni tampoc no és ‘un fet anacrònic i arcaic’. I per això, concloïa el professor Torralba, ‘si la fe és autèntica, és alliberadora’. Per això als cristians la fe no ens anestesia o ens adorm (no és l’opi del poble), ni ens porta a la resignació, sinó que ens desperta i ens encoratja al compromís i a la lluita a favor de la justícia i de la llibertat dels hòmens i dels pobles. La fe ens porta, per una part, a denunciar l’opressió, la mentida i la hipocresia dels poderosos. i per altra, a estar al costat dels oprimits i dels exclosos de la nostra societat, per tal d’alliberar-los de totes les cadenes que els empresonen.

Si fa dos segles, en temps del bisbe de Vic, Francesc de Veyan, es deia: ‘Fe, no tingues por de la raó’, actualment haurem de dir: ‘Raó, no tingues por de la fe’.

El professor Torralba deia en una altra ocasió: ‘La ciència té per finalitat explicar-nos com és el món; però la religió ens diu quin és el sentit de la vida humana en el món, què hi hem vingut a fer’.

Aquestes afirmacions dels professors Torralba i Jou es veuen corroborades pel professor Peter Higgs, pare del bosó que porta el seu nom, i que deia en una entrevista: ‘No sóc creient, però la ciència i la religió poden ser compatibles’. I encara, pel teòleg i antropòleg Xavier Melloni, que el 21 de març, en una entrevista a La Vanguardia deia: ‘Una mica de ciència et fa ateu, molta ciència et fa creient’.

Tot i la meua admiració pel Sr. Girona discrepe amb el seu plantejament en contraposar la ciència a la religió. Crec que en compte de posar en el seu article una ‘o’ entre ciència i religió, caldria posar la copulativa ‘i’, per així establir un diàleg entre ciència i religió.

I és que no podríem entendre la cultura al País Valencià sense la dimensió que la religió cristiana ha tingut en la nostra història, una religió que és la que ha configurat el present del nostre País.