Tan sols de mirar els seus murs que ara cauen a trossos, puc veure -sense tancar els ulls- cada pam i cada racó que darrere seu amaga el Palau de Benissuera. Allí hi van viure els meus avis, ma mare i els seus germans, i allí ha transcorregut bona part de la meua infància. No pretenc d’atribuir-me res, perquè res no em pertany, però sí la memòria de d’una família, la que es va construir entre les seues parets. Les notícies més recents fan presagiar el pitjor si no hi ha una intervenció de les institucions o un miracle. La Generalitat i la Diputació han de demostrar alguna cosa més que gestos de bona voluntat i paraules, s’imposa una decisió perquè cada dia que passa estem fent tard.

Palau BenissueraEl Castell Palau dels Bellvís, conegut també com dels Colomer o Palau dels Vescomtes de Sant Germà, és un immoble històric que ha anat passant de mans amb el pas del temps, i que segons expliquen les cròniques és a la mort de l’onzena comtessa de Casal, Catalina Bellvís i Balda, en 1877, quan el Palau va ser adquirt per la família Colomer, descendent dels vescomtes de Sant Germà, coneguda al poble com els seus amos. Per a Benissuera ha estat i és senzillament el Palau, un edifici reconegut com a Bé d’Interés Cultural des de desembre de 2002. Segons la bibliografia històrica, el seu element més antic és la torre de ponent datada en el segle XIII i construïda probablement sobre una torre islàmica anterior. L’altra torre i l’edifici principal, de planta quadrada, són una construcció de principis del segle XVI, que va mantenir l’aspecte de fortalesa fins al segle XVII, quan es van modificar les torres.

La tècnica constructiva i la configuració de planta i pati central és similar a la del Palau d’Alaquàs. Millor sort ha tingut el d’Alaquàs, que va passar a titularitat de l’ajuntament en gener de 2003 i ara gaudeix i llueix un perfecte estat gràcies a la restauració. Sort i circumstàncies, perquè no és en absolut comparable el pressupost del qual disposa un municipi de més de trenta mil habitants de l’àrea metropolitana de València, com és el cas Alaquàs, al de les 195 ànimes que configuren el padró municipal de Benissuera. És obvi que l’ajuntament, ni en els millors somnis tocant-li la loteria, no pot assumir ni la compra ni la restauració del valuós immoble de la Vall d’Albaida.

Jardi Palau BenissueraEl seu valor arquitectònic i històric és indiscutible. En el meu cas, el sentimental impedeix que escriga aquest article amb la justa distància que exigeix una anàlisi i una reflexió més equànime. Permeteu-me que compartisca fets i records, els que tracen els testimonis de les gents, una història que comença a escriure’s a Benissuera a l’estiu de 1939, dos mesos després de l’últim comunicat de guerra signat per Franco a Burgos, aquell del captiu i desarmat exèrcit roig. Una data en la qual ma mare encara no havia complit els dos anys.

Els meus avis van arribar llavors procedents d’Albacete per a instal·lar-se com a residents, sense ser els senyors, del Palau. La meua àvia Isabel havia treballat des de xiqueta per a la família Colomer fins que va deixar de ser fadrina i el meu avi era funcionari de l’ajuntament d’Albacete, fill del doctor Nicolás Sánchez Muñoz qui fóra cap de Correus de Granada. Al trenta-nou, Nicolás Sánchez Hortelano va arribar a Benissuera amb una instrucció oberta per part del ministeri de Governació i amb l’ordre de “depuració” -guardada a la maleta- per la qual l’havien suspés de faena i sou com a funcionari. El motiu: haver estat secretari general de la CNT a Albacete. Però això, com les cèlebres ocurrències del meu avi i el seu saber, mereixerien un capítol a part.

Fins a l’arxiu definitiu de l’expedient a l’octubre de 1951, Nicolás va viure amb la discreció que la situació li imposava, amb la bona companyia d’una nodrida biblioteca que li permetia de llegir de manera insaciable Pérez Galdós, la resta de la Generació del 98 i els clàssics, sense oblidar el piano amb el qual poder espantar les pors i la distància dels seus. La meua àvia va tornar a treballar per als Colomer fent les tasques de la llar. La postguerra va transcórrer amb els seus interminables dies i nits per als quals havien estat despullats del seu ben més preat: la llibertat. De tot allò, dels riures i dels plors, en van ser testimonis aquelles estances de sostres que tocaven el cel i en les quals van transcórrer episodis d’infantesa, els de les vacances de Nadal, Pasqua i les d’estiu, les festes o aquell any sencer que vaig deixar Benigànim per viure a Benissuera quan el meu pare va emigrar a Holanda.

En el Palau celebràrem batejos, comunions, noces, sants, aniversaris, ho celebràvem tot, excepte el 18 de juliol. En despuntar la primavera, al jardí ens menjàvem la mona, en l’estiu el temps de  jocs es feia més llargs que els dies i en l’escenari del teatre rebíem els reis mags cada hivern. Imagine cada saló, cada cambra, cada escala com la de caragol que ens pujava fins a la planta de les torres on estením la roba, la cova que segons la llegenda es comunicava amb el castell de Xàtiva. Tinc el record d’on penjava cada quadre i cada moble en quina paret descansava i tot fins que va morir el meu avi. L’adéu a una vida de novel·la va tenir com a epíleg el llindar de la porta coronada per heràldica amb les armes dels Bellvís, un sepeli que va posar fi a mig segle de vida familiar lluny de la seua ciutat d’origen, entre els antics murs, els mateixos que ara s’enfonsen.

José Luis, el germà de ma mare, encara viu a Benissuera i quan el visite és inevitable que sorgisca en la conversa el Palau, l’etern Palau com a atmosfera i context d’un passat amb llums i ombres. Ell s’entristeix, ja que hi va nàixer i viure fins que es va casar, i fins i tot el convit es va fer al pati. Parlem del que parlem, acabem estirant el fil dels anys d’esplendor seguits per l’abandonament. Fa uns dies, La Sexta TV es va fer ressò en una notícia de l’estat de deteriorament. Curiosament, qui fóra company meu en la redacció d’informatius de Canal 9, Àngel Hernández, va fer un speach a la plaça de Benissuera. En veure-ho em va fer un salt el cor. Em va commoure veure Aurora en el vídeo, la mare de la meua amiga de xicoteta María Inés, i com ella, la resta d’habitants i el seu batle, Toni Soler, que s’estan mobilitzant en un SOS per salvar el seu senyal d’identitat més preat. Han fet samarretes i divulguen la causa a través de facebook, on penjen comunicats, adhesions, accions i fotografies com la dels entranyables Maruja i Lec.

Palau de Benissuera
Fotografia: Josep R. Segarra

Des de l’ajuntament han traslladat la preocupació a la Generalitat, dirigint-se a la nova directora general de Cultura i Patrimoni, Carmen Amoraga. Una persona tan sensible i preparada com Carmen no hi ha dubte que reaccionarà i que intentarà de cercar una solució a un problema que li pot semblar cridaner per situar-se en el mapa d’un poble tan xicotet a la vora del riu Albaida. No m’agradaria equivocar-me. També, l’actual president de la Diputació Jorge Rodríguez, segur que farà un esforç per allargar la mà a un ajuntament que es veu amb l’aigua al coll mentre un banc intenta vendre el Palau per 240.000 euros, el mateix que val un pis per a oficines a la Gran Via de València.

Amb certa ironia, mon pare solia dir-li a ma mare que s’havia fet el seu pretendent convençut que ella era l’ama del Palau -per la planta i posat de senyoreta que sempre la va acompanyar- i que quan es va assabentar de la veritat era massa tard! Des d’aquestes línies, i espere que no serà massa tard, vull sumar-me a l’intent de salvar el Palau de Benissuera que s’enfonsa cada dia una miqueta, i amb ell una part del patrimoni cultural de la Vall. Com va escriure Jorge Luis Borges, ‘som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt d’espills trencats’.

Salvem aquest museu de la memòria, aquest espill de la nostra història.