Sacrilegi

Supermans em va dir un dia:

-Ah!, tu també eres d’aquells que escolten música per a tot, no? Mentre et dutxaràs, per a estudiar, per a conduir o mentre faràs la migdiada.

Aleshores, jo em vaig sentir nu, quasi tan avergonyit que per un instant vaig tindre l’instint d’encreuar les cames per a tapar una vergonya difusa i amagar-la també entre les dues mans. Supermans estava assegut al meu costat, a la mateixa banqueta que hi havia davant del piano vertical que tenia a sa casa. Una casa que era igual com ell i com la mare que era qui m’obria la porta quan hi assistia a la classe amb el fill. Tot era d’un blanc lívid, tísic, d’un somriure tort de cortesia ullerosa. En aquell pis, cada cosa ocupava el lloc exacte. Els mantellets de punt de ganxo estaven geomètricament al bell mig de cada taula, de cada tauleta, de cada respatller de cada sofà i butaca. Les flors de plàstic mantenien la mateixa brillantor opaca que el dia que les varen plantar en aquell gerró, les cortines mantenien idèntics plecs que el moment en què les penjaren; fins i tot, la llum grisa era la mateixa que el dia que estrenaren el pis. Tot estava immòbil a excepció del pèndol d’un rellotge mut que penjava en la mateixa estança on es trobava el piano.

En realitat, era cert que Supermans tenia unes mans excepcionals: eren llargues i primes, com filferros massissos, amb uns dits que feia l’efecte que sempre tenien els capcirons lleugerament suats i freds. A mi em semblava que en qualsevol moment li traurien un motle d’escaiola, d’aquells que es fan per al record pòstum del talent mortal. I no sé per què, aquelles mans extraordinàries conjuntaven a la perfecció amb la grossa muntura de pasta negra que duia a l’estil d’un Mortadelo de carn i os.

Aquest jove desmanyat, amb parar cadavèric, havia acabat la carrera de piano i, aleshores, estudiava orgue. Segons confessava, amb una reflexió vella i geomètricament plisada com les cortines de la casa, l’orgue era l’instrument més complex al qual un músic es podia enfrontar. Era la prova de foc perquè suposava utilitzar al mateix temps les dues mans recorrent els diversos teclats de l’instrument, mentre que els peus accionaven, al seu torn, el teclat inferior per a produir els baixos catedralicis.

Em contava que estudiar aquell instrument-moble li suposava un veritable problema perquè, en última instància, depenia de la gentilesa del vicari i, per extensió jeràrquica, del sagristà que era, al capdavall, l’encarregat d’obrir-li la porta de la seu on assajava. Jo me l’imaginava assegut en la soledat saturada d’humitat de l’església, il·luminat per la grogor esmortida d’un flexo, capbussat entre els muscles, amb les puntes dels dits suades i fredes malgrat l’erecció de les mans que es desplaçarien sobre el teclat com aranyes de cinc potes seguint una melodia impossible i un contrapunt trepitjat pels peus que s’allargaven com dos veritables dits índexs, com si volgueren separar-se de la resta del cos.

-Chopin -m’explicava després d’haver quasi disseccionat una frase musical amb una lentitud eterna- deia que entendre el moviment individual de cada dit era comprendre la música. I quan acabava el piano seguia ressonant, sumant els harmònics que cada nota havia deixat com una estela, mentre ell mantenia premut el pedal amb els ulls tancats, blanc com la cera. I, potser, en aquells instants de reverberacions místiques passava sa mare per allí prop amb un espolsador de plomes a les mans, àtona, ullerosa, caminant amb la falsa sensació que els peus no li tocaven terra.

Com ell notava que jo em despistava, deia:

-Hui estudiarem aquesta bonica peça. Tan sols són quatre pentagrames però em duen tan bons records de quan era menut! I començava a tocar i, novament, quedava trasbalsat, catatònic, amb l’harmonia senzilla del primer arpegi.

Em pregunte què devia pensar en el fons Supermans de mi. Ho faig ara, després de tants anys d’aquelles classes que mai arribaren a res. I ho pense mentre estic preparant el sopar i sentint, al mateix temps, música electrònica amb els auriculars calats. Darrerament, m’ha pegat per això, per la música electrònica que es toca sense instruments, ni mans, ni peus, ni cap sagristà que t’haja d’obrir les portes del temple. I, aleshores, torne a sentir-me rar, avergonyit. Li puge un punt de volum a l’aparell i seguisc feinejant per la cuina fins que el remordiment s’esvaeix per complet.