Res

Hui em permetré de no dir res. Serà com si prenguera una llicència, uns renglons d’assumptes propis. Com agafar un permís amb l’excusa que estàs passant un fals refredat i ho fas només per quedar-te entre l’escalfor maternal del llit. És clar que, també, pensar així comporta la il·lusió que quan pretens contar alguna cosa de més trellat ho aconsegueixes a la primera. Tal vegada aquest pensament només siga una entelèquia, un símptoma propi dels lletraferits més afins als pàries que altra cosa. Una il·lusió que, de vegades, creiem acomplir quan ordenem una paraula rere l’altra. El que més s’assembla a bastir castells en l’aire.

Dies rumiant alguna circumstància per a escriure, un tema per a fer castells, i res. No trobe cap motiu que em done l’excusa per convéncer-me que tinc alguna cosa a dir. Potser, parlar de l’oratge fóra una bona opció en aquest cas. Explicar com aquest vent enfollit, aquest aire que arriba com un bròfec des del centre de l’espiral on nasqué, colpeja amb una rotunditat més que aclaparadora. El vent sembla un borratxo amb mala beguda, dermatític i de barba ratada que es recolza al taulell i mira amb ulls bossuts de peix la resta dels mortals amb el mateix menyspreu que mira l’espill que té enfront. Els remolins, les arrencades, són tan seguits que et veus obligat a eixir al carrer, encarar-te a la primera ràfega amb què et topes i blasfemar-li amb el puny en alt. Si no és així, en qualsevol moment sembla que la porta i les finestres rebentaran i volaran per l’aire. No es pot esperar que el vendaval d’ulls oliosos perda força i se’n torne per on ha vingut o, sense més, mora d’un atac cardíac de tant de bufar.

Però hi ha ocasions que ni l’oratge és una excusa per a escriure. Ni comentar la premsa que tampoc llig, ni els llibres que han endurit tant les pàgines que són impossible de passar. Temptege, doncs, l’esborrany d’alguna vivència, intente, per enèsima vegada, d’enarborar algun ideal cívic i em resigne -si cal- a pagar el preu del verí per convertir-me en un adepte només per tindre un motiu per a escriure. Però tampoc no funciona.

Ho deixe tot tal qual està i regresse a la música d’Arvo Pärt. M’adone que ho faig per conveniència, perquè ací pots estar-hi en silenci. És com un lloc habitable ple de murmuris calms i confidencials lliures de raons. Ací es pot sentir el blau violeta i el roig vi dels vitralls de les catedrals, l’olor de pedra humida, de foscor iniciàtica. S’escolten remors sacres que ben bé podrien parlar-li cara al vent aspre que ens abraona i ens deixa tant eixuts com forassenyats. Sembla que la música s’escriví com si es llençara un bri d’herba al corrent d’una séquia. Ara la tija se’n va, ara es detura entretinguda entre la vegetació de la vora i, altra vegada, s’allunya sense contar cap veritat ni cap mentida. Així de senzill. Només sé que aquesta música et redimeix quan reconeixes que no tens res a dir un dia com aquest. O com tants altres, sols que hui, potser pel tràngol que comporta l’ominós vent, com un torturat, ets capaç d’admetre qualsevol cosa.