Retalls fragmentaris (i 2)

Des del principi el cinema havia estat font de pecat: eixe era el motiu pel qual el rector del meu poble consultava la qualificació moral dels espectacles en aquell llibre negre de tapes dures titulat Guía de películas estrenadas 1939-1959, ja que d’aquesta manera s’estalviava en les confessions allò de “he tenido pensamientos impuros”. A Montcada, el Rector Rodilla havia delegat la seua autoritat censora fílmica en l’equip de pares espirituals.

Posat a besar la mà del rector del poble cada vegada que el veia pel carrer en senyal de submissió i obediència, al Seminari de Montcada em va estranyar que no l’haguera de besar mai a ningú: ni superiors, ni pares espirituals, ni professors. Encara com!

Quan dormíem en dormitoris comuns (els tres primers cursos en el meu cas) hi havia un llumet entre els vàters i les dutxes que quedava encés tota la nit per si algú n’havia de fer ús. No vaig sentir a parlar mai de cap cas de robatori en el meu curs.

Si incorríem en alguna falta de disciplina, la corregien amb un castic. No anar al cinema era per a qualsevol de nosaltres el pitjor de tots els castics, ja que ens havíem de quedar a l’aula d’estudi fent deures o llegint o copiant un muntó de vegades “No volveré a hablar durante la hora de estudio”, per exemple.

Encara que estava prohibit de menjar fora dels menjadors, de tant en tant véiem algú traure de la maleta un tros de xoriço, de formatge o de sobrassada embolicat amb paper d’estrassa i pegar-li un mos: jo sempre ho vaig fer al menjador, on tenia el meu pot de Cola-Cao davall la taula al costat del tovalló. Em feia oix veure algú amorrar-se al pot de llet condensada La Lechera (no vaig poder mai amb ella). Ma mare, com totes les mares, patia per si passava gana, però no en vaig patir mai. Sí que esperava amb il·lusió un tros de coca de llanda feta per ella i l’àvia Teresa, i unes barretes de xocolata que m’arribaven quan rebia la bossa de la roba neta. Menjar la coca amb xocolata m’acostava a casa, a la meua família, a la meua germana.

Dormia encara en dormitoris comuns quan un dia vaig llegir en una revista molt grapejada que Marilyn Monroe s’havia mort en prendre’s més pastilles del compte: d’eixa notícia vaig aprendre que no havia d’ingerir més pastilles de les que el metge em receptara.

Podia anar a parlar amb el superior i el pare espiritual i visitar el metge quan volia, però sempre fora de l’horari de les classes lectives. Uns em prestaven llibres i uns altres em donaven medicines, així que l’ànima i el cos els tenia alimentats. No em podia queixar de res.

Els primers curos no teníem biblioteca: no recorde bé d’on ampràvem els llibres (molts d’Emilio Salgari, això sí). Al tercer pavelló teníem una biblioteca decent, amb prou llibres i revistes actuals. Evidentment, al Seminari major hi havia una biblioteca respectable, però els alumnes del menor no hi podíem entrar. Jo sempre he cregut que Jesús Marcial Conill Sancho, sense dubte l’alumne més intel·ligent del meu curs, tenia un salconduit especial per anar-hi. Per què? Perquè els seus resums dels llibres de lectures obligatòries que ens manava don José María Belarte (el nebot) estaven a anys llum de la resta dels mortals, i dubte que els alumnes de Filosofia i Lletres els pogueren tindre tan ben fets i documentats. Per algun motiu Jesús Sancho (casat amb Adela Cortina) és catedràtic de Filosofia Moral i Política en la Universitat de València. I ara que he nomenat Belarte, que havia estudiat a Roma, aquest professor no ens va nomenar mai l’Index Librorum Prohibitorum: prou que va fer d’incloure La Celestina entre les lectures obligatòries que havíem de fer, prou.

Ara que ho pense amb més tranquil·litat, no hi havia bancs enlloc, tret dels del de la capella de la comunitat formada per dos cursos o els de la capella major: ni als patis, ni als corredors, ni a les avingudes de xops, ni als camps d’esports. Curiós. Sempre estàvem en moviment, com el “panta rei” d’Heràclit.

De l’últim curs a Montcada, don Vicente Castañer era l’únic que recorde que encara resava les oracions del breviari romà. Don Vicente era un mag de la gestió del temps: ens feia la classe de llatí, esmorzava, fumava un cigarret i llegia el breviari en l’hora de classe. Un cas únic, un bon professor. No sé qui em va dir que també va impartir eixa matèria en la Facultat de Filosofia i Lletres.

Al meu poble, l’últim prevere que vaig veure amb el breviari entre mans va ser don Antonio Cerdà Talón († 1967). Quan no llegia el diari Ya, llegia la revista Ecclesia i a continuació el breviari. El clero que hi va venir després no llegia res de tot això: en un parell d’anys tot va canviar a una velocitat de vertigen. Vagen vostés a saber, després de més de cinquanta anys, què lligen els preveres actuals. Ah, i quan jo ja tenia prou ús de raó (encara es diu així?) vaig esbrinar que la majoria de rectors seculars eren més aïnes funcionaris sacerdotals, però que en comptes de treballar per a una conselleria treballaven per a algun dels molts departaments de l’arquebisbat. No resulta estrany, per tant, que el Seminari captara els qui destacaven per tal d’encarregar-los altres missions: funcionaris arquebisbals (crec que es diuen curials), ampliació d’estudis a Roma, Munic, Lovaina, Angelico, Gregoriana, Salamanca, etc., o superiors, professors, càrrecs administratius…

Com a tot arreu, hi destacava gent, és clar, però molts només aspiraven a ser rectors de poble, simples “párrocos” destinats a una parròquia a administrar sagraments: batejar, donar la comunió, fer misses, pernoliar, etc. A finals dels seixanta, la vida dels aspirants a ser consagrats sacerdots de Crist no era gens fàcil, i molts, que no pogueren resistir les temptacions del món, van abandonar eixe camí. Es van oblidar allò de “Tu es sacerdos in aeternum…” i van penjar la sotana “per a viure d’acord amb la seua consciència”.

Els meus últims anys a Montcada mantenia contacte amb el món per correspondència: masculina i femenina, encara que els coste molt de creure. I recorde que ja no m’obrien les cartes com els primers cursos. No sé bé si és que finalment s’havien obert les portes o si els dirigents de FACUSA (Fábrica de Curas, Sociedad Anónima) havien tirat la tovallola.

Faig un esforç per a identificar algun company que exercira en el meu curs un magnetisme especial, un líder, i no de me n’apareix cap. Si més no, sobre mi. Era un curs prou normal: tres o quatre que hi destacaven i la resta normal-normal.

Sempre vaig considerar el pare espiritual don Antonio Lagarda l’home adequat per a dirigir la meua vida espiritual: podia confiar en ell i abocar-li els meus secrets, els dubtes més íntims, les meues temptacions, remordiments i frustracions. Pel que fa als enamoraments juvenils, els vaig portar amb total secretisme i no li’ls vaig mencionar, no fóra cosa que em reprengueren i em castigaren sense deixar-me anar a casa els caps de setmana que em pertocaven. Això sí que no! A més, què podia saber aquell sant baró de l’amor que no fóra l’amor a la Puríssima? Però reconec que amb Lagarda em notava en bones mans: difícilment ningú et pot transmetre espiritualitat si no en té i no la viu. Per a mi, Lagarda era un model a imitar a la meua edat, un home bo, que a més sabia matemàtiques.

M’agradava complir les obligacions. Això sí, confesse que no ho feia en un grau excessiu: no era cosa de cridar massa l’atenció. En fi, aquestes són algunes de les vicissituds d’un xiquet dels anys seixanta destinat a ser vidrier, seguint la tradició paterna, però que per coses de la vida va deixar el poble amb aquella crida inicial que es deia vocació (“Veniu amb mi i vos faré pescadors d’hòmens”, segons Mateu 4:19), i que finalment el portarien a empreses que ni ell mateix podia somniar quines serien.