Revolució

Sóc tan reticent a llegir llibres digitalitzats que, de fet, no ho faig mai. Per això he tingut al limbe dels correus el mail que un amic em va enviar recomanant-me’n un. Em deia: “tant si el coneixes, com si no, llig-lo”. El missatge adjuntava un enllaç a un PDF de títol La revolució d’un bri de palla. Hi vaig clicar i vaig fullejar vagament l’índex que em suggeria un seguit de nocions d’agricultura natural d’inspiració taoista. Vaig suposar que devia ser un text prou conegut en determinats cercles, però no em veia amb esma de mamprendre’l. Em vaig fixar en la fotografia de l’autor, Masanobu Fukuoka, un venerable japonés de barbeta blanca ben retallada que semblava que havia sigut pillat per algú, capficat, mentre escorcollava amb meticulositat un dels feixos de l’arròs que produïa.

Així que, sense més, ho vaig deixar córrer. Darrerament se m’amunteguen les coses per a llegir i em convenç que no tinc temps per a avançar. Però a banda d’aquesta desídia literària, tenia una altra raó de pes, ja que jo no crec en la solvència de les revolucions col·lectives, ni tan sols en la industrial, que amb tant de gust vaig estudiar en el batxillerat. Simplement, considere que les revolucions són com una reminiscència de rebel·lia juvenil, una mena d’etapa mental instal·lada de sèrie en la psique humana. Això no implica que no hi haja revolucionaris, revoltosos, subversius i reformadors madurs, fins i tot vetusts, on, sovint, l’empremta juvenil es converteix en una evocació idealitzada i decrèpita.

La qüestió és que després d’unes setmanes de silenci, aquest amic m’ha trucat per a preguntar-me com havia quedat amb el llibret que m’havia recomanat. Doncs, això: li vaig dir que ell ja sabia que no m’agradava de llegir a la pantalla i que un tractat d’agricultura, a hores d’ara, tampoc és que em motivara excessivament. Però s’havia encabotat que l’havia de llegir i, aleshores, em va dir que era tan fàcil com imprimir-lo, si així ho preferia. Sense més excusa li vaig fer cas i l’endemà mateix vaig tindre els seixanta-cinc fulls del llibre enquadernat, tot per 1,45 euros.

Ja a casa, vaig agafar el llibre, ara amb la fotografia del Sr. Fukuoka escorcollant l’arròs més a prop, em vaig botar la introducció i vaig passar al primer capítol: Mireu aquest gra. De seguida, vaig entendre que el tractat sobrepassava l’agricultura natural, és més, emprava aquesta disciplina per a explicar unes lleis fonamentals que prompte vaig identificar també com a meues. El llibre, publicat l’any setanta-cinc, s’avançava als efectes secundaris de la contradictòria i anodina cultura on ens toca de viure. Les contradiccions, potser, prenien ací l’incontestable valor de certeses.

El xicotet verger de cítrics i el camp de cereals que va començar a conrear el Sr. Fukuoka de forma natural després d’haver abandonat la professió de microbiòleg especialista en fitopatologia, li va permetre de reflexionar amb una profunditat, o una superficialitat, realment impactants. “La humanitat no sap res absolutament, no hi ha valors intrínsecs en res, i cada acció és un esforç fútil, sense sentit”.

Així, les tècniques que aplica l’home, no tan sols a l’agricultura sinó a la medicina, l’escola, l’economia, etcètera, etcètera, semblen necessàries, però alteren l’equilibri natural greument. Quan sembla que les accions correctives tenen èxit, aquestes es consideren fets esplèndids, això impulsa la gent a fer el mateix una vegada i una altra. “És -explicava- com si un boig botara d’alegria sobre el seu sostre per haver aconseguit reparar-lo”. Però com més elaborades són les contramesures, més es complica el problema perquè la certesa procedeix d’una veritat i un judici construït per l’intel·lecte humà amb la seua tendència a fer parts i obviar la totalitat.

En tot aquest tema de l’ecologisme de pacotilla, de la defensa del medi ambient, de retorn a la natura, de la lluita contra la contaminació, etcètera, coincidisc amb Masanobu pensant que no s’afronta com una veritable solució. Parlar de l’eliminació de casos específics d’injustícia, terror, pol·lució, corrompiment és el mateix que tractar els símptomes de la malaltia mentre la infecció gangrena el medi intern.

Per això, mentre la consciència de cadascun de nosaltres no es transforme, la contaminació mental, i per extensió l’ambiental, no cessarà. La realitat és que qualsevol cosa que fem empitjora la situació.

Després de llegir-lo i prendre algunes notes, em vaig afanyar a escriure al meu amic, reproduint un paràgraf de la introducció que, finalment, també vaig llegir: “Durant els darrers quaranta anys, el Sr. Fukuoka ha observat amb indignació la degeneració tant de la terra com de la societat japonesa”. Vaig afegir a la cita transcrita: Gràcies, amic, per informar-me que ja en som tres, i un, japonés. A pesar d’això, en el moment en què ens trobem, continue pensant que ni la lleugeresa d’un bri de palla pot impulsar la revolució més necessària. Ni més ni menys.